Fa uns dies, un mitjà de Madrid feia una pregunta deliciosament ingènua a diversos experts. La qüestió era esbrinar el perquè de la diferència de tracte que reben, en tots els àmbits, les dones assassinades per la violència masclista respecte a les víctimes del terrorisme. Tots els consultats –advocats, sindicalistes, feministes...– van defugir la resposta òbvia: una cosa és un assassinat que va contra l’Estat i una altra, ben diferent, és el cas generalitzable d’una dona que ha mort, dins de casa, a mans del seu marit. En un escenari, els que manen se senten atacats i concernits; en l’altre, no.
Una de les conseqüències que ha tingut la crisi política catalana és, precisament, que l’Estat s’ha vist forçat a defensar els seus interessos de forma visible, a la llum del dia. Les porres dels piolins eren l’arma penúltima, la que ja no es podia dissimular a base de mentides i propaganda als matinals de les televisions madrilenyes. Darrere de policies i guàrdies civils, només hi quedaven els tancs i els bombarders que reclamaven Losantos i una gran part de la societat espanyola. Forçar que marxin tres mil empreses, per exemple, es pot camuflar de lliure voluntat dels seus consells d’administració. Però les porres i les bales de goma, en canvi, són l’Estat disposat a la violència per mantenir el poder contra una part dels seus contribuents. I la violència és graduable, sí, però no es pot ocultar en l’època de la globalització, malgrat l’actitud nord-coreana dels mitjans de Madrid.
El cas és que aquesta actitud pornogràfica de l’Estat va tenir una culminació explícita en forma de discurs de Felip de Borbó. La cirereta dalt d’una porra. Estomacats i ben estomacats. Per això el rei espanyol tornarà a exhibir-se el 17 d’agost, perquè necessita –ell i l’Estat que el manté– deixar clar que el poder són ell i els seus i que, al final, sempre tenen a mà les porres, la presó, les confiscacions i l’exili.
