Si ens preguntem per les virtuts de l’independentisme català sempre apareix entre elles la capacitat integradora. No podria ser d’una altra manera en una societat tan plural respecte als orígens de la seva gent. Però en qualsevol cas ha estat encertat que la lluita independentista hagi aclarit que el projecte d’una República Catalana implica totes les persones que viuen al país, perquè som un sol poble.

Aquest risc de divisió civil sovint rep el nom d’ulsterització en referència al conflicte nord-irlandès, en el qual hi ha hagut molts episodis d’enfrontament entre les comunitats protestant/unionista i catòlica/republicana. Però si les referències a l’Ulster les limitem a aquest adjectiu pejoratiu no entendrem quin és l’origen d’aquella divisió, i podem equivocar-nos responsabilitzant per igual les dues parts. Conèixer l’origen d’aquell conflicte ens explica moltes coses sobre com els Estats afavoreixen la divisió social quan veuen amenaçat l’statu quo.

L’origen del republicanisme irlandès es remunta als United Irishmen que va liderar un advocat de família protestant, Wolfe Tone (1763-1798), un seguidor de la Revolució francesa que va basar el seu nacionalisme en l’autodeterminació del conjunt de l’illa i en la superació de les divisions comunitàries.

Posteriorment, en el segle XIX, el moviment de la Jove Irlanda va crear un dels símbols per excel·lència del nacionalisme irlandès: la bandera tricolor. La van fer prenent els colors amb els quals s’identificava cadascuna de les dues principals comunitats de l’illa, per tal d’establir un símbol integrador: el verd dels catòlics i el taronja dels protestants, posant enmig el color blanc que significava la pau entre elles.

Però tot el que tenia d’integrador el nacionalisme irlandès ho tenia d’excloent l’unionisme, que era fort entre la minoria protestant situada al nord de l’illa, a l’Ulster. Quan es va plantejar la demanda d’autonomia (Home rule) el 1886, grups unionistes van provocar aldarulls contra cases i tavernes catòliques, cosa que causà la mort d’una trentena de persones. El 1912 van fer un pas endavant creant l’organització armada Voluntaris de l’Ulster, liderada pel ric advocat Sir Edward Carson, i poc temps després serien armats amb 25.000 fusells de contraban. Aquesta força va fer que, quan Irlanda va aconseguir finalment esdevenir un Estat lliure (1921), hagués d’acceptar la partició. L’Ulster va quedar en mans dels unionistes que van edificar el seu propi sistema de govern, definit per la consigna “un Parlament protestant per a un poble protestant”, ignorant la comunitat catòlica d’aquells comtats.

L’unionisme a l’Ulster té una forta base popular, però és un moviment conservador articulat per les classes dominants en defensa de l’statu quo. A partir de la partició de 1921, l’unionisme va aprofundir les divisions socials a través de la discriminació de la comunitat catòlica en àmbits com el laboral o l’habitatge. Aquest segon fet repercutia en les eleccions municipals, en les quals només podien votar els propietaris (i els empresaris tenien una quota de vots suplementària). Quan el 1945 es va introduir el sufragi universal al Regne Unit, els unionistes es van assegurar que l’Ulster quedés al marge d’aquest canvi.

Aquesta discriminació anava acompanyada de la repressió policial i de l’hostilització sistemàtica de la comunitat catòlica per part de bandes unionistes, complint el paper que ha fet històricament l’esquadrisme feixista en diversos conflictes polítics arreu del planeta. Contra això, a mitjan anys seixanta es va articular un gran moviment pels drets civils (NICRA), que integrava el republicanisme i tot d’altres corrents polítics i líders, alguns dels quals protestants. El fracàs en les seves demandes davant l’Estat britànic va portar a un canvi de cicle, en el qual va tornar a cobrar força la dinàmica armada de l’IRA, que, si bé havia restat molt debilitat en les dècades anteriors, va passar a ser el primer referent de la comunitat catòlica per garantir la seva defensa.

El conflicte armat va finalitzar el 1998, amb la intenció per part dels líders de totes les parts de començar a posar fi a la discriminació i la divisió civil existent a l’Ulster, i recuperant el dret a l’autodeterminació com a eina de resolució.

Quan a Catalunya i als Països Catalans es treu l’espantall de la fractura social, cal recordar que qui està en disposició de provocar aital divisió són els aliats de l’statu quo. Mai un moviment basat en l’autodeterminació pot generar fractura. En aquest sentit és encertada la frase atribuïda a Jordi Cañas, de Ciutadans: “Os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar”. Perquè una ulsterització no apareix, es munta. Concretament, des del poder.