Ventríloc d’Oriol Junqueras, l’inefable Joan Tardà és l’encarregat oficial d’anar-nos explicant, via piulades, la canònica d’aquest nou art processista conegut popularment com a eixamplar la base. El cònsul d’Esquerra a Madrid (un diplomàtic de rang curiós, car representa la República cobrant encara sis mil euricus mensuals del Regne d’Espanya) diu que “la força de l’independentisme ha de contribuir a fer possible la construcció d’un procés popular i institucional de decisió que integri les diferents opcions presents a la societat catalana.” Per la seva prosa els coneixereu, estimats lectors! Jo que em pensava, hiperventilat de mi, que la força de l’independentisme consistia a proclamar efectivament la independència, fent honor al mandat del Parlament i al resultat de l’1-O, així com a protegir les institucions de la Generalitat que representen la ciutadania i tal i qual...
Doncs no, senyora, toqui’s la fava i balli! Segons la bona nova de can Lledoners, l’independentisme ha de construir la gran masia de quisvulla que vulgui determinar el futur de Catalunya a les urnes. A saber, i en cristià, convèncer d’acordar un referèndum no només als supporters d’allò que en dèiem dret a decidir, sinó fins i tot als contraris de la independència, una gent que –a dia d’avui– no vol veure el referèndum ni en pintura. Tardà ens ho aclareix: cal ser “més forts per guanyar la batalla del diàleg i la negociació d’un referèndum que ofereixi una resposta a les demandes de tothom, les dels catalans que aspiren a la independència, la dels que volen un estat federal o de qui defensa l’autonomia.” Per anar resumint, que de ser un moviment propositiu (implementar la República), l’independentisme ha passat a ser un col·lectiu de persuasió referendària.
La idea podria ser bona, estimat Joan, si no fos pel petit detall que fa quatre anys ja es va proposar a un Congreso que la va tombar entre badalls. De fet, la pensada seria encara millor si l’electorat favorable a un referèndum on hom pugui votar No (bàsicament, el dels comuns) estigués per la feina de pressionar el govern de Sánchez amb l’exigència de la votació per mantenir-lo. Però si ni ho heu fet vosaltres mateixos, fills meus, que sou independentistes, què no deixarà de fer un espanyol d’esquerres? De fet, ja que hi som, Joan: em podries dir a canvi de què vàreu fer Sánchez president? Quin va ser, per seguir la teva prosa de manual de rentadora, l’espai de construcció que vàreu acordar amb ell? De fet, Joan, la idea que proposes seria d’autèntic Premi Nobel si no fos, oh my god, perquè us vàreu comprometre a aplicar el resultat d’un referèndum convocat pel Parlament.
Ara per ara, el govern espanyol no té ni un sol incentiu que el dugui a pactar un referèndum. Feu-vos una pregunta ben senzilla: Per què Sánchez hauria de pactar un referèndum, quan els convocants mateixos de l’1-O no van tenir la força d’aplicar la votació que ells mateixos van organitzar i prometre d’implementar? Encara unes altres, si teniu temps i no preferiu escudar-vos en el processisme. Per què Sánchez hauria de convocar un referèndum, si són els partits independentistes mateixos els qui li han regalat la investidura amb un xec en blanc? Per què, si ja en té prou amb ser espantall de PP i Ciutadans perquè Podemos, ERC i Convergència li paguin totes les fantes? I per acabar: com pot el Govern negociar un referèndum si la mateixa administració catalana va acatar el 155 i mentí amb la restitució dels exiliats i empresonats, desproveint-se de tota la seva força institucional?
Sé que les preguntes couen, perquè plantegen quelcom més que anar-se llepant la ferida amb el llacet groc. Feu-vos-les, us ho prego. Tu també, Joan. Perquè fer-te-les potser serà el primer pas per deixar de tractar la gent com si fos imbècil.
