El procés de decantament de l'organització republicana cap a posicions independentistes comença el 1987 amb l'ingrés a ERC de militància procedent de la Crida a la Solidaritat (organització autodefinida com a independentista d'ençà de 1986) sota el lideratge d'Àngel Colom. A partir d'aquest fet s'inicia una pugna pel poder amb els altres sectors que coexisteixen aleshores al si d'ERC: un sector "liberal" encapçalat per Hortalà i un sector "social-demòcrata" encapçalat per Carod-Rovira. És en aquesta conjuntura que Àngel Colom intenta aleshores augmentar el seu prestigi i la seva influència al si de l'independentisme; i per tal d'aconseguir-ho considera necessari incidir en l'independentisme combatiu a través de gestions fetes prop dels presos independentistes entre el 1988 i 1989, gestions que comentem més endavant.

El novembre de 1989, aquest sector provinent de la Crida aconsegueix al Congrés de Lleida (16è Congrés), aliant-se amb el sector liderat per Carod-Rovira, el nomenament d'Àngel Colom com a Secretari General d'ERC.

A partir d'aquest moment el partit republicà accentua el seu missatge independentista, explicitat clarament a partir de 1991, però amb un contingut moderat (pròxim a les tesis que hem comentat al capítol anterior en exposar els plantejaments de la Convenció per la Independència) (1).

Els èxits principals d'aquesta nova organització autodefinida com a independentista han estat electorals, amb una punta a les eleccions autonòmiques del març de 1992. A partir de les eleccions municipals del 26 de maig de 1991 ERC experimenta un increment important de vots: en algunes àrees d'Osona i del Vallès Oriental ERC arriba a superar el 15 %, la qual cosa representa una incidència social considerable. A les eleccions autonòmiques del Principat del 15 de març de 1992, ERC se situa prop dels 200.000 vots i passa a ser la tercera força política al Principat. Després de 1992 (eleccions estatals del 6 de juny del 93 i europees del 12 de juny del 94) aquest partit es manté entre 140.000 i 180.000 en una forquilla que sembla que mostri una certa estabilització.

El fenomen polític de l'ERC independentista és doncs remarcable i reflecteix una important implantació electoral. Aquesta influència i el tractament favorable que rep per part dels mitjans d'informació en un primer moment (si més no, en comparació amb la forta pressió contrària envers els altres grups independentistes) fan que aquesta organització aparegui públicament com l'única referència coneguda de l'independentisme i creixi progressivament (2).

Per al seu creixement ERC comptava amb l'aurèola del seu passat de partit de masses i de govern al Principat, en el període republicà entre 1931 i 1939. La situació de feblesa i decadència del període de la postguerra i fins als anys 80, quedava superada per la injecció de sang jove i de noves expectatives que havia de representar el posicionament dins les referències generals de l'independentisme.

Es tracta però d'un creixement sobretot quantitatiu i a nivell de vots que dissortadament no va acompanyat d'una maduració política coherent amb les tesis de l'independentisme.

ERC és el resultat de recollir sota la seva àrea d'influència una gran part de l'independentisme sociològic que s'havia generat en la dècada dels 80 a partir de l'actuació dels CSPC, TL, IPC, PSAN i MDT en un primer moment, i de la Crida a la Solidaritat més tard, però portant cap a la integració institucional l'acció independentista. La via parlamentària i pacifista de l'ERC dels anys 90 apareix com a contraposada a l'estratègia independentista endegada a finals dels 70, una estratègia que havia obert una nova línia d'incidència i havia aconseguit estendre la consciència independentista al si de la societat catalana, però que no havia aconseguit de consolidar-se com a alternativa política de masses per la greu manca de maduresa política del nou moviment. Aquesta mancança és aprofitada per ERC entre 1988 i 1991 en uns moments de feblesa i desorientació de l'independentisme a causa de les divisions recents de l'MDT i TL.

Pel que fa a les referències ideològiques de l'independentisme d'ERC, podem dir que se situen prop de l'ideari del Front Patriòtic que hem comentat, és a dir, diluint i folkloritzant el missatge independentista. En l'aplicació d'ERC d'aquesta línia de Front Patriòtic es canalitzen les reivindicacions nacionals a través del parlamentarisme, tot menystenint les mobilitzacions populars. De resultes de la implantació d'aquesta nova via, l'independentisme que no la compartia quedava en una situació en què se'n facilitava la marginació i fins la criminalització.

Per tal d'abonar aquesta via que hem descrit, Àngel Colom va jugar un paper fonamental en la desactivació d'un sector de TL i ha portat finalment ERC cap a una orientació parlamentària adreçada preferentment a captar les bases de CIU.

En aquest sentit podem observar com a partir de les eleccions del març de 1992, centrades en eslògans genèrics independentistes, ERC ha anat definint la seva política en qüestions importants fora de les referències que correspondrien a una formació independentista.

L'ERC liderada per Àngel Colom s'ha definit, per exemple, de manera innegable com a favorable a l'Europa de Maastricht, plantejament que contradiu com és sabut l’eslògan propagandístic de l'Europa de les Nacions, exhibit a les eleccions europees de 1994.També s'ha manifestat en política internacional en posicions decantades exageradament a la dreta, com ho mostra les relacions mantingudes no sols als EUA sinó també amb partits de dreta a Itàlia, Croàcia, Lituània, etc.

D'altra banda, l'ERC liderada per Àngel Colom ha caigut també en l'equivocació d'actuar amb un cert sectarisme prepotent respecte a les altres forces independentistes o nacionalistes, o en relació a les diferents lluites del moviment d'alliberament nacional. Així, l'entestament a voler instal·lar ERC a les Illes i al País Valencià sense tenir en compte la realitat i les organitzacions preexistents ha tingut fins ara resultats prou negatius per al conjunt del moviment independentista. I també l'enfocament sectari de la lluita per la llengua ha portat l'ERC de Colom a posicions de no col·laboració amb organitzacions unitàries de lluita per la llengua.

Darrerament, al seu 19è Congrés, realitzat els dies 18 i 19 de desembre de 1993 (3), ERC ha fet un esforç seriós de formulació d'una línia independentista i d'esquerra, concretant les seves posicions en temes importants com "justícia social", "drets nacionals", "solidaritat internacional", etc. tot i que manté serioses llacunes en la definició de l'accés a la independència que continua limitant a un esctricte procés parlamentari. No sembla, però, que aquests avanços s'hagin traduït, posteriorment, en variacions sensibles en la línia d'acció.

Com a comentari general es pot observar, a hores d'ara, un cert esgotament del missatge patriòtic genèric inicial, ja que l'evolució darrera d'ERC mostra haver arribat a un sostre que difícilment podrà superar si no radicalitza les seves posicions.

De tota manera, la contradicció fonamental que ha patit l'ERC liderada per Àngel Colom en la seva incidència al si de l'independentisme ha estat en el camp antirepressiu, on ha intervingut repetidament al marge dels plantejaments i les organitzacions existents al si del moviment antirepressiu de l'independentisme, i també de manera contradictòria amb els posicionaments de la majoria dels presos i preses. Aquesta qüestió demana un tractament en detall i és per això que és objecte d'un capítol específic.

Aquestes consideracions crítiques esbossades breument referents a diferents aspectes de la línia política no haurien de fer oblidar que l'existència d'ERC com a organització independentista és un fenomen que ha tingut i tindrà repercussions importants per al futur del moviment en el seu conjunt. Entre els mèrits innegables que cal reconèixer a ERC, a l'hora de fer un balanç d'aquest procés d'incidència al si de l'independentisme, hi ha sens dubte el fet d'haver contribuït a estendre les referències i els objectius generals independentistes entre nous sectors de la població, a causa de la important implantació aconseguida.

NOTES:

1] Els Estatuts d'ERC, renovats al Congrés de Vic del 27-28 de juny del 92 estableixen que aquesta organització "és un partit polític ...que propugna la unitat territorial i la independència de la nació catalana mitjançant la construcció d'un Estat propi en el marc europeu". També es defineix com a "partit democràtic i d'esquerra no dogmàtica.....que fonamenta la seva ideologia i acció política en el progrés social i la solidaritat nacional del poble català ...".

[2] Els documents interns parlen d'un centenar de seccions locals organitzades a mitjan 1993 i recullen particularment un creixement espectacular de les JERC que hauria quadriplicat el nombre d'afiliats entre 1990 i 1994 ("Dades estadístiques", Secretaria d'Organització, març 1994).

[3] Declaració ideològica d'Esquerra Republicana de Catalunya (19è Congrés, Barcelona 18 i 19 de desembre de 1993).