No entenc que les diputades i diputats dels Països Catalans al Congrés i al Senat de Madrid no s’expressen en català; no entenc que siguen còmplices i accepten, submisament, la imposició del castellà o espanyol per expressar-se al parlament de l’estat ubicat a Madrid,que ens obliga a pertànyer a l’estat espanyol, com passava durant la dictadura continuant les prohibicions espanyoles de les dictadures i les monarquies absolutistes borbòniques anteriors que amb el decret de Nova Planta fa més tres-cents anys inauguraven la «moda» que s’ha fet costum de reprimir-nos violentament i censurar-nos amb els «seues» lleis injustíssimes sense respectar-nos ni reconèixer el nostres dret catalànic als drets de ciutadania i a la llibertat d’expressió lingüística plena i de llibertat plena. No entenc que en un ambient de «guerra bruta» contra Catalunya i de màxima violència i autoritarisme d’estat que té empresonats els líders socials, polítics i culturals de l’independentisme amb acusacions falses, inventades pels aparells repressius i les forces d’ocupació de l’estat, des dels parlaments castellans o espanyols els diputats i diputades catalànics accepten obedientment i sembla que «de bon grat» la castració lingüística, cultural i nacional de Catalunya i dels Països Catalans que suposa acceptar que t’obliguen a parlar en castellà o espanyol i deixar de parlar en públic en català, com si encara foren vigents les normes prohibitives i exterministes de la dictadura feixista anterior, que no ha deixat mai d’incidir, influir, imposar i inclús ‘determinar’ el rumb polític central d’un estat jacobí, centralista, demofòbic, anticatalanista, monàrquic i autoritari.
Evidentment les persones preses polítiques poden fer el que els dicte la seua consciència i els aconselle els seus advocats en funció de la millor defensa dels seus interessos, però, si com sembla les sentències greus en contra d’elles i d’ells ja estan escrites, no entenc tampoc que les persones que són presoneres d’un estat tan injust que els tracta i ens tracta als catalànics com els seus pitjors enemics, accepten davant dels jutges espanyols explicar-se en espanyol o castellà i no en català com un dret que tenim o hauríem de tenir en una democràcia que respecte i reconega el dret a la llibertat de la ciutadania dels Països Catalans. O és que no estem en una democràcia? O és que la ciutadania de Catalunya i els Països Catalans no tenim drets civils, polítics, nacionals, culturals i lingüístics i tot això del règim del 78 ha estat una farsa inclús en un govern del PSOE influït per Podemos i els «nacionalistes» catalans? O és que en aquesta «democràcia espanyola» (un oxímoron) no hi ha llibertat d’expressió lingüística i se’ns obliga a castrar la nostra ciutadania catalana i a expressar-nos només i únicament en espanyol o castellà? Remembrem que l’estat espanyol té l’estereotip que els catalànics són covards i que podem sometre’ns mitjançant la força bruta i només entenen el llenguatge de la violència o que se’ls plante cara com es va fer l’1-O quan la gent va defensar les urnes i el dret a vot posant els seus cossos davant la violència política, judicial i policial de l’estat. Si els plante, cara com van fer a Filipines i a Cuba, tot i que siga des de la no violència, els nacionalistes espanyols recularan i ens deixaran d’enviar les seues «forces d’ocupació per intimidar-nos, com feren els dies abans de l’1-O de l’any passat.
Evidentment, les amenaces del secretari general del PSC-PSOE, Miquel Iceta tenen tot el sentit del món, en advertir-nos que si la ciutadania o el Govern català es belluga les preses i els presos polítics rebran sentències molt més greus perquè cal «escarmentar» les que han «qüestionat» tot i que siga «simbòlicament» la inqüestionable, indiscutible i sagrada unitat de la pàtria de l’estat espanyol i les «lleis» espanyoles i anticatalanes d’un estat «postfranquista» que continua amb esquemes similars als de la dictadura, tot que amb una extrema dreta naionalista espanyola comandada pel PSOE-Podemos que és una mica més amable que l’extrema dreta del PP-Ciudadanos, però que de fons comparteixen la mateixa estratègia de permanència de la monarquia i la unitat de la nació espanyola heretada de la dictadura amb alguns lleugers retocs que la facen més vendible... Alguns insinuen que les «bases» dels «socialistes» «catalans» no estan d’acord amb aquests empresonaments i de les acusacions inventades contra les persones independentistes i que «molts socialistes» estan a favor del dret a decidir i d’un referèndum d’autodeterminació... No obstant això, en públic aquests «socialistes» (tan bons!), no diuen ni piu ni es desmarquen dels discursos dominants del PSOE d’amenaces, advertències sobre l’aplicació del 155 i de negació sistemàtica i constant dels drets internacionals, de les normes i les sentències de l’ONU i de la concreció efectiva del dret a l’autodeterminació, com si foren igual políticament que els feixistes del PP, de Vox o de Ciudadanos; els del Podemos són un cas a banda, afirmen amb la boca petita que són republicans però donen suport a la monarquia perquè, diuen que és més important arribar a fi de més i omplir la nevera, com si la República volguera dir no poder arribar a fi de mes; afirmen els de Podemos que estan a favor del dret a decidir i del dret a l’autodeterminació, però no per a Catalunya ni per als Països Catalans.
Això d’Iceta evidència, «of course», que a l’estat espanyol no hi ha separació de poders, que és una monarquia bananera, un Govern de Madrid titella d’un estat dirigit per l’ultradreta del PSOE, PP, Ciudadanos i inclús Podemos, tots sembla que estan per apuntalar la monarquia corrupta i decrèpita i dificultar al màxim la llibertat dels presos i les preses polítiques i entrebancar el dret a decidir, és a dir, el dret a l’autodeterminació de Catalunya i dels Països Catalans, com una qüestió capital d’estat. Tots els partits nacionalistes espanyols, a pesar dels interessos electorals i polítics tan diferents, fan pinya quan es tracta d’anar contra Catalunya i els Països Catalans, mentre els partits sobiranistes a Catalunya i als Països Catalans sembla que s’enfronten entre ells, se’ls presenta als media propagandistes espanyols com a que estan «dividits», «enfrontats», com que no consensuen i no tenen clars els objectius, reduïts cada vegada més a la mínima expressió o a consideracions de caire estètic, retòric o simbòlic... O si cal se’ls presenta com que amenacen i ataquen l’estat i se’ls amenaça de tornar-nos a aplicar el 155 i demostrar que «nosotros «somos los amos. Viva España», com li va dir el dictador i criminal Franco a Hitler a l’inici del colp d’estat feixista quan li enviava avions i armes per bombardejar la República. La d’enfrontament i divisió total és la imatge que es transmet des dels mitjans espanyols mentre a Espanya hi ha una mena d’ascens virtual o real de l’extrema dreta com assenyalen els mitjans Europeus. Els partits sobiranistes o independentistes han de tornar a fer un full de ruta que ens porte a la llibertat i el reconeixement com a nació amb dret a tenir un estat propi per defensar-se de l’estat espanyol que ens vol assimilats o anihilats.
Permetre que els acusats de «rebel·lió» sense violència siguen portats a Madrid és enviar-los a l’escorxador per sacrificar-los i perquè els condemnen a penes altíssimes de forma injustíssima i del tot injustificada quan els tribunals de mitja Europa els han absolt i no observen cap delicte en una votació per decidir pacíficament el nostre dret a decidir; no seria possible reunir a milers de gent i posar els cossos, els tractors i els cotxes al davant de les presons perquè no se’ls puguen emportar fàcilment, per defensar-los com defensàrem les urnes i la llibertat de Catalunya l’1 d’Octubre de l’any passat?