Els membres de la Manada estan en llibertat. Així ho va decretar l’Audiència Provincial de Navarra el passat 22 de juny, imposant als cinc condemnats una fiança de 6.000€. Un missatge clar: violar té molt poques conseqüències per la justícia espanyola. Un missatge que ha estat amassat durant mesos des dels mitjans de comunicació i les xarxes socials perquè fos digerible. El qüestionament constant de la víctima, la difusió d’informació sobre la seva vida privada, el retret de no haver-se resistit ‘prou’ davant l’agressió, el ressò que ha tingut la versió dels violadors, equiparant-la i comparant-la amb la de la supervivent de l’agressió, són alguns d’aquests elements legitimadors de la sentència i posterior alliberament dels agressors.
Però, per què? Les violacions, els assassinats, la violència masclista en general és només la cara més visible d’una realitat molt més profunda, que respon a interessos concrets, que es manifesten en dos àmbits fonamentals:
El primer d’aquests àmbits és el material. Vivim en una societat capitalista patriarcal, on tot allò es valora segons el seu paper en la producció, en el mercat. En aquest context, el cos de la dona ha de complir la funció fonamental: la reproducció de la força de treball. És a dir, la d’engendrar i tenir cura dels infants que esdevindran la mà d’obra del futur. Una tasca de cures i manteniment de la llar que és invisibilitzada i es realitza de manera gratuïta, ja que la remuneració d’aquests serveis, així com l’accés universal a llars d’infants, a una sanitat de qualitat, a uns recursos i prestacions de dependència dignes, etc. suposarien l’encariment d’un seguit de tasques que ara fan de manera gratuïta les dones, una feina que a més han de compaginar amb un mercat laboral que les discrimina i penalitza pel fet de ser dones (1).
Per a normalitzar i legitimar aquesta situació d’explotació, cal incidir en l’àmbit moral. És a dir, cal que la societat assumeixi un seguit de creences com a correctes i inqüestionables. En el cas que ens ocupa, aquesta moral serveix fonamentalment per a definir quina ha de ser la conducta sexual correcta de la dona, una sexualitat que ha d’estar encarada essencialment a la tasca reproductiva més que no pas al plaer i al gaudi del propi cos. Una model de sexualitat que, com veiem, està íntimament relacionat amb els interessos materials que ja hem mencionat: el control de la natalitat i la reproducció de la força de treball. Les conductes sexuals que es desvien d’aquest objectiu són ràpidament corregides per la pressió social o la violència. Un exemple habitual: la dona que surt ‘massa’ de festa, que manté relacions sexuals amb desconeguts o amb diverses persones, és titllada ràpidament de puta. Per altra banda, el qüestionament constant i sistemàtic de les víctimes de violacions o agressions sexuals és, al cap i a la fi, un altre element correctiu que posa a la dona al centre de la culpa: com anava vestida, si va deixar clar que no volia, si s’hi va resistir prou, si anava beguda o si tornava sola cap a casa, etc (2). qüestions que reforcen la idea de l’agressió sexual com un càstig més o menys merescut davant un comportament inadequat.
És tota aquesta estructura la que genera la normalització de la cultura de la violació, la que legitima la culpabilització de la supervivent de l’agressió i la impunitat de l’agressor. Quan ens indignem per un cas com el de la Manada, hem de tenir sempre present que el problema de fons no és que hi hagi tribunals masclistes, ni periodistes morbosos o tendenciosos, ni de polítics poc sensibilitzats, va molt més enllà de tot això. La violència masclista existeix i es manté perquè compleix una funció específica dins la societat capitalista, la de mantenir a la dona com a maquinària gratuïta destinada a generar més mà d’obra i tenir-ne cura. En aquest context, la violència masclista es percep sovint com una manera de reconduir les conductes de les dones que s’allunyen d’aquest rol. Per tant, cal que la lluita contra la violència masclista estigui sempre estretament vinculada a la lluita contra el capitalisme que la genera i la perpetua. Com se sol dir, el cos és també un camp de batalla.
(1) Colera, Maria (2017), “Feminisme de classe”. Endavant.
(2) Monge, Georgina (2017), “Feminisme de classe”. Endavant
Endavant Baix Penedès
16/07/2018
