Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Nacionalisme+x+y

El concepte “nacionalisme”, que deriva del de nació, no significa en sí més que l’actitud d’aquells que defensen una determinada nacionalitat o nació (aquests dos són termes sinònims) ben sovint pel fet que aquesta es trobi en perill de ser assimilada per una altra a través de la submissió militar, o demogràfica o per aculturació, és a dir, per la imposició d’una cultura (llengua, religió, costums, institucions) que substituirà la identitat i cosmovisió de la nacionalitat assetjada.

Hi ha molta gent a qui el concepte “nacionalisme” li genera refús per la raó simple que aquesta paraula s’ha fet servir per camuflar intencions expansives i fins per mirar d’anorrear pobles sencers a través de genocidis mai vistos. Així, el nacional-socialisme alemany en tenia ben poc de nacionalista, i sí molt d’imperialista, molt poc de socialista i sí molt de neofeudalisme on una elit vinculada al partit feia anar els treballadors com a robots per a les seves finalitats totalitàries. El nazisme no fou gaire nacionalista, perquè va provocar l’ensulsiada de la nació alemanya i la seva divisió durant quatre dècades. Utilitzà un nacionalisme malalt i pervertit per enviar el país al suïcidi. Solament l’interès dels aliats per mantenir l’equilibri continental i la moral dels vencedors va salvar Alemanya de l’anihilació.

El nacionalisme no és ni bo ni dolent, depèn de com es faci servir. No és totalitari per definició, tampoc “feixista” (tot i que els feixistes acostumen a reivindicar algun grau de nacionalisme). El nacionalisme és l’eina amb què les noves classes dirigents del segle XIX van organitzar els estats europeus que anaven superant el feudalisme. Durant el segle XX les excolònies europees també forjaven els nous estats a base de diferents dosis de nacionalisme.

Tota persona tendeix a la seva subsistència i al manteniment dels seus òrgans i integritat anímica. Els grups fan igual, perquè la individualitat solament es pot desenvolupar plenament dins les associacions humanes (familiars, d’amistats, escolars, esportives, nacionals, transnacionals). Així, totes les nacions es caracteritzen per mantenir i fomentar la seva supervivència dins l’espai i entre la resta de nacions, i totes cerquen el més ampli grau de llibertat per poder existir. De manera que la major part d’individus allotgen al seu pensament un cert grau de consciència nacional, més alt o menor en funció de les necessitats de la nació o, simplement, perquè cal a la seva psicologia un arrenglerament on sentir-se part de quelcom més gran i transcendent que la pròpia vida. El sentiment nacional és, doncs, un component psíquic comú a tot individu i a tot grup humà que posseeixi les característiques culturals de nació.

Però, evidentment, el component nacional i nacionalista no és l’únic dins la personalitat humana, o no ho és normalment. Solament s’exacerba quan la nació es veu físicament amenaçada i atacats els seus components culturals per guerra i aculturació, que ha estat el mètode comú pel qual les nacions/imperi han mirat i miren de sotmetre nacions veïnes i també llunyanes, en un intent d’establir un imperi universal que ja havien assajat perses, grecs i romans. No, no som només nacionalistes (tot i que ho som tots en algun grau), a l’equació de la personalitat ètica hi entren moltes altres variables. És més, el nacionalisme no esta renyit amb cap altra ideologia o corrent de pensament, ni tan sols amb el cosmopolitisme, que si és sa i respectuós, estima la multitud de cultures i nacionalitats que poblen la terra, i es basa en elles per definir-se.

Si, per contra, es pren el cosmopolitisme o l’internacionalisme com l’eina ideològica per expandir una llengua, una escala de valors o una cosmovisió, minimitzant aquelles que no s’adapten al model escollit, llavors és simple imperialisme, és crear uns “homes de món” amb actituds colonials i desculturitzadores. La clau és ser curós amb les formes de viure diferents de la nostra, cuidant la diferència sobre el terreny, evitant que l’emigració esdevingui arma de penetració imperialista o de destrucció cultural, moderant els grans tràfecs de població que sempre creen desequilibris i enfrontaments. Cal aconseguir que l’emigració no sigui l’única sortida vers una vida digna per a grans masses de població i que el nacionalisme no se sobreïxi quan s’ataca a la llibertat i supervivència d’un poble/cultura/nació.

No cal entestar-se a cercar la “igualtat” entre les diferents nacions perquè les diferències sorgeixen, gairebé espontàniament, entre tots els pobles i entre les persones. Aquestes diferències, però, es poden reduir i fins apaivagar, però sí que s’ha de cuidar la supervivència i evolució de les nacions, perquè es pot deixar de ser pobre sense deixar de ser un mateix. Cada poble pot aportar diferents visions sobre els problemes particulars i generals, i aquestes poden servir de lliçó i d’exemple a la resta de la humanitat. És una forma d’entendre la realitat humana més científica i enriquidora. En aquest sentit, el nacionalisme que cerca la millor adaptació al món és el fonament de l’entesa internacional. L’amor a les coses pròpies ensenya que els altres senten el mateix vers les seves.

Els catalans som un dels pobles del món que menys hem d’amagar-nos de la tradició del nostre nacionalisme, perquè sempre ha estat de tendència democràtica, cívica i inclusiva, fins en els temps més tenebrosos en què les dictadures han volgut menystenir i anorrear la nostra identitat. El catalanisme, element cultural i polític previ a la formulació nacionalista, sempre ha tingut molta cura de mantenir els elements imaginaris de cohesió nacional, però també d’educació i d’adaptació social. Els espanyols no poden dir el mateix: el seu nacionalisme, de caire militarista i feixista, ha fracassat en l’intent de crear una nació a partir de la unió forçada sota el model castellà. Els centenars de milers de morts de la guerra i de la posterior repressió no van servir als nacionales per complir els seus somnis bruts d’uniformitat inquisitorial, impedint la vida autòctona als pobles que no s’avenien amb el seu arquetip d’espanyol.

El nacionalisme, doncs, no és bo ni dolent, és com un ganivet, tot depèn de l’ús que se’n faci, si per a l’art i el treball o per a la mort. Pels catalans ha estat un programa de supervivència fins que no arribessin temps propicis per a l’alliberament. Pels espanyols és un concepte tabú, perquè amb ell, no fa tant, han practicat genocidis usant la força militar, la policialització de l’estat i la cretinització social massiva. Tanmateix, avui segueixen entestats en aplegar per la força de constitucions, lleis, jutges i policies allò que no van poder unir amb l’afecte, l’interès i el pacte. Com sempre, la mesura correcta del nacionalisme l’hauran de venir a copiar a Catalunya, si volen conservar algun poble què governar. Però això no arribarà fins que els catalans no hàgim culminat la feina: l’activació de la nostra República catalana i la creació dels mitjans necessaris per tal que la justícia social sigui l’efecte del treball i de l’amor a la nostra terra i a la nostra gent: la solidaritat comença pels de casa.

Els catalans d’avui, més o menys, tots anem plens de nacionalisme, entre altres moltes coses. Perquè ens hi ha portat la vida.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid