Segons la quarta definició que aporta la RAE, entenem el llenguatge com a «estil i manera de parlar i escriure de cada persona en particular». Exacte, cada persona utilitza el llenguatge al seu antull i per al seu propi benefici.

Passa el mateix en la política, en la qual cap missatge és innocent. Totes les paraules que utilitzen els polítics estan carregades d’interés i intencionalitat i moltes vegades cerquen, mitjançant tecnicismes o eufemismes, edulcorar la realitat. Per posar exemples, sempre sonarà millor parlar d’«ajustos» que de «retallades». També queda més bonic dir que els joves espanyols obligats a emigrar per la crisi tenen «esperit aventurer». Insistisc, cap paraula d’un polític és ingènua. Totes tenen la seua càrrega i les seues finalitats.

I passa igual en el periodisme. Jo mateix escolliré el llenguatge que crega adequat per a este article i amb açò li aportaré una intenció o una altra. Igual que molts altres mitjans de comunicació solen tindre determinades paraules que els ajuden a dir als seus lectors què està bé i què està malament, en un clar exercici de maniqueisme. En un món on la immediatesa i les presses imperen, moltes persones no tenen temps per a indagar en els nombrosos conflictes socials i polítics que existixen. Per açò, la seua opinió només es pot basar en els titulars que li aporte el seu mitjà de confiança. Per aqueix motiu cap titular no és gratuït, ja que pretén crear en l’imaginari col·lectiu una visió o una altra depenent de l’interés de cada mitjà. O, més ben dit, l’interés de cada empresa o partit polític darrere de cada mitjà. No fa falta ni manipular descaradament si es fan servir les paraules necessàries. Vegem-ne exemples.