Mai en la història dels dos darrers segles de Catalunya hi ha hagut una altra època, com aquesta, en què el suport popular a la independència per poder construir un estat propi sobirà, lliure i just, la República catalana, hagi estat tan important i nombrós.
I és evident que aquesta voluntat col·lectiva, absolutament lícita en una societat democràtica, preocupa moltíssim aquells que voldrien continuar vivint dels beneficis obtinguts per la seva participació en l’espoli del nostre país. Els drets individuals i col·lectius a Catalunya continuen estant sotmesos als interessos d’una oligarquia, tan la del nostre país com la de l’estat espanyol, aixoplugada sota una monarquia hereva de la dictadura franquista i plena de casos de corrupció. Oligarquia associada al gran capitalisme internacional neoliberal que manté l’ofec de les classes populars i mitjanes mentre dóna ales a una crisi econòmica dissenyada per a l’empobriment general de la població.
I els preocupa tant aquest procés nostre d’autodeterminació que ens amenacen, pressionen, impulsen boicots, intenten confondre’ns i manipular-nos inventant notícies falses que publiquen als mitjans de comunicació que ells controlen, i cerquen amb insistència trobar entre nosaltres complicitats polítiques i econòmiques que els ajudin a fer-nos creure en falses vies que només pretenen fer descarrilar el procés i que no puguem arribar a construir el país que volem i necessitem. I, per facilitar-los la seva voracitat de poder absolut i sense cap mena de control social, compten amb la complicitat de dirigents de partits, sindicats i organitzacions, els quals des de les seves poltrones promouen falses vies que només tenen com a objectiu aconseguir l’acceptació social passiva i resignada d’un món injust, l’ anorreament i l’alienació col·lectiva, i la renúncia, en el nostre cas, a la nostra identitat nacional.
Per prendre consciència de la magnitud de la tragèdia necessitem conèixer unes quantes dades, tant a escala mundial com a escala catalana i estatal espanyola, i analitzar i valorar la seva importància i conseqüències:
Quina relació té amb l’empobriment creixent i generalitzat d’una gran part d’habitants del planeta, (catalans inclosos) i amb els desequilibris de l’economia mundial, el fet que segons l’OXFAM el 82% del PIB mundial de l’any 2016 se’l va quedar un 1% de la població del món, i que el 88% de la riquesa acumulada del planeta és a les mans de només un 8% de la seva població? I quina relació té amb l’espiral creixent de guerres al món, d’augment de la militarització, de sorgiment de governs autoritaris i de moviments neofeixistes, i amb la preocupant degradació de la democràcia?
Quines repercussions socials i econòmiques tindrà per als habitants de l’estat espanyol el problema del pagament del deute? L’estat espanyol ha d’afrontar el pagament d’un deute real total que -segons economistes independents- pot ser ja d’un 150% del seu PIB anual (deute d’un bilió cinc-cents mil milions d’euros), a més dels interessos corresponents, i això es dóna quan el Banc Central Europeu deixarà de comprar deute espanyol a finals d’aquest 2018. Què passarà aleshores amb l’economia familiar dels ciutadans espanyols si tenim present que en la reforma exprés de la constitució espanyola que van pactar PP i PSOE van introduir-hi que el pagament del deute i dels seus interessos passava per al govern de l’estat davant de fer front a qualsevol tipus de despesa social (pensions, sanitat, educació...)?
Aquest deute impagable, i els seus interessos, s’ha pogut mantenir fins ara gràcies a la compra continuada de deute que ha practicat el Banc Central Europeu, però és de coneixement públic que el 2019 l’estat espanyol haurà d’afrontar tot sol aquest pagament, que només en interessos del deute hom calcula que pot arribar a ser d’uns 100.000 milions d’euros anuals (al 7% d’interès). D’on traurà aquests diners?
I si a aquests escenaris globals li sumem, a més, el coneixement del cas particular de Catalunya, i posem negre sobre blanc diferents aspectes de la situació de sotmetiment i d’empobriment que patim, tot recordant-ne alguns d’ells breument:
Estem sotmesos a un control i escanyament dels ingressos fiscals per fer front a les despeses de funcionament del país; les inversions de l’estat són totalment insuficients en relació a les necessitats d’estructures i a la contribució de Catalunya a les arques de l’estat, i, fins i tot, als compromisos anuals adquirits; les infraestructures són deficitàries per manca d’inversió de l’estat; la sanitat i l’ensenyament pateixen una reducció creixent de recursos; els salaris i les pensions de jubilació perden contínuament poder adquisitiu; hi ha manca de pressupost per atendre les necessitats d’atenció a les persones amb dependència i a la pobresa social; es produeix un encariment de l’energia que provoca pobresa energètica i alhora hi ha una manca de suport suficient a les energies netes alternatives; hi ha constants desnonaments d’habitatges a causa de la incapacitat de pagament d’hipoteques i lloguers provocada per una crisi imposada i per l’especulació, mentre es regalen 60 mil milions d’euros a la mateixa banca responsable de la crisi; preus de les matrícules de la universitat pública que semblen de privada; ...
I si tenim en compte, a més, que tot plegat es dóna acompanyat d’una repressió constant, de la qual en són alguns exemples l’atac l’1 d’Octubre a la població per intentar evitar el lliure exercici del dret a votar; la mutilació pel tribunal constitucional espanyol de l’estatut aprovat en referèndum pel poble de Catalunya; la suspensió de lleis del Parlament de Catalunya; la destitució de diputats; la imposició de governants; l’empresonament sense judici de polítics i representants d’entitats per a convertir en ostatges aquests presos polítics; la persecució de persones que s’han hagut d’exiliar; la pressió judicial sobre professors, mestres, cantants, i població en general; la impunitat de les agressions al carrer de l’extrema dreta; ...
No haurem de concloure, davant d’aquests fets i d’aquesta situació, que no hi ha a Catalunya cap altra via vàlida per aconseguir el respecte a l’exercici dels drets i les llibertats individuals i col·lectives que la construcció conjunta, des de la base popular, de la República Catalana independent?
I no haurem, també, de concloure que aconseguir aquesta República només serà possible si ens hi impliquem totes les persones que volem per a Catalunya, i per a tot el món és clar, una societat més lliure, digne i socialment justa?
Ja no hi ha marge per a dubtes i vacil·lacions. Ara és l`hora d’organitzar-nos com a país i de tirar endavant els debats de preparació d’un procés constituent immediat per mitjà del qual construirem realment els pilars de la nova República, i és l’hora, també, que davant de la injustícia i de la repressió posem en marxa la pràctica social quotidiana dels valors republicans de llibertat, igualtat i de fraternitat solidària. I tinguem ben present que enfront de lleis injustes que limiten l’exercici de drets i de llibertats la desobediència és un deure de dignitat i un dret ètic.
