No hi ha cosa més xicletosa que la classe mitjana. S’estira i s’arronsa a voluntat d’aquell qui se’n sent part. Abasta des del professor i el funcionari fins al botiguer menestral, des del corredor d’assegurances fins al matricer ajustador, des del pijo vocacional fins al manobre pringat amb BMW de setena mà. Ho és aquell que vol i no pot, i els que estiren més la cama que el camal. Mesocràtics ho soms tots, humans, gats, gossos i altres menes d’animals domèstics. O estem en camí de ser-ho. Avui, el món occidental –que també abasta l’oriental– és el paradís de la classe mitjana. Ni alta ni baixa: mitjana. Amb tot allò que implica de no acabat, de fet a mitges. Tan se val si hom dorm en el reducte d’un caixer electrònic: al menys un s’allita a prop de la pasta, cosa que t’acosta a la classe mitjana per la banda baixa. El poble és o aspira a ser mitjana aritmètica.
Tots soms classe mitjana, tots tendim vers la “moda” estadística, soms la majoria en les enquestes, les votacions i en esperança de vida. Tots sabem d’economia i tindríem accions en borsa si en sabéssim encara una mica més, però en realitat temem, com una pedregada a l’ull, l’acció dels taurons del parquet i la volatilitat dels mercats.
La classe mitjana és el basament sobre el qual es construeixen estats i imperis. No li són necessàries totes les garanties de drets i llibertats ni la participació democràtica. Això és una fal·làcia liberal anglosaxona. La classe mitjana exigeix ordre per damunt de tot, estabilitat, perdurabilitat, saber que es podrà perpetuar ella mateixa i que els seus esforços per ser i per tenir tindran una continuïtat infinita, com infinites són les possibilitats del progrés, de la tècnica i de la prosperitat. Tot plegat gaudit en pau i respecte a allò que és de cadascú, amén. Amb això, hi compten tots els tirans.
La classe mitjana no és moguda per les idees (això són romanços de professors esquerrosos). Les idees estan bé per als llibres, per al teatre, per a la pintura, per a la glòria pòstuma d’artistes bojos i escriptors tísics amb deliris subversius. Allò que mou el món és l’interès, el benefici, el moviment massiu, l’emulació, la còpia, l’enveja... i treballar amb les mans i amb l’enginy pràctic per poder obtenir un guany. Quan un esdevé mestre transcendent en aquests processos, ja no cau dins la classe mitjana, sinó entre les elits filantròpiques que ocupen el pont de comandament de la nau. Aquests són qui, verament, tallen el bacallà i buiden d’ous l’esturiona. La classe mitjana és la clau de la producció, però en capacitat de decisió es queda a mitges, com en tot generalment. Ella és el nou proletariat amb piscina comunitària i vacances aerotransportades. Si l’obrer d’abans solament tenia prole, ella ara té cosetes i amplia la seva precària cultura visitant llocs sense esperit i col·leccionant selfies en indrets on el turisme ha acabat vulgaritzant la màgia i arrabassar-los l’ànima.
La classe mitjana no és dolenta, molt al contrari, és l’ideal de qui arriba en pastera rescatada per Open Arms, tot obrint el joc a nous aspirants mesocràtics, autònoms de manta a terra i productes falsificats a la Xina. La classe mitjana, però, és covarda gairebé per definició. Impossible subsistir sense la força estatal, armada i policial, a Europa ha estat pràcticament incapaç de redreçar els abusos absolutistes contra les seves realitats nacionals, que solament s’han pogut reivindicar després de tremendes guerres. Acomodada, comodona i fàcilment prostituïble, sempre s’estima més un mal acord que li permeti viure que no pas una bona lluita on tots els seus palaus de vidre podrien trencar-se estrepitosament. S’adapta al resultat de les guerres sense exigir cap més justícia que la d’uns impostos raonables i protecció contra els morosos.
La classe mitjana no exposa els seus fills, i quan en un país els assalariats pensen com a comerciants, resulta que a l’hora de posar els braços, ningú no està disposat a posar més que les cames en manifestacions multitudinàries esgotadores (què gran que és la classe mitjana! que nombrosa!), acostumats com estem els humans a comportar-nos com a bestiar domèstic guardat per gent amb una altra mena d’esperit fet al domini i a l’exercici del poder. Res fora d’un guió preestablert on la demanda d’una mica més de corda es paga al preu d’una repressió calculada en funció del mal aparent patit per l’estat-pastor, munyidor del gruix mitjà de la societat, que fa molta llet. I la classe mitjana segueix carregant el trabuc amb botifarres mentre les porres massisses mesuren el seu costellam.
¿I quina alternativa pot tenir un país que es vol alliberar, on domina en número i en pensament la classe mitjana? Segurament cap més que la pressió econòmica, però les vagues afebleixen la classe mitjana, i la defraudació fiscal és perillosa perquè l’estat hi dedica més efectius que a cap altre departament dins el territori mitjanenc per excel·lència: les petites “pirules” de molts fan una “pirula” enorme. La classe mitjana ni guanya ni domina, solament pot esperar pactar tres pams més corda, que és la màxima generositat que poden oferir els rabadans astuts i de bastó massa disposat. Per poder comptar amb alternatives hauria de no haver mort l’esperit militar de la raça (segons el concepte spenglerià de cultura i nació), que en molts pobles sotmesos porta segles desballestat i bandejat. L’organització estratègica, el lideratge, l’ardiment i l’esperit de combat són coses que la classe mitjana –poruga de sí– dedica exclusivament als seus negocis, perquè les coses de la milícia li fan molta basarda, sobre tot després d’haver contemporitzat durant massa temps amb dictadures despietades i subvencionat les mateixes forces destinades a la seva repressió per si mai se li acudís aixecar la cresta. Si la classe mitjana no sap autodefensar-se dels proxenetes que la toregen, vestits d’americana, toga o uniforme, no és més que classe esclava i acabarà entrant en decadència com tots els seus suposats valors.
