Sant Esteve de la Sarga, municipi del Pallars Jussà, al límit amb la Ribagorça i la Noguera. A finals del segle XIX el terme havia arribat a superar el miler d’habitants repartits en els 10 nuclis de població escampats pels 92 Km2 del seu allargassat terme. Durant tot el segle XX, com molts altres municipis rurals del país, especialment els de les comarques de muntanya, va patir una forta davallada demogràfica, agreujada sobretot a partir dels 50, que va tancar les portes de la majoria de cases. El seu principal accés viari és la LV9124 que s’endinsa un parell de quilòmetres al terme, fins al poble de Moror. A partir d’aquí les vies que condueixen a la resta de nuclis consisteixen en uns 35 km de camins de titularitat municipal, impossibles de mantenir en condicions amb els magres pressupostos de l’ajuntament.
A “Memòria dels Pirineus” (Ara llibres, 2004), Jordi Creus entrevistava el pastor Jordi Navarra, un dels poc habitants que resistien a la zona. Rellegit al cap de catorze anys el final de l’entrevista és impactant:
“-Què li demanaríeu al futur?
-Només dos coses. La primera, una carretera més ampla i més decent. No hi ha ni baranes! Amb aigua, llum i telèfon aquí es viu prou bé. Amb un tros de cotxe pots baixar tranquil·lament cada dilluns al mercat de Tremp i tornar a ser a dinar a casa (...)”
16 d’abril de 2018. Una esllavissada de milers de tones de roca va sepultar un cotxe en que tornava del mercat de Tremp. Aquell dia el pastor que volia una carretera més decent i la seva dona no van poder arribar a casa. Cabronades del destí, les vides de Jordi Navarra i Anna Torres es van aturar al punt quilomètric 5,5 de la LV9124, entre Guàrdia de Noguera, al terme municipal de Castell de Mur, i Moror.
Per la seva magnitud, l’esllavissada de l’abril va ser excepcional però no en són gens els despreniments de roques que tot sovint dificulten i fan més perillosa la circulació pels malmesos camins i carreteres de la zona, fet denunciat repetidament abans i després de l’accident mortal per un altre Jordi Navarra, el fill de les víctimes i actual alcalde de Sant Esteve, des del seu compte de Twitter (@nendelxinco). L’increment de dotacions per al manteniment i millora dels camins municipals d’accés als nuclis de població i la seva inclusió a la xarxa de carreteres locals de les diputacions és una reivindicació que ajuntaments rurals fan habitualment a les administracions supramunicipals. La resposta també acostuma a ser la mateixa, si fa no fa com si parlessin amb les parets del Montsec. Un nombre escàs d’habitants (és a dir de votants) no justifica grans inversions en infraestructures i serveis, situació que provoca més despoblament que al seu torn fa que... El peix que es mossega la cua.
El text refós de la llei de carreteres, aprovat el 2009, clarificava de qui havia de ser la titularitat de les diferents vies, en funció de la seva classificació: les xarxes bàsica (trànsit de pas i al trànsit intern de llarga distància) i comarcal (trànsit generat entre les capitals comarcals i els principals municipis i nuclis de població i activitat de la mateixa comarca o de comarques limítrofes) corresponen a la Generalitat, mentre que la xarxa local (que inclou tota la resta de carreteres) és competència de les diputacions (o dels ens que les substitueixin).
Quin és el problema, doncs, per a que les vies d’accés a molts pobles petits no s’integrin a la xarxa local? Doncs que legalment són camins. Segons el Reglament que ho estableix tenen la condició funcional de carretera les vies que compleixin com a mínim algun d’un seguit de requisits, els primers dels quals són de caire demogràfic i que fan referència a servir (a) d’unió de nuclis de població de més de 150 habitants o (b) a nuclis, encara que siguin inferiors a 150 habitants, quan hi hagi en tot el seu recorregut una població total superior al cens esmentat. Requisits que no es poden complir en un municipi que, entre tots els seus nuclis, suma al voltant de 130 habitants i que difícilment augmentaran si es perpetua el dèficit viari. De nou peix que es mossega la cua.
Aquestes quatre ratlles fan referència a un cas molt concret, que ha merescut una mica d’atenció mediàtica a causa d’un fet tràgic, però són extensibles a moltíssimes altres situacions, tant a nivell geogràfic com d’àmbits d’actuació. En un país on més de la meitat de pobles perden població les institucions pròpies, que se suposa que haurien d’impulsar mesures per a revertir el creixent desequilibri, lluny d’aplicar polítiques de discriminació positiva, regulen l’aplicació de les lleis -tant se val si parlem de xarxes viàries, de guarderies o de transport sanitari- basant-se en les xifres resultants de les situacions de desigualtat. Per a revertir, o com a mínim atenuar, les desigualtats existents potser caldria que abans d’aprovar lleis i reglaments fos preceptiu consultar algun ens específic que vetllés per la supervivència de les zones rurals. No sé ben bé quin. Una comissió parlamentària segur que no perquè si els diputats i diputades haguessin de viure en aquests pobles potser el que quedaria buit seria el Parlament...