Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El poder del llenguatge
18/08/2018 Hemeroteca

Segons la quarta definició que aporta la RAE, entenem el llenguatge com a «estil i manera de parlar i escriure de cada persona en particular». Exacte, cada persona utilitza el llenguatge al seu antull i per al seu propi benefici.

Passa el mateix en la política, en la qual cap missatge és innocent. Totes les paraules que utilitzen els polítics estan carregades d’interés i intencionalitat i moltes vegades cerquen, mitjançant tecnicismes o eufemismes, edulcorar la realitat. Per posar exemples, sempre sonarà millor parlar d’«ajustos» que de «retallades». També queda més bonic dir que els joves espanyols obligats a emigrar per la crisi tenen «esperit aventurer». Insistisc, cap paraula d’un polític és ingènua. Totes tenen la seua càrrega i les seues finalitats.

I passa igual en el periodisme. Jo mateix escolliré el llenguatge que crega adequat per a este article i amb açò li aportaré una intenció o una altra. Igual que molts altres mitjans de comunicació solen tindre determinades paraules que els ajuden a dir als seus lectors què està bé i què està malament, en un clar exercici de maniqueisme. En un món on la immediatesa i les presses imperen, moltes persones no tenen temps per a indagar en els nombrosos conflictes socials i polítics que existixen. Per açò, la seua opinió només es pot basar en els titulars que li aporte el seu mitjà de confiança. Per aqueix motiu cap titular no és gratuït, ja que pretén crear en l’imaginari col·lectiu una visió o una altra depenent de l’interés de cada mitjà. O, més ben dit, l’interés de cada empresa o partit polític darrere de cada mitjà. No fa falta ni manipular descaradament si es fan servir les paraules necessàries. Vegem-ne exemples.

Des de fa uns anys la paraula terrorisme ha deixat d’usar-se exclusivament per a actes violents i s’ha incorporat al llenguatge diari dels mitjans i de la societat. De sobte, hem començat a cridar terroristes titellaires, músics, tuitaires, humoristes, periodistes, persones que només volien votar... i sense immutar-nos. Ens hem convertit tots i totes en terroristes en potència i, sense adonar-nos-en, som candidats a passar algun dia no gaire llunyà per l’Audiència Nacional.
En canvi, si haguérem nascut a Cuba o a Veneçuela o en algun altre país de l’anomenat Eix del Mal, ho tindríem més fàcil. Deixaríem de ser terroristes per a ser anomenats dissidents o, directament, oposició. Pots fins i tot cometre atemptats amb drons contra el president del teu país, que la premsa estrangera parlarà d’«estrèpits» en lloc d’«explosions» i dubtarà de la veracitat d’aqueixos atacs.

A Espanya t’has de pensar si fas un acudit en un tuit perquè et pot portar a la presó per enaltiment del terrorisme. Mentrestant, en altres països fins i tot pots cremar una persona viva que els mitjans amics seguiran parlant d’«oposició pacífica». Perquè tots i totes sabem que Espanya és una democràcia i Veneçuela és un règim.

Perquè aqueixa última és una altra de les paraules que hem incorporat al nostre vocabulari del dia a dia: règim. Amb només cinc lletres ja sabem distingir ràpidament entre quin país és bo i quin és dolent. Ni tan sols fa falta ja l’afegiment d’«autoritari» per a donar-hi més èmfasi. Tenim assumit que la paraula règim s’associa a tots aqueixos governs que veuríem amb bons ulls que s’enderrocaren mitjançant un colp d’estat. Tot per la democràcia!

El llenguatge no és innocent. Mitjançant les paraules es pot aconseguir el suport social per a participar en guerres o per a enderrocar governs democràtics. Per açò és necessari saber mesurar les paraules. Les que es diuen, sí. Però sobretot les que es lligen. Sort!

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid