Ens podríem passar part de la nostra existència buscant un sentit a tot allò que fem, allò que li diem vida, esperant a que ens assaltés un curtmetratge  o bé esperant a que es confirmés d’una vegada que les lletres de l’Evaristo eren veritats categòriques. Podríem passar-nos la vida buscant-li sentit, quan potser hauríem de buscar quin llegat deixar. Hi ha gent que el seu llegat és alguna cosa viva, els arbres que va plantar, la terra que va treballar.

Al cementiri dels Guiamets hi han 109 persones mortes durant o a causa de la guerra contra el feixisme del 1936 al 1939. Cinc víctimes de la violència revolucionària, un al front, dos víctimes de bombardeig, cinc afusellats pel règim franquista i 96 soldats que moriren a l’hospital militar que estava ubicat a la nostra població i on miraven de guarir els soldats que combatien a la batalla de l’Ebre.

Aquestes 109 persones eren de diferents edats, però val a dir que la majoria eren persones joves, si exceptuem un afusellat de 60 anys i una víctima de bombardeig de 7. Però encara i podríem afegir dues persones més, un refugiat madrileny que va morir víctima d’un bombardeig i que es desconeix on fou enterrat i també un jove del poble que morí anys més tard per malaltia degut a les penalitats que va patir al front d’Aragó.

Què ens queda d’aquestes persones? A les seves famílies els queda un record, una fotografia, alguna anècdota. Això els que eren d’aquí , però i els que no? Penso amb els joves jueus que hi ha enterrats a la fossa comuna i que combateren sota la bandera de les sempre admirades Brigades Internacionals.

Penso amb un dels joves que hi ha al cementiri, que va morir amb 21 anys i que era germà de la meva avia. És el meu únic familiar mort en el conflicte, tot i que els meus dos avis, el murcià i el guiametà hi van combatre. Penso amb aquest jove, l’oncle Ventura, i si queda alguna cosa d’ell en aquest món a banda de la foto que tinc a l’estudi de casa i que durant molts anys va tenir la iaia Sunción a casa seua.

Va néixer el 1916. El 1920 el seu pare va morir. El seu pare va morir d’un constipat quan va agafar una suada anant  a esperar el seu germà a l’estació, venia de fer les amèriques .

La seva mare, vídua i amb dos fills petits, ell molt petit i la seva germana, ma iaia amb 4 anys, va anar a fer de criada a Barcelona, destí habitual de les noies de la Catalunya rural ,al portal de l’Angel, a una pastisseria.

Sa mare va tornar, i es va casar amb un jornaler solter d’Horta de Sant Joan que treballava per la casa més rica del poble.

El jornaler, el Miquel, sempre va ser anomenat oncle per ell i la seva germana, i sempre li van tenir molta estima. Era republicà, llegia L'Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia.

Ell va anar combinant la feina de les pròpies finques ( poques i dolentes) amb fer de jornaler. I va anar passant la vida.

I una vegada va plantar un renc d’olivers.

Un dia, amb altres joves del poble van fundar les Joventuts Socialistes Unificades.

I un dia d’estiu, un dia d’agost , se’n va anar a allistar-se per anar  al front, va baixar el carrer de la Barceloneta, que és on viva i a baix a la cantonada amb cal Jaumet es va girar , va somriure i va aixecar el puny.

Va caminar una bona estona, ja que del poble a l’estació hi ha un bon tros i llavors no estava construïda la presa del pantà. Tot i que onze anys abans el Capità General de Catalunya, el infame feixista General Barrera, havia vingut un dia al poble a col·locar-hi la primera pedra.

Va baixar fins a la riera, va mirar a l’esquerra i va veure el seu tros i el renc d’olivers que havia plantat l’hivern passat . No els veuria mai més.

Encara funcionaven els trens, faltava un any per la batalla de l’Ebre i l’enemic feixista encara era lluny. Va agafar un tren i va marxar cap a Reus.

Les bombes italianes van caure del cel llençades pels Saboia-Marchetti SM 79 de l’Aviazzione Legionaria italiana i van impactar a diversos indrets de Reus. La capital del Camp era un lloc estratègic degut a la seva importància econòmica, estratègica i fou víctima de molts i molt durs bombardejos feixistes.

Aquell dia d’agost de 1937 diverses bombes van caure al voltant de l’estació de Reus i a la pròpia estació també. Oficialment no hi va haver cap víctima mortal, però no fou així. Algunes de les persones ferides foren traslladades a Tarragona, degut al col·lapse que els ferits havien originat als serveis d’atenció sanitària de Reus.

Un dels ferits traslladats era el jove guiametà. Completament cremat va morir uns dies després. Segons un cosí seu que va anar a veure’l només aixecava una mà fent adéu per acomiadar-se. El cosí, va gestionar el trasllat del cos fins al poble, i també recollir els pocs diners que s’havia endut amagats en un compartiment secret del cinturó.

L’enterrament va ser trist com tots, amb un cotxe de la UGT que el va portar al cementiri. Entre les persones que l’acompanyaren molts refugiats dels que habitaven el poble en aquell temps, la meva avia , la seva mare i l’oncle, així com alguns veïns . Tenia 21 anys.

Fa relativament poc vaig descobrir el renc d’olivers que ell havia plantat, i em va fer pensar molt el fet de què la única cosa que queda en aquest món i que va fer l’oncle encara existeix i està viva. Em va alegrar molt saber-ho, perquè en certa manera, si ho expliquem , sabem que aquest jove de 21 va deixar una colla d’arbres que són vius i encara fan fruit. A més, es troben a un lloc preciós del nostre racó de món.

Queden milers de persones anònimes víctimes del conflicte i que amb la seva vida, i amb la seva mort, van contribuir a fer el relat de la història. Milers des de baix, milers oblidats i oblidades, i fins que no els puguem incloure al relat aquest serà coix i no ens ajudarà a entendre-ho tot una mica millor. Que el seu sacrifici no sigui en va.