El problema de l'Estat és d'una extraordinària transcendència per a la lluita de classes. Marx es va proposar abordar-lo de manera monogràfica, però no va arribar a fer-ho tot i que va teoritzar sobre el tema en els seus escrits. Aquest buit s'ha volgut omplir des de les files marxistes, donant lloc, bàsicament, a dues teories confrontades. La primera, associada al leninisme, considera que l'Estat té un caràcter de classe, que és una eina per a la dominació sobre els oprimits. La segona, vinguda de l’oportunisme, contempla la possibilitat d’agermanar la lluita per la transformació social, amb la transformació de l’Estat, de manera pacífica i legal, com si fos un espai més del conflicte, una trinxera que es pot remodelar paulatinament o una bestia que fins i tot, es pot domesticar.
Aquest debat ha tingut una relació directa amb la qüestió de la dictadura del proletariat. La primera visió manté que l’Estat és un poder repressiu: amb el seu exèrcit, policia i sistema judicial; al qual la classe dominant recorre sempre i ho fa de manera especial quan els oprimits es rebel·len. Per aquest motiu considera necessària la destrucció d'aquesta dictadura de la burgesia per suplantar-la per un Estat totalment nou, al servei de la revolució proletària. Aquest Estat proletari és entès per Marx com la "més àmplia democràcia”; com un mitjà per acabar amb la divisió classista de la societat i superar així la necessitat del propi Estat. La dictadura del proletariat ha de ser doncs un poder popular. Però seria trampós obviar que l'experiència històrica i també l'obra madura de Lenin. Han posat de manifest que aquest procés és més intricat i llarg del que en un primer moment s’havia previst, sobretot, si l'esclat revolucionari només progressa inicialment en un territori geogràficament acotat. Les dificultats econòmiques, l’acció continuada de les forces reaccionaries a nivell intern, la persistència de la lluita de classes en l’àmbit internacional -fet que va associat a un cèrcol per part d'estats imperialistes potents i ben armats, disposats a organitzar, fins i tot, una invasió- acaben posant en primer pla la necessitat de la coerció, la cohesió i la disciplina internes. En aquestes condicions, la revolució triomfant es veu en l'obligació de restaurar dispositius bàsics (exèrcit, policia, justícia, ...) amb trets similars als de l'anterior Estat, tot i que suposadament tenen un tarannà de classe diferent. En el millor dels casos, s’organitzaria una dictadura del proletariat i dels seus aliats (dictadura democràtica popular) de durada perllongada, a l’espera de que prosperi la revolució mundial.
Vegem ara, les premisses de la segona opció, que podem associar a la socialdemocràcia clàssica, premisses que va assentar Eduard Bernstein. Des del seu punt de vista, ni l'Estat és un pur instrument de coerció, ni cal la seva destrucció violenta. Considera innecessària doncs la dictadura del proletariat i veu a la República democràtica com la forma més avançada i definitiva d'un Estat que es pot democratitzar si ens ho proposem. Se substitueix, per tant, la revolució per l'evolució. No cal esforçar-se molt per veure que aquesta teoria oblida que els processos democratitzadors tenen uns límits estructurals, que quan s'intenten traspassar, provoquen la immediata reacció de la classe dominant. L'aterridora experiència del nazisme alemany va qüestionar brutalment l’optimisme de Bernstein, com ell mateix va poder comprovar poc abans de la seva mort. No obstant això, quan els moments crítics desapareixen i l'Estat burgès es comporta d'una manera "educada", dona joc parlamentari i, fins i tot, deixa caure determinades concessions democràtiques i socials, aquestes teories evolucionistes reapareixen de nou i acaben fent-se hegemòniques dins de l'anomenada esquerra. Es traca d’unes teories que tard o d’hora desemboquen en els simplismes de Bernstein, si bé inicialment solen adoptar formes similars a les que va mantenir Karl Kautsky. Aquesta figura rellevant de la socialdemocràcia alemanya, considerava que l'educació política i l’acumulació de forces eren suficients perquè el proletariat conquistés el poder de l'Estat utilitzant les llibertats legals i constitucionals. Socialisme i democràcia (entesa com a democràcia burgesa) havien d'anar de la mà. Però, com acabem de recordar, aquest respecte a ultrança dels mecanismes democràtic burgesos sol portar a estrepitosos fracassos històrics, ja que només té en compte la cara bonica i maquillada de l’Estat, oblidant la seva veritable faç classista en el procés aferrissat de reproducció i continuïtat de la relació social capitalista.
Després del XX congrés del PCUS, els partits comunistes occidentals majoritaris van intentar obrir una "nova via", que tenia punts de contacte amb el kautskisme. Ens referim a “l’eurocomunisme" i similars. Si bé l’eurocomunisme, com a tal, ha anat a les escombraries de la història, els seus plantejaments segueixen ben vius, especialment, entre els partits d'esquerra que participen de l’activitat parlamentària. Aquest corrent propugnava un perfeccionament i una democratització institucional i considerava que l'Estat no és únicament un centre repressiu sinó un aparell complex on es resolen conflictes i es plasmen nous valors. Val a dir que nosaltres acceptaríem que l'Estat, com a mecanisme per a la reproducció de la relació social capitalista, té la capacitat d'actuar en representació no d'un dels capitalistes, sinó de la seva fracció dominant i permet subordinar i emmotllar a les altres fraccions, en la seva lluita comuna contra el proletariat. Compleix determinades funcions econòmiques i és, a la vegada, el lloc on es plasmen, en forma de llei burgesa, les concessions que la classe dominant es veu obligada a fer i, fins i tot, és un mecanisme per garantir el respecte d’aquestes concessions. Defensar les concessions democràtiques i socials és, certament, una tasca encomiable, com podem veure ara mateix, quan un dels eixos centrals de la lluita obrera són la defensa del sistema públic de protecció social, la defensa de la sanitat pública, el restabliment de la causalitat en la contractació laboral, els drets sindicals ... , o el respecte de les concessions que s'havien fet a les denominades "comunitats autònomes". Mentre la reacció vol desmantellar o retallar tots aquets drets, els comunistes lluitem per eixamplar-los i algunes vegades ho aconseguim. L'Estat, doncs, no actua sempre com desitjaria tal o tal capitalista o tal o tal potència imperialista. Té la seva pròpia dinàmica. Aquesta dinàmica no opera al marge de la lluita de classes, sinó que en depèn i, en cap cas, comporta la pèrdua del seus caràcter classista sinó que n’és una manifestació. Si acceptem aquest últim punt de vista, arribarem a la conclusió que les teories que va armar l'eurocomunisme, en la pràctica, no deixen de ser un reformisme burgès que, de fet, ja es va iniciar en la l'Alemanya del segle XIX i que van tenir el seu bon moment en construir la carcassa de l'estat benefactor, impulsada per la socialdemocràcia i la democràcia cristiana. Res d'això ha obert les portes al socialisme. Ans al contrari, ha permès que el capitalisme superés les tempestes desfermades per la lluita de classes.
Des d’un punt de vista dialèctic, doncs, reforma i revolució no són dues alternatives que apareixent com si fossin dues mercaderies que es poden triar segons les preferències i situacions de cadascú, ni tampoc generen dues estratègies[u1] que difereixen entre elles per la "durada" o la "velocitat" del canvi històric que es vol propiciar. De fet, els que opten per una via divertida, calmada i lenta, en lloc de prendre partit per la instauració d'una nova societat, ho fan per la modificació superficial de la vella societat.
Encara que podem obtenir conquestes parcials i hem de lluitar per elles, si el capital manté el seu poder, al final, aquesta vella societat no es modifica en benefici al proletariat sinó que ho fa en benefici de la burgesia. La lluita revolucionària, com a estratègia, inclou el moment de la lluita parcial per reformes, però l'estratègia gradualista subordinada a la reforma social, no es una impuls sinó una enganyifa en la lluita per conquerir una nova societat.