1.- En primer lloc, l’Audiència de Lleida es veu amb la obligació de recordar que el delicte d’odi sanciona "els que públicament fomentin, promoguin o incitin directament o indirectament a l'odi, hostilitat, discriminació o violència contra un grup, una part del mateix o contra una persona determinada per raó de la seva pertinença a aquell, per motius racistes, antisemites o altres referents a la ideologia, religió o creences, situació familiar, la pertinença dels seus membres a una ètnia, raça o nació, el seu origen nacional, el seu sexe, orientació o identitat sexual, per raons de gènere, malaltia o discapacitat". I que el delicte d’odi està pensat “per generar un clima d'animadversió cap a certs col·lectius en general o integrants dels mateixos en particular, als quals es rebutja com els altres, els que no són iguals i per aquesta raó es vol excloure de la comunitat, fins al punt d'engendrar en la població aquesta reacció d'odi, hostilitat o violència a la qual expressament es refereix el precepte”. I la sala conclou que “això no pot predicar dels fets denunciats en la present causa”.
Primera conclusió: Ni que haguessin passat els fets, no s’assemblen ni de casualitat amb el que realment és un delicte d’odi. Seguim:
2.- Sobre l’escola en sí, l’Audiència de Lleida acredita abans que res que “el clima a les aules és correcte sense que ningú refereixi l'existència d'incidents destacables” i remarca “que els alumnes que suposadament tenen conflictes interactuen amb normalitat entre ells, constatant que la convivència és correcta, i que els menors afectats van a l'escola contents, participant de la vida escolar amb total normalitat”
3- Sobre la reacció de l’escola després de l’1 d’octubre: “es constata que, des d’un primer moment, el centre va oferir als pares del menor presumptament víctima d'assetjament dur a terme una intervenció directa a través del servei de psicopedagogia de l'escola. No ha obtingut resposta per part dels pares.”
Segona conclusió: contràriament a tot el que s’havia dit sobre un hipotètic enfrontament entre alumnes fills de guàrdies civils i alumnes que no ho són, el clima a l’escola és molt bo. I malgrat tot això, els pares denunciants ni tan sols van contestar a l’oferiment de l’escola d’atendre el seu fill amb el psicòleg del centre. No és que el declinessin, és que ni tan sols van contestar l’escola.
4.- Més sobre els fets. Diu l’Audiència de Lleida: “Altres pares també pertanyents al Cos de la Guàrdia Civil, van manifestar en els seus respectius centres que els seus fills no tenien cap problema amb els seus companys, ni amb els seus professors, acudint a l'escola amb total normalitat, havent renunciat en el present procediment l'exercici d'accions civils i penals, i negant-se fins i tot a que els seus fills fossin explorats tant en seu policial com pel jutge instructor.”
5.- Davant de possibles incidents entre alumnes, l’organisme judicial afirma que “no es pot obviar que en l'àmbit escolar apareixen d'ordinari incidents entre els alumnes, pels motius més diversos i variats. Així doncs, el que en els centres investigats s'hagin pogut produir per part d'alguns nens comentaris desafortunats entre ells o fins i tot algun incident aïllat, és una cosa que -repetim- no pot considerar com extraordinari en l'àmbit escolar, però que no té res a veure amb una promoció directa o indirecta a l'odi contra un grup determinat, fomentada o incitada des del propi centre o pels seus docents en concret.
Estem, per tant, davant d’unes conclusions que en circumstàncies normals haurien de ser una pura obvietat: a l’escola, els nanos a vegades tenen picabaralles. I aquestes picabaralles són per qualsevol tema. I ni que fossin per motius polítics això no es pot considerar odi. Però la cosa no acaba aquí:
6.- L’Audiència de Lleida subratlla que “el moment en què van tenir lloc els fets que s'imputen als investigats va ser l'endemà de la celebració del denominat "referèndum d'autoderminació de Catalunya" (cita literal)”. I que els menors -segueix la cita literal- “no van poder ser aliens als greus incidents que aquell dia van tenir lloc per més que això hagués estat el desitjable”. I per tant, a causa d’això, “sens dubte van poder sentir comentaris al respecte tant en l'àmbit escolar com també fora d'ell. Però el que de cap manera resulta acreditat és que si algun incident s'ha pogut produir entre els alumnes, això hagi estat a conseqüència de la incitació o amb l'anuncia del centre o d'algun dels seus docents.”
Aquest punt és molt important. A més d’usar el lèxic sobiranista (referèndum d’autodeterminació) admet que els incidents van ser greus. Només cal recordar que hi ha diversos jutjats que estan investigant precisament això, les càrregues policials de l’1 d’octubre. Però sobre el cas que ens ocupa, el de l’escola, l’Audiència eleva a matèria judicial una altra obvietat: que si l’1 d’octubre van passar una sèrie de fets, és normal que a l’escola se’n parli. I si a causa d’aquests fets, hi ha alumnes que es discuteixen això no es pot considerar delicte d’odi sinó quelcom propi d’un pati d’escola. I molt menys que la culpa de tot això sigui dels professors.
7.- El cas s’aguantava viu als jutjats per una denúncia d’uns pares que retreien als mestres haver parlat de l’1 d’octubre a l’escola però també per haver donat als alumnes un paper en què es comunicava que l’endemà, el 3, no hi hauria classes. I el tribunal exposa això: “Pot ser que la comunicació remesa als pares informant que el dia 3 s'anava a dur a terme la que va ser denominada "aturada de país", amb suspensió de les classes, resultés molesta a determinats col·lectius; però de cap manera es pot entendre que això formés part o integrés un discurs la finalitat no fos sinó la de propagar la violència o promoure l'odi, considerant simplement com un mer acte de protesta davant els esdeveniments viscuts a Catalunya el dia 1 d'octubre, que podrà compartir o rebutjar-se, però que es troba dins dels límits de la llibertat d'expressió i que per descomptat no entren dins el perímetre de cobertura de la norma penal”. Aquest punt es rebla amb un altre factor molt important: “aquest comunicat anava dirigit a les famílies i en cap cas als menors, que per la seva edat, eren fins i tot incapaços d'entendre el seu contingut”
També molt categòric: Informar sobre l’aturada del 3 d’octubre no és delicte d’odi. Però és que ni tan sols es pot considerar delicte d’odi l’aturada en sí. I per si fos poc, la decisió escolar d’aturar classes era una cosa entre adults. Els nens, novament, en van quedar al marge.
8.- Arribem ja a les conclusions. En aquest escrit d’arxiu de la causa, s’especifica que “no es pot concloure que els mestres fessin davant dels alumnes les manifestacions que consten en les denúncies interposades per alguns dels pares”. Però si, pel que fos, s’haguessin dit. “es podrien entendre -sense dubte- com totalment inadequades, inapropiades, fora de lloc o imprudentment abocades, tenint en compte l'àmbit en què es van proferir i la curta edat dels menors, però de cap manera com a constitutives del delicte pel qual estan sent investigades”. I és que “tals comentaris no es entendre com constitutius d'un acte d'incitació, ni tan sols indirecte a l'odi o a la violència”
Impressionant. No queda demostrat enlloc que els mestres diguessin res ofensiu. Però si, pel que fos, s’hagués dit a l’aula allò que denuncien els pares demandants, no seria delicte d’odi sinó com a molt, una imprudència inapropiada.
9.- Em guardo pel final el paràgraf que més m’ha cridat l’atenció perquè trascendeix l’àmbit escolar. No li afegiré cap més comentari perquè parla per si sol: “Arribats a aquest punt cal recordar que la llibertat d'expressió valida no només les informacions o idees considerades inofensives o indiferents, sinó també per a aquelles que contrarien, xoquen o inquieten a l'Estat o a una part qualsevol de la població”.
En resum: Entre el 2 d’octubre i el 13 de juny, exactament vuit mesos i onze dies, vuit docents han passat per un dels pitjors tràngols de la seva vida per culpa d’una mentida. D’una fal·làcia, d’un muntatge, d’una campanya orquestrada contra ells i la seva llibertat de càtedra. A l’escola no es marginen els fills dels guàrdies civils; no hi ha mal ambient per això; ni tan sols després de l’1 d’octubre; malgrat tot es van preveure mecanismes per evitar enfrontaments; uns enfrontaments que no hi van ser; els pares denunciants van menystenir l’ajut psicològic ofert per si havien patit un assetjament que va ser inexistent; parlar de l’1 d’octubre a classe no és delicte d’odi, dir que l’1 d’octubre hi va haver incidents greus no és delicte d’odi; no va quedar demostrat que aquests incidents s’expliquessin amb to pejoratiu cap a l’Estat, i en qualsevol cas, si això hagués estat així, la llibertat d’expressió inclou que puguis fer-lo servir.
