Dimecres vinent farà 25 anys de la mort de Guillem Agulló, el jove antifeixista de Burjassot assassinat per un grup nazi a Montanejos i la ciutat de València finalment li retrà l’homenatge que tant es mereix amb la inauguració d’un passeig amb el seu nom.
La història és prou coneguda i no la repetiré. Hi ha, però, detalls importants que correm el risc que passen desapercebuts si no fem l’esforç d’anar recordant-los. L’assassinat de Guillem va colpir la joventut valenciana. Una generació que va aturar els instituts per prendre els carrers en protesta per un crim que s’emmarcava en un context de violència ultradretana impune. La indignació era màxima i semblava impossible justificar el crim.
Impossible, però, només és un repte per als redactors de Las Provincias. El diari va optar per manipular i mentir, presentant l’assassí com un simpatitzant de l’esquerra i presentar l’assassinat – premeditat i amb motivacions polítiques- com una baralla juvenil «entre faccions extremistes». Llavors, la capçalera més llegida a la ciutat de València –no estem parlant d’un pamflet marginal-, ben connectada amb els poders polítics i econòmics va optar per engegar la màquina del fang per tal de justificar un assassinat. No va ser l’únic cas. Les seues campanyes d’assetjament i difamacions arribaven a tots tipus de col·lectius que després eren agredits pels feixistes. Les agressions llavors eren minimitzades o silenciades o s’intentava esborrar-ne la causa-efecte. El cas més greu, a banda del d’Agulló, va ser l’assassinat de Davide, un militant antifeixista assenyalat per Las Provincias i després assassinat en circumstàncies mai aclarides.
Explique aquesta història perquè veig com es repeteix ara mateix a Catalunya a una escala molt més gran. Mentre els mitjans de Madrid –i alguns de Barcelona- es dediquen a inventar una situació de violència i assetjament independentista contra els unionistes amaguen que l’únic problema real de violència ara mateix a Catalunya és la dels nazis contra el sobiranisme, com molt bé ha documentat Jordi Borràs al mateix Anuari Mèdia.cat.
Així, una pintada en una seu de Ciutadans requereix un especial televisiu apocalíptic mentre l’atac incendiari contra l’Ateneu de Sarrià no mereix ni un breu –i, si es publica, se’n difuminen les causes-; es criminalitzen cada dia els mitjans públics catalans i després es calla quan la redacció de Catalunya Ràdio pateix un intent d’assalt; es defineix com a violència les protestes pacífiques dels CDR mentre es minimitzen les agressions durant les manifestacions unionistes o els trets de balins contra balcons on penja una estelada. Hauria de fer pensar que, en una era on tot es grava i es fotografia, els articles sobre la «terrible violència separatista» hagen d’il·lustrar-se amb imatges manipulades d’agressions de l’extrema dreta.
Però encara s’ha anat més lluny. Ja no n’hi ha prou en blanquejar, silenciar o confondre. Ahir mateix El Español publicava un reportatge justificant i lloant les bandes feixistes que, encaputxades i armades amb pals i navalles, es dediquen a arrencar la publicitat independentista o antirepressiva als carrers, pràcticament animant a allistar-s’hi. Un reportatge que presenta la vulneració del dret a la participació política com un acte higiènic i que inclou com a «ciutadà pacífic i democràtic» Jaime Vizern, conegut ultra del Bages i vinculat a la violència espanyolista i racista.
Aquests mitjans actuen, doncs, com a col·laboradors necessaris de les agressions feixistes, generant el clima social que ha de permetre’n la impunitat. Ja ho va fer en el passat Las Provincias –i ho segueix fent amb una altra intensitat. Espere equivocar-me, però no em sorprendria que més aviat que tard a algun d’aquests «pacífics constitucionalistes» se li escaparà la navalla i tornarem a llegir similars exercicis de fastigosa confusió com el de l’època de Guillem Agulló.