CCOO i UGT han ratificat aquest dimarts el text de l’Acord Interprofessional de Catalunya 2018-2020 (AIC) junt a les patronals Foment del Treball, Fepime i Pimec. Un acord que, com el del període anterior, segons la Intersindical-CSC "inclou escassos i inconcrets avenços, presenta grans oblits i manté els fonaments d’un model laboral que cronifica la precarietat i allunya l’horitzó d’un marc laboral català, ja que reserva les matèries rellevants per als pactes que les centrals sindicals i patronals segellin des de Madrid".
Pel sindicat independentista, "Els efectes de la crisi seguiran ben vius en les condicions dels treballadors i les treballadores catalanes, que veuran com els únics que es beneficiaran de la millora econòmica seran les empreses. El canvi de rumb en les polítiques laborals haurà d’esperar, si depèn d’acords com aquest que CCOO i UGT segellaran de manera definitiva el 3 de setembre, negociat d’esquenes a les classes populars que en patiran les conseqüències. Aquesta crisi es confirma com el gran negoci de les patronals, que veuen com el model que van defensar “transitòriament” per superar la crisi, basat en les retallades de drets i de salaris, es torna permanent amb l’aval dels grans sindicats".
A més a més, la Intersindical-CSC ha denunciat mancances profundes en tots els àmbits, però principalment en els següents:
1- Salaris
CCOO i UGT han renunciat a negociar un salari mínim català que garanteixi unes retribucions dignes i adequades al cost de la vida a Catalunya, malgrat que aquest és un objectiu que gaudeix d’un clar suport social i polític.
Igualment, l’AIC també es limita a assumir com a propi l’augment salarial pactat des de Madrid, el qual s’ha acordat per part de grans sindicats i patronals que sigui entorn el 2% de base a tot l’Estat -a banda d’un 1% que acabarà depenent de la bona voluntat empresarial-. Un percentatge inferior al creixement del PIB que aquest any viurà Catalunya, que serà del 3,1%, segons la Cambra de Comerç, mentre que l’IPC ja ha crescut un 2,4% aquest juny. La capacitat adquisitiva dels treballadors i treballadores, per tant, seguirà caient, especialment a Catalunya, on aquesta millora econòmica és clarament superior a la de la mitjana estatal.
L’acord també potencia la retribució variable sota criteris empresarials, fent dependre molt més els salaris de la gràcia dels patrons, en detriment de complements salarials anteriors, que garantien un mínim d’augment constant i ara perdran pes.
2- Contractació
L’AIC no preveu mesures per lluitar contra la precarietat i temporalitat en la contractació. Tan sols recomana prioritzar els contractes indefinits, però sense mesures concretes i exigint que la temporalitat estigui justificada, com ja preveia actualment la legislació laboral i no es complia. En canvi, no inclou iniciatives per lluitar contra la situació irregular dels falsos autònoms i fins i tot potencia l’ús de contractes a temps parcial, amb la conveniència d’establir el màxim nombre d’hores complementàries legalment establert, com ja celebra la patronal. És a dir, fomenta una modalitat de contractes precaris però amb els treballadors i treballadores a disposició de l’empresa per augmentar les seves jornades a la seva conveniència.
3- Convenis col·lectius
L’AIC acata acríticament la caducitat dels convenis un cop acaba el seu període de vigència i la capacitat d’inaplicació per part de les empreses sota genèrics criteris de males perspectives econòmiques, alguns dels elements més nocius de la darrera reforma laboral i que deixa desemparats nombrosos treballadors i treballadores. Ni tan sols s’esgarrapa un compromís de limitar-ho. En matèria d’ultraactivitat, es preveuen mecanismes de solució extrajudicial per garantir la pau social, però mantenint la potestat de les empreses per declarar la caducitat dels convenis en qualsevol moment.
L’acord preveu un eteri compromís per eixamplar la cobertura de la negociació col·lectiva, fent un mapa d’aquesta per delimitar els buits de cobertura. Ara bé, si aquest compromís fos ferm, els grans sindicats i patronals ho tindrien tan fàcil com negociar grans convenis de sector d’àmbit català que incloguessin tots els àmbits professionals, una opció que mai no han volgut afrontar directament i que aquest pacte tampoc no contempla. Per culpa d’això, menys de la meitat dels treballadors i treballadores catalans estan sota el paraigües d’un conveni català.
4- Igualtat
Els compromisos de l’AIC en matèria d’igualtat són tan buits com mers consells de cara a la negociació col·lectiva. Els sindicats i patronals es comprometen a “orientar i afavorir els plans d’igualtat” a les empreses o s’indiquen àmbits en què incidir per escassament complir amb els mínims de no discriminació per raó de gènere que marca la llei. No s’obliga a disposar d’aquests plans d’igualtat, ni a mesures concretes i efectives contra la bretxa salarial, ni a quotes per garantir que la promoció interna sigui equitativa. Prova del compromís en aquesta matèria és que tan sols el 25% dels convenis firmats l’any passat a l’Estat incloïen mesures contra la desigualtat salarial.
Pel que fa a les mesures contra discriminació de persones per raó d’origen, raça o orientació sexual, els compromisos són igualment inconcrets. Quant al jovent, un dels col·lectius que més pateix la precarietat, no es preveu ni una sola iniciativa per millorar la seva situació.
5- Flexibilitat
Per contra, l’AIC sí que detalla mesures efectives per beneficiar la flexibilitat laboral, adaptant més les jornades de treball als interessos de l’empresa, i per lluitar contra el teòric absentisme, una de les pedres de toc i obsessions de la patronal, per responsabilitzar els treballadors i treballadores de la manca de productivitat i minar el dret a baixa laboral.
Segons celebra Foment, l’acord estableix mecanisme que impliquen “la màxima flexibilitat possible en la gestió en les empreses com és el temps de treball mitjançant la distribució irregular del temps de treball, jornades anuals o bosses horàries”. Empleats i empleades a plena disposició dels designis empresarials i un nou atac contra la conciliació
