No és fàcil orientar-se quan totes les estructures del món d’ahir s’esquerden davant la brotada de la multipolaritat. Heus aquí, en un estat lamentable, el G7, l’Organització Mundial del Comerç, l’OPEP, el Grup de Cooperació dels Estats Àrabs del Golf, l’OTAN i la mateixa Unió Europea. Tots esquerdats. Tot indica que, fins que no es creïn noves estructures internacionals d’acord amb les noves correlacions de força, tindrem turbulències. Els escenaris són ben visibles i preocupants: coalició de nord-americans, saudites i israelians contra l’Iran a l’Orient Mitjà, incidents entre forces aeronavals nord-americanes i xineses a la mar de la Xina Meridional i coses semblants en militaritzat front de l’est de l’OTAN, a Ucraïna, el Bàltic i la mar Negra, que implica forces russes. En aquest context inquietant, què dimonis hi pinta, la trobada de Trump i Kim Jong-un d’aquesta setmana a Singapur? Distensió en un mar de tensions creixents?
Kim Jong-un va anar a Singapur gràcies a la seva pòlissa d’assegurances nuclear. La seva bomba i els seus míssils són la garantia que no li faran una operació de canvi de règim com les de l’Iraq, Líbia i Síria, aquesta darrera només com a tràgic intent. És obvi que els nord-coreans no lliuraran la seva pòlissa a canvi d’un collaret de boletes i un parell de mirallets. Menys encara a un individu com Trump, que ha violat el compromís aconseguit pel seu país amb l’Iran el 2015 en matèria de programa nuclear civil. Però Kim no hi perd res signant amb l’erràtic Trump; al contrari, guanya prestigi i reconeixement de la que ha estat la seva posició des que va perdre la protecció del paraigua nuclear soviètic als noranta i va optar per fabricar-se’n un de propi: desnuclearització només a canvi de garanties de seguretat per al seu país i el seu règim, que no van deixar mai d’estar amenaçats per la bomba dels Estats Units des dels anys cinquanta, quan les ciutats de Corea del Nord van quedar destruïdes en el 80%.
Per a Trump, la prioritat és la Xina: concentrar-se en la Xina com a adversari principal. Obama va començar-ho (en l’època de Bush Jr., Condoleezza Rice ja ho anunciava) amb el seu pivot to Asia, el desplegament a l’Àsia sud-oriental del gruix de la capacitat aeronaval dels Estats Units. Però, sigui com sigui, l’assumpte va provocar una fenomenal baralla interna en l’establishment polític, industrial i militar dels Estats Units, en què molts pensen que l’enemic principal és Rússia.
Trump vol repetir la jugada de Kissinger i Nixon dels setanta, però invertint les peces: si llavors va ser guanyar-se la Xina contra l’URSS, ara es tractaria de guanyar-se Rússia contra la Xina. Caldrà veure en què para, però de moment provoca una considerable histèria fomentada pels adversaris d’aquest canvi d’enemic principal.
Fins ara, l’amenaça de Corea del Nord ha estat un recurs central per justificar el desplegament militar dels Estats Units contra la Xina a la seva regió. Trump vol canviar l’aposta integrant Corea del Nord en un esquema hostil contra la Xina? En tot cas, els coreans, del nord i del sud, aprofiten el canvi de música per practicar el seu propi joc a favor d’una distensió intercoreana que un dia o altre acabarà amb la reunificació d’una de les nacions més antigues del món.
Pretendre que Kim balli el rock de Trump contra la Xina obliga a recordar l’habilitat amb què el seu pare i el seu avi van torejar els xinesos i els soviètics que es disputaven el favor del seu país. Els coreans del nord van ballar a la seva manera mentre mantenien la independència. Davant dels Estats Units, això canviarà, ara? El 2007 ja va haver-hi un acord entre Washington i Pyongyang, arbitrat per la Xina, que Obama va trencar quan va exigir mesures de verificació addicionals.
Quant a Trump, prepara una altra cimera sensacional, amb Vladímir Putin, probablement a Viena. On portarà, tot això? Segurament a esquerdar, encara més, tots els marcs i les estructures internacionals que la germinació multipolar i les esmenes a la globalització actualment en curs han convertit en caducs.
