Les lliçons de la vaga del taxi

La darrera setmana ha estat marcada per la vaga del sector del taxi, que ha ocupat els carrers de diverses ciutats, rius de tinta als mitjans i molta energia a les xarxes socials. Han estat no pocs els que han descarregat la seva ira contra els taxistes, acusant-los de corporativistes, criticant el servei que donen i les seves tàctiques reivindicatives, i lloant les meravelles d’Uber i Cabify com a estendards de la lliure competència i l’eficiència capitalista.    

Personalment he sentit un estrany orgull aliè al veure la capacitat de mobilització del sector del taxi, no només per anar tots a una lluitant pel que creuen que és just, sinó també per la possibilitat de desemmascarar allò que moltes confonen per economia col·laborativa. Si ens hem aturat a escoltar i analitzar el que hi ha darrera del conflicte que posa sobre la taula el sector del taxi, haurem après algunes lliçons.

La primera és que Uber i Cabify res tenen a veure amb el concepte d’economia col·laborativa que ens volen vendre. Es tracta de dues empreses que operen a desenes de països a tot el món (és a dir, empreses multinacionals), aixecades gràcies als recursos del capital risc i a la seva capacitat de desafiament de les lleis fiscals i laborals. Fins i tot la justícia europea va dictar al desembre passat que Uber no és economia col·laborativa i que de fet el seu servei ha d’estar regulat com un transport. 

Es tracta d’empreses que, com passa amb les de distribució de menjar preparat o béns de consum com Deliveroo o Glovo, o les càrniques a Osona i Sueca, han vist un filó en la precarització laboral amagada sota una fina pàtina d’emprenedoria. Són empreses que atomitzen els treballadors, impedint la seva sindicació i aprofitant-se de la figura dels falsos autònoms. Empreses que han substituït l’acomiadament per la “desconnexió”, que es el terme que utilitzen quan un dels seus treballadors ha de deixar d’oferir el servei per desavinença amb la companyia. 

S’ha acusat al sector del taxi de ser un monopoli (o de voler ser-ho), quan en realitat el que fan es exigir que tots els agents que vulguin concórrer en el mateix sector, del de transport privat de passatgers, ho facin sota les mateixes regles. Un monopoli és una situació de mercat en la que l’oferta d’un producte o servei es redueix a un sol venedor. A Barcelona hi ha 10.522 llicències de taxi, de les quals 9.359 són autònoms amb una única llicència. En realitat, en el cas del transport de passatgers és de fet el taxi el que es veu amenaçat per un possible nou oligopoli format per grans empreses com Uber, Cabify o Lyft, que estan desplegant estratègies globals per fer-se amb el sector a nivell mundial. 

El fotoperiodista Bru Aguiló capturava l’altre dia, en veu de dos taxistes, la dimensió profunda del problema: "No és només una qüestió d’Uber i Cabify, que si que ho és, sinó també és Amazon o Deliberoo. Les grans multinacionals ens estan fotent a tots. En afavorir al gran i fotent als demés, als treballadors". 

Faríem bé de plantejar-nos no si els taxistes tenen o no raó en les seves reivindicacions (en qualsevol cas, tenen el dret de plantejar-les, amb una vaga i amb mobilitzacions), sinó si allò contra el que lluiten no és en realitat una lluita de totes. Ens hem de plantejar si volem seguir enfonsant-nos en el pou d’un capitalisme salvatge que maximitza els beneficis d’uns pocs precaritzant el treball de molts. O volem construir un altre model econòmic que posi al centre cobrir les necessitats bàsiques i unes condicions de vida dignes per a tothom. Un model on els drets de les treballadores prevalguin sobre els beneficis dels inversors. Un model on, en definitiva, el principi rector no sigui la competència, sinó la sostenibilitat d’una vida digna de ser viscuda.