Enmig del fàstic immens que produeix la sentència sobre la violació en grup d’una noia a les festes de sant Fermín de Pamplona, violació interpretada pel tribunal com un simple “abús sexual”, ja res no ens pot sorprendre de les actuacions de la “justícia” espanyola ni en el pla social, ni en el pla polític ni en cap de les seves manifestacions: ja sigui una jutge que mana exhumar el cadàver de Salvador Dalí en una decisió grotesca i malversadora, ja sigui una altra jutge que, contradient  tot seny històric i obviant proves evidentíssimes de la pertinença històrica d’aquest art sacre al Bisbat de Lleida, es posa en contra de la conservació del patrimoni d’aquest  antiquíssim  bisbat  i ordena el trasllat forçós “manu militari”  a terres ara del bisbat de Barbastre  d’obres d’art religiós del Reial Monestir de Sixena i de parròquies de la Franja de Ponent restaurades i conservades amb tota legalitat al Museu Diocesà i Comarcal de Lleida i al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Ja sigui una justícia que admet una querella de la patronal catalana Foment del Treball contra el dret de vaga exercit per la Intersindical-CSC també amb tota legalitat el passat 8 de novembre; i ja no diguem el macrojudici de la causa general contra el poble català que estan preparant els poders espanyols (el legislatiu, l’executiu i el judicial “juntos y revueltos”)  des de diverses i diferents instàncies judicials i institucionals - des del sinistre jutjat número 13 del TSJC, fins al Tribunal Suprem, l’Audiència Nacional, el Tribunal Constitucional, el Tribunal de Cuentas  i el Consejo de Estado -. I per damunt de tots, sembla, impera “el tribunal suprem” dels informes del Benemèrit Cos de la  Guàrdia Civil, en qualitat d’executor i investigador dels fets a la vegada.

El mateix sistema judicial que perpetra aquestes i altres barbaritats és el que pretén retallar el dret de vaga i la lluita obrera sindical en general. I aquest Primer de

Maig del 2018 ens hem d’encarar a aquest fet i denunciar no únicament les pèssimes condicions laborals que estan imposant sense fre les patronals i el neototalitarisme polític i social de l’Estat espanylol–que van des de l’extensió i cronificació de la precarietat laboral com un element constitutiu i estructural del mercat de treball capitalista, fins a la pura i total desocupació de llarga durada o de formes intermitents que afecta sobretot el jovent, les dones, la gent de més de 50 anys i la força de treball immigrada amb pocs o cap paper legal que l’empari – sinó que  també ens hem d’encarar i denunciar altres factors estructurals com la desigualtat de sous, de condicions i oportunitats  entre dones i homes per un mateix treball, el fet que la cura i el manteniment de les famílies i les llars sigui un treball feminitzat i no pagat, l’enorme incidència que té sobre la vida de les treballadores i treballadors els alts preus d’un lloguer i d’una vivenda, les llargues distàncies i els transports cars o inexistents o precaris que separen els llocs on es viu i els llocs on es treballa, uns estudis i una formació cada cop més necessàries i més poc assequibles econòmicament (poques beques, taxes de formació elevades i concebudes com un negoci i una font d’ingressos imprescindible per als centres educatius) o una sanitat que no és igual ni assequible per a tothom i que perjudica la classe treballadora.

I els accidents de treball i les malalties laborals que són la prova d’un treball de poca qualitat i mal protegit pel sistema polític general.

Tots aquests aspectes desfavorables per a una vida digna per als treballadors i treballadores, que van més enllà de la simple feina i d’un sou equitatiu, confirmen que el combat centrat el dia 1 de maig en els drets  dels treballadors és una causa política global que té a veure amb el combat per la república catalana independent i amb els valors republicans de llibertat, solidaritat i igualtat: treballar per construir la república que vàrem votar en el referèndum de l’1 d’octubre plantant cara a tot un estat que ens ho volia i vol impedir, no és treballar en el buit d’un projecte més o menys imaginari, és treballar per omplir de respostes i solucions concretes favorables a les classes treballadores un projecte que abordi tots els problemes que tenim i que apuntava més amunt. 

El combat per una vida millor per als treballadors i treballadores va estretament lligat al combat per la construcció del projecte republicà de ruptura amb el règim postdictatorial del 78 i la seva actual versió neototalitària, que inclou unes autonomies completament degradades esdevingudes petits cacicats corromputs i depredadors. La república dels drets socials és, en resum, el projecte proposta de l’esquerra independentista que cal omplir d’accions i continguts concrets.

Quin és, entorn d’aquest primer de maig, el treball i el debat de l’esquerra independentista? Estem treballant i donant suport a mobilitzacions i organització de sectors com les treballadores dels serveis del sector hoteler (les Kellys), el recent sindicat de llogaters, el sindicat de manters, els sindicats dels sectors públics, les lluites per l’equitat i igualtat en el treball de dones i homes... però no es pot dir que l’esquerra independentista tingui un projecte clar i potent d’enfortir el sindicalisme de classe republicà i independentista; en una recent convocatòria de la militància de la CUP per a conformar un nou secretariat nacional, en les presentacions dels candidats i candidates que optaven al SN figuraven els seus currículums: hi constava, entre altres informacions, el fet de estar sindicat: doncs bé, vaig comptar fins a 6 opcions diferents: des del candidat/ata que no estava sindicat fins a membres de la CGT, de la Intersindical-CSC, de la USTEC-IAC, de la COS, i de CCOO. I segur que no s’esgota aquí el catàleg . Això no penso que obeeixi a una estratègia deliberada sinó a una manca de debat i d’estratègia del conjunt de l’esquerra independentista.  Per a quant un sindicalisme amb arrels de país, no sucursalista  i amb  aspiracions a contribuir a capgirar-ho tot?  Quina mena de insubmissió general o vaga general política o aturada de país pot tirar endavant seriosament si no compta amb un sindicalisme de ruptura poderós i fiable?

Ens veurem en les manifestacions per la república i els drets laborals aquest Primer de Maig a la tarda a Barcelona i Girona, al migdia a Figueres, Mataró, Igualada... Visca el Primer de Maig! Visca la República dels Drets Socials!