Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Entrevista a l'escriptor i ex-diputat de la CUP, que valora els fets de l'octubre i explica què pot passar aquests mesos vinents
Julià de Jòdar: ‘Quan hem ocupat els carrers, l’estat ha tremolat. I fa massa temps que no els ocupem’
03/09/2018 Hemeroteca

L’escriptor Julià de Jòdar (Badalona, 1942) veu clar que l’única autocrítica que ha de fer l’independentisme, especialment l’elit dirigent, és la falta de sentit del poder. Creu que l’octubre passat va faltar decisió i empenta per a fer efectiva la República, tant el dia 3, com el 10 com el 27. Una presa del poder amb força, diu, és l’única manera de fundar un nou estat en un context en què Espanya no vol negociar res. La força, precisa, no implica violència.

L’ex-diputat de la CUP considera que el judici i les eleccions municipals poden ser noves oportunitats per a l’independentisme si treballa en aquesta direcció. Però convida a reflexionar què pot canviar fins aleshores perquè s’aprofitin aquests moments, en contraposició a les oportunitats perdudes l’octubre passat i a la investidura de Puigdemont. Adverteix també que la divisió entre els partits polítics és inherent perquè hi ha molts interessos en joc.

Què s’hi juga l’independentisme, aquest Onze de Setembre?
—No crec que sigui una diada de tot o res. L’independentisme hauria de veure clar que el seu bagatge ve de lluny, des del 2006. Aquests anys s’han fet grans mobilitzacions. La diada d’enguany seria una mena d’escalfament de motors que hauria de condensar el manteniment de l’esperit de lluita, la reorganització i el començament d’una nova fase. S’ha d’aprofitar, però no ens hi juguem el ser o no ser del nostre futur. És el moment de replegar forces i fer un balanç crític de la situació.

S’han de fer més accions davant les presons?
—Quan estàs ficat en una lluita de caràcter antirepressiu s’han de saber destriar les situacions. Es fa difícil de parlar de fer la República quan aquesta batalla és defensiva. Hem de separar els plans. La lluita per la República és ofensiva, exigeix un gran moviment de forces i una claredat de programa i recursos. En canvi, la lluita antirepressiva és defensiva. En aquest sentit, hem de mantenir la lluita antirepressiva a un nivell de gran importància, a un nivell de masses. Tot allò que es faci en aquest sentit és bo. Cal convertir-la en una lluita democràtica que vagi més enllà de l’independentisme. És qüestió de tàctica. Ha de ser un combat de país, per la gent, la democràcia i la defensa dels drets fonamentals. Hem d’aconseguir que s’hi impliqui molta més gent, més enllà de l’independentisme.

Quina herència en resta, del primer d’octubre?
—Em situaria entre el primer d’octubre i el 27, passant pel dia 3 i el dia 10. De l’1 al 3 hi ha una autèntica ofensiva de l’independentisme, però ens va faltar el moment de la força. Quan tu vols construir un estat, has d’imposar la teva força a un altre, que alhora te la vol imposar a tu. L’independentisme hegemònic no ha considerat això com una qüestió bàsica. S’ha jugat molt a una qüestió de tipus jurídico-polític. De la llei a la llei, el reconeixement europeu… això no podia funcionar sense un moment de força. Hi havia un full de ruta, però no s’havia treballat aquest moment. La presa del poder, la constitució d’un nou estat i la defensa d’aquest nou estat no formava part de l’estratègia. El dia 3 teníem la gent al carrer i no es va voler fer. I el dia 10 no tan sols el president, sinó que assessors, consellers… decideixen de fer aquella declaració en suspens tot esperant una mediació internacional. Això va ser una altra ocasió perduda. Malament rai. I allò que no havies fet el 10, ja no ho podies fer el 27.

Considereu que va faltar aquest moment de força per a fer efectiva la República.
—Faltava una estratègia de presa del poder real autèntica. D’ocupar el país i establir un nou poder. Com que no es va fer, va haver-hi moviments en fals. No diria que era merament fer catxa, com ha dit tanta gent. És una mancança primària original. Mostra més una ingenuïtat o una falta de voluntat de poder real que no pas una jugada de catxa. Ens falta una elit dirigent decidida a fer l’estat. I fer l’estat és un acte de força. No dic de violència, hi ha moltes maneres d’exercir la força. Dirigir masses al carrer per a ocupar l’escena no formava part del pla dels nostres dirigents.

Creieu que no hi havia voluntat real de ruptura?
—Crec que sí que hi havia aquesta voluntat de ruptura, però no podia només ser formal. No podia consistir només a substituir les lleis espanyoles i canviar la legalitat d’una manera indolora. Davant tenim un estat que no vol renunciar de cap manera a Catalunya. Si mirem la història, la relació entre Espanya i Catalunya no és un joc de legalitats. És un joc de forces, d’imposicions, de persecucions, d’anorreaments, de negació de llibertats catalanes. No es tenia prou coneixement del joc de forces que hi havia a l’escena política. I en l’àmbit internacional, hauríem d’haver sabut que Europa no estava per provatures. Sense fets consumats, no es podia obtenir cap reconeixement. S’havia de sostenir la República en el temps i en l’espai. Com que no va passar, no podíem esperar que vinguessin a salvar-nos. Amb una Espanya endeutada fins al capdamunt, si es trenca cau l’euro. I amb l’euro cau Europa. És d’una evidència total. Ara, no tinc cap dubte que si l’elit espanyola hagués ofert un pacte, les elits catalana i basca s’hi haurien enganxat.

N’esteu segur? S’hauria pogut acceptar un pacte en aquell moment?
—Ningú no nega la política econòmica europea, ni el pagament del deute i les hipoteques. L’independentisme hegemònic, tampoc. Per tant, la classe dirigent no posa en dubte el sistema i el pacte era possible. Però la classe dominant espanyola no volia compartir el poder. Encara no s’han convençut que el règim monàrquic hagi caigut en fallida. Els hem posat contra les cordes i en crisi, els obliguem a nous jocs de mans –això del diàleg–, però no hem fet caure el règim. I a Madrid pensen: qui dia passa, any empeny. Probablement una oferta de pacte hauria estat ben rebuda per la nostra classe dirigent. Com hem vist aquests últims temps, el canvi de Sánchez pel PP provoca que aquí es parli de diàleg, de realisme, d’administrar les competències… bé, les poques que queden. Que la Generalitat funciona amb una sabata i una espardenya, és evident. Tenim un govern autonomista i de rebaixes.

Tornem al primer d’octubre. Personalment, què us evoca?
—Vaig sortir a dos quarts de sis de casa per anar al meu col·legi electoral. Vam fer guàrdia tot el dia, vigilant la cantonada per si venia la policia. Vam mirar de controlar la situació perquè les urnes poguessin passar… en qualsevol moment esperaven l’arribada dels piolins, però no van venir. Fins que vam poder votar.

I enguany, què s’ha de fer el primer d’octubre?
—No ho sé. Tant l’Onze de Setembre com el primer d’octubre, si no són perquè tenim un calendari a curt termini amb maneres de lluita per a complir objectius concrets, si ho reduïm a elements massa simbòlics o de celebració… No hem de fer commemoracions, hem de combatre. La celebració i el simbolisme és molt important, però han de ser dies de lluita. Si no s’articula al voltant de la lluita antirepressiva tindrà poc sentit. L’1-O l’independentisme va demostrar una voluntat de lluita per la democràcia real com no s’ha vist a l’estat espanyol en quaranta anys. Això hem de celebrar. Si ho lliguem a la lluita antirepressiva, té sentit. Si serveix per a mobilitzar la gent i comença a fer forat la idea que no acceptarem de cap manera el judici, em sembla correcte. Si es fan actes descentralitzats, una aturada de país, una vaga general… ho deixo a les mans dels organitzadors. El càlcul de forces ha de venir de baix, de saber què vol fer la gent i actuar d’acord amb això, no amb consignes des de dalt. Tal com es va fer el referèndum. En aquest camí ens hem descurat, les institucions han pres protagonisme a la gent i hem de tornar a trobar l’equilibri. Això s’ha perdut perquè les institucions no han sabut –o no han volgut– portar l’empenta de la gent més endavant.

Marta Rovira va verbalitzar que hi havia una amenaça de violència.
—S’ha dit que Puigdemont no volia morts al carrer. És una raó de pes fonamental. Del punt de vista subjectiu, és molt comprensible que un dirigent polític no vulgui carregar-se morts a l’esquena. Però si mirem la història, demaneu-vos quants líders polítics que han aconseguit fundar estats poden dir si valia la pena de fer-ho havent-hi morts. Què voleu que us digui… quan t’embranques en una lluita d’aquesta mena amb un estat ferotge com l’espanyol, que manté tics franquistes als aparells de l’estat, has de tenir-ho molt present. L’estat t’indueix la possibilitat de la violència i de possibles morts per a frenar-nos. Amb aquest criteri no hauríem fet ni el referèndum. El primer d’octubre hauria pogut haver-hi morts. El 20 de setembre, amb el setge a la seu de la CUP, si ens haguéssim enfrontat a la policia vés a saber com hauria acabat. Però vam practicar un pacifisme dinàmic. La força la tenien ells, però també nosaltres amb la resistència passiva. I davant la seu del Departament d’Economia, igual. El 10 o el 27 d’octubre hauria pogut ser això mateix. El govern tenia una gent preparada per a resistir la força de la repressió. Hauria pogut haver-hi morts? Ells volien acollonir-nos. Si hi ha morts, els faran ells. La nostra classe dirigent ha d’estar amb la força de la gent, que s’autoorganitza i fa el que fa perquè vol. En les anàlisis dels comentaristes i els politòlegs, sempre es parla dels moviments de les elits. Però mai dels moviments de la base, se solen menystenir. Hem de rearmar-nos ideològicament per a una nova fase.

Veieu cap oportunitat per a fer efectiva la República a curt termini?
—Ells pretenen que l’independentisme abandoni els carrers. Per això ens arrosseguen a aquestes batalles de llaços grocs. Fer efectiva la República, en un momentum en concret? És difícil de fer especulacions. L’independentisme té una força soterrada que no és fàcilment manipulable ni reduïble. Però, tenint en compte la divisió existent dins l’independentisme, les batalles de poder no permeten de pensar que, per exemple, una victòria a les eleccions municipals faci caure el règim com va passar el 1931. En això seria molt prudent. Però entenc que hi ha també situacions com la del judici que poden fer que aquesta força soterrada aflori. La victòria del 21-D i la investidura de Puigdemont era un momentum, i no el vam aprofitar. S’hauria pogut revoltar la gent a favor del parlament. Investir Puigdemont perquè havia guanyat. A favor de la legalitat republicana de la Generalitat. Teníem majoria i havíem guanyat. En comptes de fer això, vam fer passos enrere. El candidat següent també ens el vam menjar amb patates. Això eren momentums. I els vam deixar passar. La pregunta legítima i crítica és, per què hauríem de trobar un altre momentum millor que aquests que hem tingut? En la consciència de masses de l’independentisme, què hi veiem que ens permeti parlar d’un altre momentum?

Voleu dir que si no els hem aprofitat fins ara, per què hem de pensar que sí que aprofitarem la següent oportunitat?
—No ho sé. Deixeu-me ser molt prudent. Us diria que, a partir d’aquesta nova fase el lligam de la lluita antirepressiva amb la nova escenificació, la República és l’única sortida de l’independentisme per a tornar a recuperar la iniciativa. On és actualment? No ho sabem. En el govern, en la lluita antirepressiva, en les batalles de carrer que ens imposen per a posar-nos a la defensiva… Hi ha una mena de dubte i indefinició que impedeix que la gent vegi un camí clar i uns dirigents clars. Ara mateix no veig cap momentum, però això no vol dir que no hàgim de treballar per a crear-ne. Pot arribar a les municipals, ja veurem si l’independentisme pot lligar la República amb les qüestions de la realitat. Pot haver-hi un joc entre aliances per a manar als ajuntaments i les mobilitzacions per a canviar les coses. Tal com estem ara, la línia institucional pactista té força les de guanyar. Em fa l’efecte que molt.

Parlàveu de la divisió de l’independentisme. Com cal afrontar-la?
—Si la deixem bullir en la seva dinàmica i rutina passarà com sempre. Partits autonomistes. Hi ha uns jocs de política professional, d’aparell de partit, d’interessos… tot i que va haver-hi un moment en què això es va incorporar a una mobilització que entenia que la independència implicava una transformació social i de la realitat. La República de tothom. Això es va aconseguir. El problema ha estat que la mobilització popular tan forta i enèrgica d’aquests últims anys no ha creat dirigents propis, capaços de plantejar als partits tradicionals autonòmics la qüestió del poder. No s’ha creat un contrapoder.

La incorporació de dirigents de l’ANC i Òmnium a les llistes electorals ha estat un error?
—Ha estat una debilitat, més que un error. Després de gairebé trenta anys de pujolisme i sociovergència, és evident que la gent estava més separada de la política, que s’havia professionalitzat. A tot estirar, la gent anava a votar de tant en tant. Quan això canvia amb la irrupció de l’independentisme, ja amb les consultes, els nous lideratges no van pensar mai que la mateixa mobilització popular actués de contrapoder amb els partits tradicionals. Dit d’una altra manera, no es va decidir que aquest moviment fundés una nova força política amb líders propis que anés a ocupar la Generalitat democràticament, amb eleccions, i que escombrés els partits que venien de l’autonomisme. No es va fer segurament per una mena de respecte a la institució, per respecte a les regles establertes. De totes maneres, la lluita ideològica dins el moviment, amb militants de tots els partits, potser hauria esberlat la unitat també.

La proposta de fer primàries respon a aquesta línia que apunteu?
—Em semblen massa parcials. Massa d’un sector. No respon a aquestes coordenades. És una recerca d’oportunitat de poder per part d’una gent, però no respon al moviment profund. La llista única independentista hauria necessitat un debat profund de base, d’assemblees populars i de barri. Allò que surt de baix, i aquestes primàries es dissenyen des de dalt. No tenen connexió orgànica amb el moviment que hem creat fins ara. Són una mena d’apèndix que sorgeix pel fracàs que hi ha hagut d’ençà del primer d’octubre, amb gent que vol fórmules salvadores que no em semblen útils.

Quin paper han de tenir els presos polítics i els exiliats?
—Mentre hi hagi lluita antirepressiva han de tenir un paper central. No s’ha de permetre normalitat quan hi ha dirigents presos o exiliats. Els hem de treure de la presó com sigui. Ha de manar Puigdemont des de fora? Depèn de com vagin les coses a dins. Ignoro si Puigdemont estableix contactes amb determinades estructures de poder que tard o d’hora puguin beneficiar Catalunya. No ho sé, però he de sospitar que ho fa d’alguna manera. No crec que es limiti a ser un president decoratiu a l’exili. Imagino que treballa políticament a l’àmbit internacional.

Aquesta ha de ser la tasca del Consell per la República?
—Li veig dues funcions. Aquest treball exterior i la permanència d’un nucli dirigent que pugui pensar en la possibilitat de construir la República. Hem de defensar els presos i exiliats, però ells continuen tenint una ideologia política pròpia. Els hem de defensar perquè és imprescindible, però hem de ser crítics també. Un Consell per la República pot ser bo si té majories àmplies, té representativitat autèntica, crea programes que responen a interessos amplis que poden complir-se estratègicament i que posa la relació interna-externa en un pla d’igualtat. És a dir, no ha de ser decoratiu, sinó executiu. I la gent ha de seguir-lo. Des de dins, si això la gent no s’ho creu i no ho fa seu, serà decoratiu. Com es fa perquè sigui útil? Els partits han d’alimentar el Consell per la República amb iniciatives que no puguin fer-se aquí i alhora han de dur a terme iniciatives. S’imposa una divisió de la feina. Per exemple, en política exterior i relacions internacionals, aquí no es pot fer gairebé res. S’ha de fer des del Consell per la República. I hi ha coses que només poden fer-se des de la Generalitat. Cal que l’engranatge funcioni i que la gent s’ho cregui. I que tothom consideri Puigdemont president de tots. Ens agradi o no la seva figura, continua essent el president legítim del país. Això no es pot oblidar. Si no, et deixes pel camí el poder del primer d’octubre, del 3 d’octubre i del 21 de desembre. La gent va votar el que va votar. Si, a més, els tribunals europeus li van donant la raó, la seva figura té actualitat i té un poder latent real.

S’han de convocar eleccions a la tardor?
—No convocaria eleccions. Esperaria a les municipals. Em semblen més importants per a prendre la temperatura al país. Unes eleccions al parlament poden veure’s com un joc intern dels partits per a resoldre les tensions. No dic que no calguin, arribat el moment, però a priori no crec que s’hagin de fer.

Què cal fer amb l’extrema dreta?
—Tot això s’ha inflat i faríem bé de no entrar-hi gaire. Ara arrepleguen tot aquest lumpen de gent que no sap cap a on va i que necessita la violència al carrer com a prova per a convèncer-se que existeix. Ciutadans ha perdut la iniciativa a Espanya i ara espera recuperar-la utilitzant Catalunya. Alimenten una estratègia de violència que no treu cap a res. No saben fer res més. El fracàs d’Arrimadas com a líder de l’oposició és evident. Estan en un terreny d’impotència. Els deixaria que s’anessin rostint en la seva salsa. No tenen cap base social real violenta. Institucionalment, sí que els cridaria a l’ordre. Els avisaria discretament que no continuïn per aquesta via. Si no, cal utilitzar els Mossos per a frenar aquests pollastres. Han de continuar actuant. Ara, si es dediquen a mirar les pancartes de la plaça de Catalunya quan ve el rei espanyol, doncs hi ha alguna cosa que grinyola. Els Mossos han de vigilar la tranquil·litat de la gent, de tothom. Si uns grupuscles fan aldarulls, cal intervenir. Ho fan per espantar l’independentisme, volen fer por i culpar-nos d’ocupar els carrers. Quan hem ocupat els carrers, l’estat ha tremolat. I fa massa temps que no els ocupem. Tenen por que tornem a fer-ho, i ens volen culpabilitzar de la violència que pugui haver-hi. Ciutadans escenifica una estratègia muntada en un altre lloc.

A Madrid?
—Des de la profunditat de l’estat. No sé si el PP i Ciutadans hi tenen veu i vot. Hi ha una estratègia de clavegueres de l’estat contínua, alimentada per una premsa que deu favors i que està al servei d’aquestes clavegueres. L’independentisme ha de recuperar la iniciativa política, tenir molta gent molt organitzada i molt decidida. Els espanyolistes faran mobilitzacions el 12 d’octubre, però poca cosa més. No tenen massa social, no resisteixen una ofensiva independentista. Van haver d’enviar piolins, empresonar el govern… una operació d’estat brutal. Han posat Llarena a fer el ridícul a Europa. Si l’independentisme després de desafiar l’estat es distreu amb batalletes de llaços grocs, és que ha perdut la iniciativa. Perquè ells desapareixen. Pot haver-hi noves detencions, empresonament i més exili. Cada vegada que desafies l’estat, pot passar. No ens hem adonat de la importància del que vam fer i del nivell de desesperació de l’estat espanyol. Ja des de la xiulada al rei espanyol després dels atemptats. Ni ell ni l’aparell de l’estat no ho van tolerar. Si obligues un rei a treure’s la màscara i a donar suport a l’A por ellos és que els has posat a parir. Per no parlar de la repressió als col·legis. Entre l’1 i el 3 l’estat estava KO a Catalunya. Amb un milió de persones ocupant el territori, l’estat desapareix.

Per això van enviar els piolins.
—Si la gent hagués ocupat els ajuntaments i les institucions, l’estat s’hauria fos. Els piolins no haurien pogut contra un milió de persones. No calia ni la força policíaca dels Mossos. Milers de persones organitzades als carrers i sense moure’s. Si no som conscients de la importància històrica del que hem fet, és fàcil que et deprimeixin quatre nens o ultres fent merder a la Ciutadella. Hi ha una cosa pitjor que no tenir força: no ser-ne conscient o no usar-la. Enlloc no s’ha aconseguit la independència amb el 100% de la població. Sempre hi ha un grup dirigent que arrossega una majoria de població organitzada i que, quan funda l’estat, concedeix tots els drets als contraris. L’independentisme no ha tingut consciència de poder, i sense això no fundes un estat. Ens ha faltat un bull. No sé si ara hem de canviar l’olla, l’aigua o els ingredients. Veurem si podrem acabar de fer bullir el brou.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid