Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El vernís catalanista del PSC i les seves contradiccions
Josep Cullell Mirambell, membre del col·lectiu Drassanes per la República Catalana Josep Cullell Mirambell, membre del col·lectiu Drassanes per la República Catalana

A Catalunya, podem definir el moment que vivim de revolucionari. És, sens dubte, un moment històric en què ens juguem el futur com a poble, i això fa que aflorin moltes contradiccions entre els partits. Tot i que el context és general, hi ha partits en què les contradiccions són més visibles, com en el cas del PSC. Ara hauríem de qüestionar si el podem qualificar de partit revolucionari, és a dir, que lluita per canviar la societat, o, ni tan sols, de partit d’esquerres. 

És trist que un partit com el PSC, que diu que demana diàleg (encara que sigui totalment fals i fictici) hagi combregat amb les determinacions feixistes d’un model monàrquic instaurat sota l’empara de les lleis del Movimiento del dictador Franco, renunciant així als seus principis fundacionals. Aquesta acceptació suposa una gran humiliació. El PSC ha perdut el catalanisme, l’ètica i la dignitat democràtica, allunyant-se dels principis revolucionaris de l’esquerra catalanista i republicana, i això els fa poc creïbles. 

Quina enyorança del d'ideari socialista, marxista, nacionalista, democràtic, i autogestionari, de la Convergència Socialista de Catalunya  que vam conèixer en la lluita antifranquista o del PSC de les etapes de Josep Pallach, Joan Raventós o Pascual Maragall, un partit que s’implicava en una revolució realment democràtica, econòmica, social i, també, de respecte amb els drets nacionals  del poble català. Ara, d’aquell catalanisme profund, que no vol dir independentisme, només en resta un vernís superficial. Un dels grans promotors de l’espanyolisme del PSC el trobem en el manipulador José Zaragoza, amb una carrera de més de 35 anys al PSC, o en José Montilla, que va ser president gràcies al vots independentistes d’ERC. 

Que lluny que son ara aquells principis catalanistes i democràtics que definien el partit admirat i votat per una gran majoria de catalans. Avui, per desgràcia, els seus dirigents han decidit alinear-se amb les polítiques del PP, els hereus del franquisme i Ciutadans, els nous falangistes, per normalitzar la repressió i la judicialització de la política catalana i del poble català, i han avalat i aplaudit l’aplicació del 155. Avalar les polítiques del neofeixisme espanyol necessita, pel cap baix, una bona explicació.

Actualment els discursos adoctrinadors i valedors de la fractura social, que voldria a Catalunya, se’l reparteixen al Parlament, en les seves compareixences publiques, entre Miquel Iceta, amb el seu to burleta, militant del PSC des de l’any 1978, ara farà 40 anys, l’Eva Granados, amb el seu to menyspreador, militant socialista des de l’any 1999, ara farà 19 anys, d’en Ferran Pedret, militant socialista des de fa 25 anys i d’en  Salvador Illa, militant al PSC de fa 23 anys, justificant una política clarament a favor dels plantejament favorables als postulats espanyolistes i qüestionant la llibertat del catalanisme a decidir el seu futur com a poble. No creieu que l’estancament ideològic del PSC, s’hi ha instal·lat l’espanyolisme i la comoditat de viure de la política, vestint la vostra catalanitat amb un vernís superficial, que crec totalment enganyós. 

Les contradiccions que tot això comporta s’evidencien en fets com ara la decisió de no assistir a l’homenatge als republicans represaliats pel franquisme, la qual cosa comporta un greuge al record dels militants socialistes morts o desapareguts que van lluitar contra la dictadura i a favor de la República; la participació en les manifestacions convocades per Societat Civil Catalana, que va situar els seu màxim dirigent, Miquel Iceta, al capdavant d’una pancarta amb el PP i Cs, a més d’altres elements de l’extrema dreta i feixista. 

Ara, amb Pedro Sánchez a La Moncloa, semblava que s’havia d’obrir un nou escenari per a la política catalana, ni que fos perquè el nou president ho és, entre altres, gràcies als vots dels independentistes. Ara bé, Sánchez, que ja havia titllat Quim Torra de “racista”, “supremacista” o  com “el nou Le Pen”, ha format un nou govern que és tota una declaració d’intencions: José Luis Ábalos, que té la intenció de revisar el delicte de rebel·lió per incloure-hi els desafiaments pacífics dels independentistes; Josep Borrell, que pretén “desinfectar” Catalunya; Fernando Grande-Marlaska, el jutge amic de les tortures; Carmen Calvo, la negociadora del 155 amb el PP; o el copresentador d’un programa de Tele 5, Màxim Huerta, que en les seves piulades ha deixat ben clar el fàstic que li causen els independentistes. D’aquest govern ens en podem creure que vol diàleg, que en podem esperar res millor que amb l’anterior? Tinc poques esperances que defensin la llibertat ciutadana de poder decidir lliurement i sense condicions.    

Recordo perfectament el dia que els PSC es va declarar com a representant del socialisme al Principat de Catalunya, però avui ningú no dubta que ja no existeix el PSC, sinó tan sols la sucursal del PSOE a Catalunya. Com es pot ser d’esquerres i no voler formar una República? Es pot ser d’esquerres i acceptar la monarquia imposada pel règim franquista? És difícil d’explicar, sobretot perquè ara el PSC fa seguidisme de la dreta més reaccionària. De defensar el dret a decidir dels ciutadans de Catalunya ha passat a defensar les tesis espanyolistes que posen la Constitució per damunt de les llibertats. Difícil d’explicar. Com es pot justificar el silenci sobre la violació sistemàtica dels drets fonamentals i la repressió contra la ciutadania catalana? Difícil d’explicar. Massa contradiccions.  

No hi ha justificació possible per passar de defensar el dret d’autodeterminació, el 1977, a ser còmplices d’un estat autoritari, absolutista, que defensa que per damunt de la llibertat dels pobles hi ha la Constitució, que és intocable, i la unitat d’Espanya, innegociable. Aquest canvi d’actitud resulta esgarrifós. Per molta gent ja no sou un partit polític d’obediència catalana, sinó un apèndix d’un partit espanyolista i monàrquic. 

10 de juny 2018

Josep Cullell Mirambell, membre del col·lectiu Drassanes per la República Catalana

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid