Tenir un fill no és un miracle, com els agrada dir a les blogueres ensucrades o a les editorials de llibres per a dones embarassades. Ser mare és una circumstància vital molt plaent per a algunes dones, un full de ruta essencial i imprescindible en molts casos, però una autèntica mala passada per a unes altres dones. 

Trenca el cor que a l’Argentina, un país desenvolupat i modern en molts aspectes, s’hagi deixat escapar aquesta oportunitat de despenalitzar l'avortament més enllà dels casos de violació i de risc per a la salut de la mare, i mantingui una llei de 1921 que –malgrat ser moderna per a l’època en què es va redactar– deixa ara un forat en la llista de drets civils de les dones d’aquest país, uns drets que queden relegats a passar per darrera de la sovint falsa moralitat religiosa. 

Gràcies a ser mare sé que has d’estar molt preparada per ser-ho, que no és un camí de flors i violes, que costa temps i diners i també que un fetus de 14 setmanes no és un bebè. A la dona que necessita avortar –no diguem “vol” com si fos un caprici–, se l’ha d’ajudar, amb suport psicològic i sufragant-li econòmicament el procés. I no se la pot obligar que dugui a terme l’embaràs sencer per donar després el nen o la nena en adopció: desfer-se d’un fill nascut sí que ha de ser l’experiència més dolorosa del món.

Però un altre cop el patriarcat omnipotent i omnipresent. I per això es deixa en un grapat d’homes la decisió sobre despenalitzar l’avortament, com també són ells majoritàriament els que decideixen posar impostos de luxe a compreses i tampons. Perquè som tan capricioses que tenim la regla. Llegia fa uns dies que al Nepal les nenes i dones han de marxar de casa durant els dies que menstruen perquè es considera brut i impur. Aquí se’ns castiga econòmicament.

Mantenint l’avortament com a crim només es legítima la clandestinitat d’una intervenció que moltes dones es continuaran fent igualment però sense tenir suficient seguretat amb instal·lacions i professionals dubtosos. I tot, perquè els mal anomenats ‘pro-vida’ se solen preocupar més d’assegurar la viabilitat d’un embrió o fetus a mig formar que no pas la de la dona. Legalitzar-lo, contràriament al que pensen alguns, no és anar induint les dones a interrompre els seus embarassos a la babalà ni matant nadons. És donar-los un espai de fer-se enrere si aquest suposat miracle no es pot encabir en el seu pla de vida.