La família reial espanyola -amb els nombrosos escàndols que l’envolten- està més qüestionada que mai. L’últim fet surrealista és una revelació de la periodista Pilar Urbano, que ha assegurat que Joan Carles I va avisar Bárbara Rey dos dies abans del cop d’Estat del 23 de febrer del 1981. “Bárbara, el dilluns 23, si no tens necessitat de sortir al carrer no surtis, perquè a Madrid pot haver-hi 'follón'”, aquestes van ser les paraules que suposadament hauria fet servir el monarca espanyol per alertar la seva amant. A Joan Carles li devia semblar cabdal que la vedette tingués aquesta informació que, en canvi, no va considerar igual d’important facilitar a la policia... Aquest personatge va ser cap de l’Estat a Espanya durant pràcticament 40 anys.

Totes les informacions publicades aquests darrers dies sobre Corinna, Bárbara Rey, la relació de totes dues amb el rei emèrit i, sobretot, la manera de procedir de la monarquia espanyola durant una pila d’anys posen en evidència el règim espanyol. En tots els sentits. La transició els va servir per vendre la idea que el franquisme havia acabat i que tot seria nou i bo. Però ni nou ni bo. Van continuar manant els mateixos -recordem que va ser Franco qui va designar Joan Carles I com el seu successor- i, tot i que la intenció era fer veure que hi havia un nou règim, la manera d’actuar de l’Estat no va canviar: corrupció i repressió eren el seu ‘modus operandi’, i ho han continuat sent fins a dia d’avui.

Cada vegada li resulta més difícil a la monarquia enganyar la gent. Hi ha certs arguments que ja no compra ningú. La transició va ser -en gran part- una farsa, i ara els ciutadans comencen a adonar-se’n -només cal veure les darreres enquestes sobre el suport a la monarquia. Pilar Urbano va assegurar també que Bárbara Rey va cobrar durant anys un sou abonat pel CESID -l'actual CNI- que va arribar a les 700.000 pessetes mensuals. Quantitats ingents de diners del contribuent destinades a tapar les bestieses i immoralitats del cap de l’Estat -que, coneixent-se, va fer col·locar la seva inviolabilitat a la Constitució. La societat comença a fer un judici que els tribunals i les institucions no poden ni volen fer. I així és com -històricament- acostumen a caure els borbons, ni més ni menys.