La concepció d’ETA va començar el 18 de juliol de 1936 amb el cop d’estat dels militars rebels contra la República espanyola, que havia iniciat el procés autonòmic a Catalunya i es disposava a seguir-lo amb el País Basc. Aquella República, molt sotragada per les forces centralistes i monàrquiques, i assetjada per feixistes, falangistes i nazis (els que van donar suport al cop d’estat), distava molt de ser un model d’equilibri territorial i polític, però es basava en eleccions i en les llibertats cíviques. La guerra que va enterrar-la fou l’origen de les violències posteriors contra els seus demolidors: maquis anarquistes i guerrillers de diversa mena van mantenir-se legítimament actius (perquè és legítim lluitar contra les dictadures i el totalitarisme) fins després de la mort de Franco, perquè el postfranquisme va ser administrat, regulat i desenvolupat pels seus hereus dins dels diferents partits majoritaris com UCD/CDS, PSOE, AP/PP, amb l’aquiescència dels comparses que buscaven un lloc sota el sol de la Transició.
ETA, doncs, com el FRAP, GRAPO o Terra Lliure més tard, van néixer perquè els va alimentar la violència i el terrorisme dels qui havien guanyat la guerra. Aquesta és la veritat, la resta és fugir d’estudi. Van sorgir de la sang, no tant dels morts de l’Ebre, d’Alfambra o del front de Madrid, sinó dels més de 200.000 assassinats de DESPRÉS de la guerra entre víctimes de judicis sumaríssims i morts a les cunetes o a les tàpies dels cementiris sense ni un simulacre de justícia. Són pocs o molts, 200.000? I no entrem en disputa de xifres perquè els dels sumaríssims són perfectament comptats i registrats. Va ser aquesta la manera macabra de mantenir una concepció tirànica d’Espanya a partir de l’hecatombe provocada. La conseqüència lògica d’això va ser el manteniment de la lluita armada més enllà d’una derrota que mai no va ser definitiva en el cor i la determinació de moltes persones.
ETA fou un producte directe del franquisme, i ha allargat la seva existència més enllà de 1975 perquè el franquisme mai no ha mort: els franquistes van tenir molts anys per fabricar un país a la seva mida a través de la violència, de la imposició i del transvestisme que va significar la Transició (vers no saben pas on). El franquisme és viu en una constitució que permet en alguns dels seus articles la tirania contra la voluntat del poble, com estem constatant empíricament des de fa sis mesos a Catalunya. La negativa rotunda a negociar amb qui considera vulnerats els seus drets nacionals per l’autoritarisme castellà (cosa que certifiquen els centenars de conflictes competencials) ha provocat l’empresonament i exili d’alguns dels representants de les institucions catalanes i no es veu que aquesta via pugui ser un avenç o alternativa a la radicalitat de la lluita armada. Els agents de l’Estat entenen la lluita armada com un impediment per negociar, però ni l’alto el foc d’ells ni l’acció democràtica nostra no serveix per trobar camins de solució pacífica i pactada al legítim dret que tenim uns i altres d’exercir l’autodeterminació.
En el camí de distensió ETA ha signat i publicat un document on fa un acte de contrició per les víctimes causades durant els seus anys de lluita armada. Erròniament, els partits espanyolistes ho volen presentar com una acta de rendició, ho rebutgen, ho denigren o demanen més penediment. Gran equivocació. El seu menyspreu busca, de fet, la provocació i la continuació del conflicte, perquè la violència antiespanyola els ha carregat, durant dècades, d’arguments ideològics i militars per mantenir una unió forçosa que no és desitjada per la majoria de bascos. Es parla de les categories que estableix ETA quant a les seves víctimes, i és ben lògic que si unes eren buscades en aquell enfrontament contra l’estat (formarien part de la “guerra” declarada) les altres eren casuals, errors de càlcul o d’operacions desafortunades, i per tant, planyudes des del primer moment i ho han remarcat especialment. El cas és que l’Estat espanyol, ni amb la llei de Memòria històrica (2007) no ha tingut la voluntat ni el valor d’anul·lar les desenes de milers de sentències a mort executades després de la guerra: continuen sent persones “legítimament” assassinades. No han demanat mai perdó, no s’ha restaurat mai el seu honor des de la màxima autoritat de l’Estat, mai no s’ha reconegut els crims del GAL, les tortures, les violacions, la guerra bruta, desigual i criminal que han aplicat tots els governs espanyols en un conflicte que és de naturalesa POLÍTICA, i no d’ordre públic. L’Espanya franquista i de la Transició s’ha comportat igual que qualsevol dictadura amb els seus dissidents. I per això es va mantenir fins tan endavant la lluita armada: la ferida que mai ha estat desinfectada d’agents patògens: el totalitarisme que representa en molts la idea d’Espanya.
Hi hagué una ETA que liquidà, de forma sumaríssima, alguns militars feixistes, i molts que havien patit repressió, o els havien assassinat parents després de la guerra, en donaren el vist-i-plau. Després, la dinàmica acció/repressió va alimentar el manteniment del conflicte fins a afectar cada cop més persones, dels dos bàndols, espirall que no semblava tenir aturador, però unes víctimes eren enaltides pel poder i pels mitjans i unes altres eren condemnades, elles i el seu entorn, a mantenir el pols amb noves accions i a rebre noves repressions. En el final d’aquesta roda de violència hi han tingut a veure persones i moviments procedents de Catalunya. I com s’ha pogut observar en els darrers anys, el procés català per a la recuperació de la sobirania ha anat en paral·lel als passos que ha fet ETA per desmobilitzar-se i adoptar vies legals, locals i internacionals, per tal de poder resoldre el conflicte en pau i fer, si ho vol la societat basca, un procés d’autodeterminació similar al català. Aquesta seria la nostra aportació: clausurar per fi la dinàmica violenta de la guerra i de la postguerra i donar als “problemes” català i basc una sortida política, pacífica i pactada. Ara, la força bruta roman íntegra en una de les parts: la de l’Estat espanyol.
La culminació definitiva d’aquest conflicte històric està a tocar, però cal que els espanyols s’avinguin a la solució democràtica, sense fer servir mentides, vileses, ni guerres brutes. Però coneixent com les gasten per allà, segurament el desllorigador vindrà de fora, i haurem de cuitar molt que els compromisos que adquireixin siguin realitzats, perquè aprofitaran qualsevol eina per seguir desestabilitzant i contaminant les nostres societats. Per a nosaltres i per als bascos arriba l’hora de la lluita cívica, de la cohesió social i de la divulgació cultural.
