Qui ens ho havia de dir que, a cop de carambola, Pedro Sánchez acabaria de president del Govern espanyol. Ningú no donava ni un ral per ell —començant pel mateix Sánchez— només fa una setmana. Però les coses de la política són així i l'esperada primera sentència del cas Gürtel ha desencadenat el desallotjament forçós del PP de la Moncloa.

L'atzar ha fet que d'un dia per l'altre, tinguem Govern a Catalunya, desaparegui —bé, això diuen— el jou de l'article 155 i Pedro Sánchez acabi entronitzat amb el vot dels partits independentistes. No cal tenir una bola de vidre per saber que el que resta de legislatura, amb un PSOE governant sense majoria, la bèstia malferida del PP i la fam de poder de Ciutadans, faran de la política espanyola una batalla campal. El cas és que després de dir-li xenòfob i supremacista a Quim Torra, de presumir de ser un dels ideòlegs del 155 i de voler reformar l'article del codi Penal que fa referència al delicte de rebel·lió, Pedro Sánchez ha necessitat els vots independentistes d'ERC i el PDeCAT per abraçar el poder. Però també els del PNB i de l'Esquerra Abertzale de Bildu. Dit d'una altra manera, per una part d'Espanya, Pedro Sánchez és una mena d'anticrist que acaba d'emergir de les profunditats de l'avern amb una missió molt clara: destruir l'Estat.

És cert que vist des d'aquí l'argument de vestir Pedro Sánchez com un venut als independentistes pot semblar absurd. Però cal posar-se al lloc dels que voten al trio La La La (PP, PSOE i Cs) per entendre que del que es tracta per guanyar la presidència de l'Estat, és aixecar la rojigualda molt més alta que el teu veí. Algú dubta que Pedro Sánchez hagués tingut alguna opció presentant-se a unes eleccions amb un Albert Rivera liderant un partit desacomplexadament ultranacionalista? El mateix Albert Rivera que diu voler trencar els vicis del bipartidisme a base de repetir el mantra d'ascendència joseantoniana de "ni rojos ni azules"? Certament, a Pedro Sánchez li ha tocat la Grossa. Però potser només és l'avantsala del seu final, perquè el primer que haurà de fer el líder socialista és expiar el pecat d'haver estat escollit amb el vot dels "antiespanya".

Francament, a mi em preocupa poc el futur de Pedro Sánchez. Com que tinc prou clar que amb Espanya mejor vecinos, el que em preocupa de veres és el paper de l'independentisme amb tot plegat. Em resisteixo a creure que malgrat el protagonisme dels socialistes amb l'aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola, la repressió fora de mida i la fabricació de tota mena de mentides contra un moviment democràtic i pacífic com és l'independentista, els vots de PDeCAT i ERC hagin estat un semàfor verd a Sánchez sense exigir res a canvi. Ni que sigui un mínim de mínims: l'acostament dels presos a Catalunya i el canvi de postura de la fiscalia amb els represaliats com a pas previ del seu alliberament —recordeu que estan en preventiva. Però tant uns com altres diuen que no, que res d'això s'ha parlat i que els vots a favor de la presidència de Sánchez s'han entregat a canvi de res. Els gats vells del periodisme diuen que això no és cert i que és evident que hi ha hagut converses, però que lògicament no es reconeixerà mai públicament per allò de què els independentistes som la pesta bubònica a l'Espanya del segle XXI.

El cas és que vam fer un referèndum el Primer d'Octubre, el vam guanyar però els nostres dirigents no el van saber aplicar. I així estem. Qui ens ho havia de dir que després de tants dies històrics, de tanta gesticulació sostinguda, acabaríem així, amb els representants independentistes a Madrid entronitzant un fracassat polític que resulta ser un dels ideòlegs del fúnebre article 155. Potser sí, i tot plegat és una finestra d'oportunitat i que per provar-ho que no sigui dit. Però francament, el fet que ni a les 24 h de tot plegat el PSC de Badalona decideixi pactar amb el xenòfob Albiol per desmantellar l'alcaldia progressista de Dolors Sabater, no és gaire esperançador.