Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Elogi de la revolta rural
10/09/2018 Hemeroteca
Albert Botran. Font: El Temps Albert Botran. Font: El Temps

Que la idea de Tabarnia és una provocació sense gaire fonament ho admeten gairebé els seus propis impulsors. No defensen cap territori que es vulgui autodeterminar, perquè si fos així la seva acció política els portaria a enfrontar-se a l’Estat espanyol, que és qui prohibeix i persegueix aquest dret. El discurs de Tabarnia és simplement una variació del nacionalisme d’Estat espanyol. Manté, per tant, els principis fonamentals d’aquest nacionalisme, i un d’aquests és la negació de la diversitat. El nacionalisme d’Estat ha buscat homogeneïtzar la identitat espanyola a través de la religió catòlica i la llengua castellana, posant més èmfasi en l’una o l’altra segons l’època. Tot el que ha estat diferent d’aquestes dues identitats ha estat objecte de prohibició i persecució, amb més o menys intensitat segons l’època.

Els catalans que defensen la idea de Tabarnia recullen aquest mateix afany i han hagut de buscar el seu “enemic intern”, aquella alteritat que ha de ser rebutjada. I és així com s’han inventat un nom per a la resta de territori català: Tractoria.

Aquestes idees tenen defensors força sinistres, molts dels quals d’extrema dreta. Però dividir Catalunya en dues, i remarcar despectivament el caràcter rural d’una de les meitats, no és exclusiu del nacionalisme espanyol extrem. En aquest prejudici s’hi ha caigut fins i tot des de certa esquerra. Hi ha una part d’aquest menyspreu per les comarques no metropolitanes quan, des de l’Ajuntament de Barcelona, s’afirma que el món hauria d’estar governat per una “xarxa de ciutats”. I també trobem veus que tracten de situar les comarques “rurals” com a políticament més endarrerides, fet que les portaria a donar suport al catalanisme conservador.

En primer lloc, cal desmuntar això de les comarques “rurals”, perquè moltes d’aquestes que els partidaris de Tabarnia o certa esquerra identifiquen com a tals tenen una estructura productiva més industrial que les comarques metropolitanes (per exemple, la Segarra o la Garrotxa). Però després cal posar en valor el món rural i, en especial, el fil històric de revoltes pageses que han significat l’avantguarda del país durant molts segles.

Penso, per exemple, en els remences, un episodi històric poc conegut i que, en canvi, és una singularitat europea: una revolta triomfant de pagesos que aconsegueix abolir una sèrie de servituds envers els senyors. I que ho fa al segle XV, quan el gruix de països europeus haurà d’esperar a l’impuls de la Revolució Francesa.

Les revoltes dels forans, dels segadors, dels angelets de la terra i dels maulets, per posar-ne quatre exemples, van ser revoltes arreu dels Països Catalans que recollien les reivindicacions populars contra imposicions arbitràries i asfixiants, contra l’obligació d’allotjar tropes per a guerres imperials, etc.

Fins i tot ja al segle XIX, amb la revolta primer dels malcontents i després el carlisme, trobem elements que connecten amb les reivindicacions populars. Marx i Engels en el Manifest Comunista van definir aquest fenomen com a “socialisme feudal”, per criticar-ne la inviabilitat. Tanmateix, això no els portava a menysprear l’antiliberalisme rural. Marx, en el seu article “El tradicionalisme espanyol”, escrit al New York Daily Tribune el 1849, s’expressava així: “El carlisme no és un simple moviment dinàstic i regressiu, com es van entestar a dir i mentir els ben pagats historiadors liberals: és un moviment lliure i popular en defensa de tradicions molt més liberals i regionalistes que l’absorbent liberalisme oficial, ple de babaus que copiaven la Revolució Francesa. El tradicionalisme carlí tenia unes bases autènticament populars i nacionals, de camperols, baixa noblesa i clergat, ja que el liberalisme l’encarnaven el militarisme, el capitalisme, les noves classes de comerciants, la democràcia latifundista i els intel·lectuals secularitzats, que, en la majoria dels casos, pensaven amb cap francès o traduïen, embolicant-se, de l’alemany”.

Al segle XX, el sindicalisme pagès de la Unió de Rabassaires va ser un dels puntals de la lluita de les esquerres i base electoral del republicanisme. Sense aquesta pagesia, la República no hauria guanyat el 14 d’abril de 1931. Sovint s’oblida també que Lluís Companys, advocat del poble, no va defensar només obrers sindicalistes, sinó nombrosos pagesos rabassaires.

Totes aquestes revoltes pageses formen part del bagatge polític del país, formen part de la memòria històrica de les esquerres i del poble. I no és cap casualitat que, l’octubre passat, la pagesia amb els seus tractors anés a l’avançada de la lluita per la República Catalana. Una República que haurà de posar la pagesia al lloc que es mereix, com a primera responsable de la bona gestió del territori i de l’alimentació ecològica.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid