Passen els anys i també les generacions, i avui una àmplia majoria de la societat catalana se sent identificada no només amb algunes accions d’Òmnium Cultural, sinó amb la seva raó de ser. Però què ho fa això?
Partim de trobades a porta tancada, per obligada clandestinitat, vora l’11 de juliol de l’any 1961. Uns empresaris decideixen posar de la seva part per salvar la cultura catalana. La seva tasca de mecenatge, acompanyada pel voluntariat (cosa que acompanyarà per sempre més l’ADN de l’entitat), permetran difondre la literatura, la música i la llengua catalanes en temps difícils.
Es veuran obligats, per culpa de la persecució, a obrir fins i tot una seu a París. Ara li modificaríem el nom per Brussel·les i veuríem que Espanya no ha canviat tan.
Arribarà al seu esplendor l’any 1982, després d’una feinada ingent procurant l’educació en llengua catalana, conjuntament amb els moviments de renovació pedagògica i en la seva fase final amb sindicats, partits i associacions de veïns, que farà possible la immersió lingüística. D’aquest patrimoni en sorgeixen iniciatives posteriors com la plataforma educativa Somescola i en cristal·litza un altre dels seus vectors: la cohesió social.
Aquí l’entitat tocarà el seu sostre, ja que la seva activitat s’havia enfocat a suplir les institucions, i l’aparició de la Generalitat amb els seus clarobscurs, li traurà la transcendència que havia tingut durant el franquisme i la Transició. Això i l’envelliment, farà aflorar noves propostes i veus dins l’entitat. Aquestes prendran forma, finalment, amb el nom d’Òmnium 21.
Amb l’objectiu d’enfortir el catalanisme cívic, ampliant la seva base social, potenciant altres entitats sectorials i la coordinació amb la Federació Ramon Llull, de la qual formen part Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear, tindrà la vocació de passar de suplir a complementar la tasca de les institucions. Tindrà un component renovador a nivell generacional amb un to independentista, ja que una part del nous quadres seran vinguts d’espais com el BEI (Bloc d’Estudiants Independentistes).
Aquí és necessari fer un apunt. Com bé explica Jordi Muñoz, no es pot entendre l’independentisme actual sense la fortalesa del teixit associatiu, i aquest és el punt sobre el que pivotarà l’entitat a partir de llavors.
El 7 de març de 2002 seran cridats a les urnes els 15.000 socis per escollir entre l’opció continuista Josep Millàs i el renovador Jordi Porta. Els comicis acabaran amb acusacions de frau mutu i la mediació del mateix president de la Generalitat Jordi Pujol i advocats externs en les que seran, segurament, les eleccions més seguides mediàticament en una entitat sense ànim de lucre, per l’època. El novembre del mateix any hi haurà una nova contesa electoral que acabarà finalment, després d’una campanya renyida, amb la victòria d’Òmnium 21.
A partir d’aquí la història és coneguda; l’entitat amplificarà la seva acció amb nova imatge, nous programes, noves campanyes com Free Catalonia i nova seu, passant del Palau Dalmasses al carrer Diputació, incorporant un torrent de nous socis i tècnics que ja no cessarà fins a l’actualitat. L’eclosió es donarà amb l’èxit de la manifestació impulsada per l’entitat el 10 de juliol de 2010 amb el lema “Som una nació, nosaltres decidim”, amb una assistència històrica de més d’1 milió de persones després de la resolució del recurs contra l’Estatut.
Es consolidarà com agent de primer ordre i revalidarà l’aposta per l’estat propi. En paraules de Muriel Casals, a la Declaració de Santa Coloma el 2012, on es ratificarà aquesta postura: “1961 cultura, 1982 llengua, 2010 país, tres dates d’unes cruïlles clau en el camí que venim fent”.
Es treballarà colze a colze amb la naixent ANC (Assemblea Nacional Catalana) i es succeiran campanyes com Un país normal i Ara és l’hora enfocades a conscienciar sobre la necessitat d’un referèndum on Catalunya pugui decidir democràticament el seu futur amb el 9N com a primera pantalla a superar, fins arribar al Pacte Nacional pel Referèndum. Sense tot aquest recorregut seria impensable, provablement, el Referèndum de l’1 d’octubre.
El dret a l’autodeterminació s’anirà entrellaçant cada cop més amb la vessant social traspuant el propi món del sobiranisme; prova d’això en seran també Lluites Compartides i Crida per la Democràcia. Aquesta capacitat d’integrar la convertirà en l’organització civil més gran de Catalunya i la més representativa del catalanisme.
El país que tan s’anhelava navega a la deriva i el seu president, Jordi Cuixart, resta empresonat acusat de sedició. No obstant això, l’entitat continua creixent, enfortint-se i marcant nous horitzons; Demà pots ser tu. 2018 drets, podria dir la Muriel. Qui sap què ens depararà el futur que hem de compartir.
Segurament aquesta és una visió molt sociopolítica de l’entitat, i Òmnium també és el Sambori el concurs literari infantil i juvenil amb més participació d’Europa, la coordinació de la Flama punt d’unió dels Països Catalans, programes ambiciosos com el Quedem? posant en valor la diversitat cultural, el treball al territori dels milers de socis i sòcies i moltes coses més. I es clar, per copsar la dimensió d’Òmnium cal pensar en gran.
Jordi Vives i Faig
@jvfaig