Josep Fontana (1931-2018) és un historiador estimat perquè posava els seus coneixements al servei de la societat, principalment a través de llibres que no es dirigien exclusivament als investigadors.

Aquest caràcter d’historiador militant li venia, d’una banda, del temps de l’antifranquisme, i també d'haver treballat amb grans personatges que combinaven el rigor i l’erudició amb una vocació sociopolítica explícita. Historiadors com Ferran Soldevila (1894-1971), Jaume Vicens Vives (1910-1960) i Pierre Vilar (1906-2003), cadascú des de perspectives polítiques diferents, van treballar amb moviments polítics de la seva època. L’ofici d’historiador, com ha anat explicant Fontana, consisteix a fer al passat les preguntes que siguin necessàries per entendre els problemes del present i així poder projectar com superar-los en un futur millor.

Per això el Fontana dels últims anys va posar les seves investigacions al servei de dos grans debats oberts en la nostra societat. D’una banda, va voler explicar com s’havia anat espatllant allò que els aliats havien promès en guanyar la guerra al feixisme el 1945: que el món no faria altra cosa que avançar cap a la màxima llibertat i la màxima igualtat. Ara sabem que això no va ser res més que promeses que es van esvair ràpidament amb la guerra freda. I que posteriorment el neoliberalisme, l’esfondrament del bloc soviètic i la darrera crisi del capitalisme, no han fet altra cosa que confirmar que avui aquells somnis són tan lluny com en aquell moment.

Per conèixer les raons i els responsables d’aquesta estafa històrica, Fontana ens ha deixat Por el bien del imperio (2011), El futuro es un país extraño (2013) i El siglo de la revolución (2017).

L’altra gran qüestió que ha motivat la recerca de Fontana recentment ha estat la persistència de la identitat catalana i la seva incidència política en grans moviments: la resistència del 1714, el republicanisme dels segles XIX i principis del XX, l’antifranquisme i, darrerament, l’independentisme. Fruit d’aquesta reflexió és La formació d’una identitat (2014). Molt connectat amb les investigacions de la seva col·lega Eva Serra, que la mort també ens ha arrabassat aquest mateix estiu, Fontana explica les bases econòmiques i socials per les quals Catalunya s’ha anat desenvolupant de manera diferent respecte a altres territoris de l’estat espanyol i, sobretot, perquè aquest desenvolupament ha donat lloc a una consciència política i a successius enfrontaments amb l’estat espanyol.

Aquí cal fer un incís sobre els Països Catalans, respecte dels quals Fontana era molt prudent a l’hora de fer interpretacions històriques unitàries. Tanmateix, va participar en el eebat sobre els Països Catalans del 1976.

També tenia una visió crítica sobre el procés independentista actual. Alguns titulars de les darreres entrevistes els trobareu degudament descontextualitzats i reivindicats des de sectors antiindependentistes. Però de Fontana no es podia aconseguir ni una sola afirmació que anés contra la lluita per la independència del poble català. A tall d’exemple, l’entrevista que li va fer Enric González per a Jot Down, en la qual l’entrevistador insistia en els tòpics sobre el procés, un rere l’altre, que Fontana, però, anava desmuntant o contextualitzant.

La visió de Fontana sobre el procés era d’un pessimisme documentat, que historiogràficament és irrebatible: les independències pactades són l’excepció, i la majoria s’han assolit amb processos de violència, amb l’esfondrament de l’Estat, amb el suport d’una gran potència, o amb tot alhora. En les ocasions en les quals vaig poder xerrar amb ell jo buscava el seu suport a l’independentisme, però sempre arribàvem aquí, al cap del carrer. Jo només li podia dir que la força de la gent, la mobilització popular, serà el factor determinant, allò que farà canviar la història i engendrar una via nova a la independència, a la qual cosa em responia amb una mirada escèptica.

Però alhora tenia una visió còmplice de la causa independentista, perquè la veia popular i prenyada de les idees d’esquerres que l’havien portat a militar al PSUC ja el 1957. Com va deixar escrit en un breu article en defensa pròpia, estava orgullós d’haver-se mantingut com a «roig i nacionalista» d’ençà d’aquell moment.

El que no va mantenir va ser la militància partidista, ja que va abandonar el PSUC el 1977. Explicava que ho va decidir després d’escoltar com Santiago Carrillo presentava els Pactes de la Moncloa com avenços cap al socialisme. És a partir d’aquí que Fontana es convertirà també en un historiador molt crític de la Transició, especialment amb els seus dirigents, els que venien del règim i els antifranquistes. D’aquests segons pensava que, o bé directament havien traït les lluites populars, o que en el més benèvol dels supòsits van desmobilitzar la militància, quan l’Espanya postfranquista no era la culminació de res, sinó una conjuntura en la qual continuar lluitant pels objectius del moviment antifranquista.

Fontana, a més, escrivia amb un verb àgil i clar, a voltes irònic. A banda dels temes ja citats, va escriure molts altres llibres que ens poden fer apassionar per qüestions com el segle XIX català o l’ofici d’historiador. Per això, el millor que podeu fer per ntendre per què és un historiador estimat és endinsar-vos en un dels seus llibres.