A poc a poc, ens anem separant d’Espanya, ja no sols culturalment sinó “político-oftalmològicament” (!). És veritat que a Espanya hi ha gent demòcrata i gent catalanista, com a Catalunya hi ha franquistes i castellanistes, perquè a tot arreu hi ha de tot, però de la mateixa manera que la ideologia dominant és la ideologia de la classe dominant, també la percepció dominant de la realitat és la percepció dels partits polítics dominants. Dues opcions polítiques contràries condicionen que les poblacions respectives percebin també dues realitats contraposades.

Penseu que potser és una psicologia diferent allò que determina que la percepció majoritària de la realitat a Espanya coincideixi amb la minoritària a Catalunya? Jo us respondria que no, que és més aviat per causa de les ulleres, i en concret d’unes ulleres espai-temporals: mentre els espanyolistes tendeixen a la immutabilitat (una Espanya mil·lenària i un independentisme català congelat eternament en el 48%), els Catalans parlem de “procés”, però fent referència a uns canvis sociològics fins ara improbables (que estem aconseguint bàsicament gràcies als errors espanyols) i que s’estenen vers aquell moment del futur en el qual haurem passat d’aquell 10% independentista inicial fins sobrepassar el 70% de la ciutadania.

Vist tant des de Catalunya com des d’Espanya, el present de fa unes quantes dècades era que l’independentisme es reduïa a grupúsculs d’extrema esquerra, i que el seu sostre potencial mai no podria sobrepassar el sostre de la població catalanoparlant en l’àmbit familiar, o sigui el 34%. Vist solament des d’Espanya, durant 2017, els líders independentistes van cometre un crim manipulant aquell 34% catalanoparlant i enfrontant-lo a la majoria de la població catalana, alhora que donant un cop d’Estat contra la resta de la nació per a destruir-la.

En canvi, el present, vist des de casa nostra, ens mostra uns líders polítics catalans que durant 2017, mentre pressionaven Espanya amb un referèndum amb l’objectiu de fer respectar Catalunya, malgrat que van evitar cometre cap il·legalitat, ara es troben dins la presó. En conseqüència, aquí veiem com el present que s’endinsa en el futur, i aquesta percepció dinàmica la comparteixen milions de ciutadans de Catalunya que sempre s’havien sentit espanyols i que ara han trencat els seus vincles emocionals amb Espanya perquè han percebut la violència espanyola com una agressió injusta.

En la visió temporalment estàtica de la majoria dels espanyols i dels espanyolistes catalans, l’independentisme ha mentit, atès que no som pas independents després 2017. Per a ells, és la fi de la Història: no existeix el temps després del dia 1 d’octubre. El pensament de l’esquerra independentista, segons el qual l’octubre 2017 només ens trobàvem en una batalla en el camí per bastir una majoria social (per obra i gràcia de la clarificació derivada de la posterior i previsible repressió enemiga), i no pas en l’escenari final (atès que no teníem controlats ni ports ni aeroports, ni infraestructures, ni fronteres...), no altera -per sort per a nosaltres- les percepcions espanyolistes, que són de curta volada (molt allunyades de les filosofies japoneses de les estratègies a llarg termini).

No dic pas que per les Espanyes no siguin conscients de l’augment independentista sobtat. Al contrari, a Madrid sempre s’ha sabut que, si bé el patriotisme existeix, només s’activa a nivells arrauxats quan el maltractament i l’espoli econòmic se’ns fan intolerables. Vaja, que amb diners s’arregla (per posar-vos un exemple nostrat: ningú no dubta del patriotisme de la resistència nordcatalana, però no va ser pas un catalanisme romàntic l’espurna que va activar la revolta dels Angelets, sinó l’impost de la sal). Ara bé, si volen actuar amb efectivitat, de manera que es pugui desinflar el soufflé independentista, els líders espanyols haurien de poder intercanviar les ulleres amb nosaltres, i de pas, ho hauria de fer també tota la població espanyola.

Creieu que és possible, per part de la població espanyola, tolerar el català dintre de les televisions espanyoles i del sistema educatiu castellà, o rescabalar Catalunya de tant d’espoli, sense que els sembli abaixar-se els pantalons davant dels dolents de la pel·lícula, que som els Catalans? Jo crec que no serà fàcil tapar una rasa ideològica com la que ha separat el projecte imperial castellà del projecte democràtic català, per la senzilla raó que la percepció majoritària, a ponent dels Monegres, és que els Catalans som una colla de lladres i de colpistes derrotats, i això vol dir que els esforços per acomodar Catalunya seran vistos per les Castelles com injustos. La incomoditat dels ciutadans de Catalunya, per tant, és previsible que només pugui mantenir-se o créixer.

En conclusió: des del punt de vista d’aquells que no veuen més enllà del present, la constatació d’haver derrotat la Secessió amb poca sang, d’haver activat les mesures constitucionals anticatalanes que fins ara estaven contingudes, i d’haver restringit les capacitats administratives autonòmiques, són indicadors de que l’independentisme ha estat derrotat. Sí que són conscients que a casa nostra hi ha hagut una certa desafecció, però no s’adonen que també hi ha hagut un trencament ideològic i perceptiu: ara hi ha dues maneres diametralment diferent d’entendre la democràcia, i això configura dues cosmovisions que ens consoliden com a països diferenciats.

Com que degut a això, Espanya continuarà cometent errors, en la pròxima batalla sorollosa que menarem (en la qual segurament encara no controlarem ports, aeroports, fronteres, infraestructures...) potser ja serem el 60%, i llavors –després de la següent repressió- ja ens encaminarem vers el 80%, o sigui, vers el control de les estructures d’Estat i vers el desenllaç.