El camí que queda

Ahir va arribar, potser amb massa bombo i espectacularitat, el vaixell de l’ONG Proactiva Open Arms amb 60 persones rescatades al Mediterrani. La fita s’ha utilitzat per batejar, institucionalment i mediàtica, Barcelona com a “port segur”, “ciutat d’acollida” o “ciutat refugi”. Mentre aquestes 60 persones eren feliçment rebudes a Barcelona per una munió de periodistes, autoritats i veïns i veïnes, 15 menors arribaven a les costes de tarifa amb una pastera. Els darrers 20 dies l’Ajuntament de Barcelona i la Creu Roja han atès 600 persones que havien arribat amb pastera a les costes andaluses. El flux no cessa, les fronteres i el mar no són barreres per aquelles persones que busquen un futur millor. I moltes més de les 60 acollides ahir a Barcelona, segueixen morint en l’intent. El mateix Óscar Camps, fundador d’Open Arms, afirmava ahir: “no hem rescatat 60 persones, n’hem deixat morir 340 i més que en moriran els propers dies”.

És important que, més enllà d’alegrar-nos per la fita simbòlica d’ahir, la posem en context. Un context que no només està marcat per les violacions de drets al llarg del trànsit i les morts al Mediterrani, sinó també per la fal·làcia que suposa adjectivar el lloc on arriben com d’ “acollida” o “refugi”. Aquestes 60 persones arriben a una ciutat que els “acull” amb una llei d’estrangeria vigent que els farà la vida impossible. Arriben en alguns casos per demanar asil, sense saber que hi ha 39.000 expedients que esperen resolució o que al 2017 l’estat espanyol va denegar 2 de cada 3 peticions d’asil. Arriben a un país en el que si en 45 dies no han pogut entrar en el circuit de sol·licitud asil o no han aconseguit una oferta laboral estable poden acabar a una presó, anomenada CIE, i ser retornats al país d’origen. Arriben a un país on l’explotació laboral i la negació de drets a persones migrants és el pa de cada dia. Arriben a un país que amb molta probabilitat els negarà l’esperança de millorar les seves condicions de vida.  

És important també recordar que perquè Barcelona s’hagi convertit en “port segur”, Itàlia i Malta han hagut de violar el dret internacional, negant-se a complir amb les seves obligacions de rescat, posant en perill la vida de milers de persones. És important no oblidar que els estats de la UE, lluny de voler convertir Europa en “continent d’acollida”, s’han conxorxat per reforçar fronteres, finançant si cal estats que no garanteixen els drets humans perquè es converteixin en porters de la fortalesa europea, en murs i carcellers de persones que fugen de la guerra, la violència, la fam o, simplement, la manca de possibilitats de futur.

El cap de setmana passat es va celebrar a Barcelona el Tribunal Permanent dels Pobles sobre la violació amb impunitat dels drets humans de les persones migrants i refugiades. Al llarg de dos dies es van presentar casos i testimonis de l’existència d’espais de no dret, en els que les persones deixen de ser éssers humans amb drets. En trànsit, a les fronteres, al destí, es nega no només el dret a migrar, sinó també els drets a la vida i al somni.  Davant d’una legislació i unes institucions, estatals i internacionals, que neguen de forma sistemàtica i legal aquests drets, resulta ineludible la necessitat de reformular les normes. Establir vies segures, convertir casa nostra realment en casa vostra, abolir els CIE, garantir el dret d’asil, repensar les categories de refugiades versus migrants econòmiques (quan en realitat existeixen múltiples circumstàncies que s’entrecreuen), respectar la convenció de Ginebra, garantir els drets humans... Els reptes, per bàsics que semblin, són enormes i van molt més enllà d’acollir un vaixell amb 60 persones a les que se’ls ha salvat la vida... que no és poc.