A mitjans de 2010 José Manuel Durao Barroso advertia que la democràcia al sud d'Europa podia desaparèixer a causa del col·lapse financer. Les paraules del llavors president de la Comissió Europea, que semblaven més una amenaça que no pas una anàlisi de futur, s'han materialitzat finalment a Espanya, que en el decurs del últims anys, i emparant-se en la seva lluita contra el procés d'independència català, s'ha convertit en la primera monarquia parlamentària autoritària d'Europa.
Aquesta democràcia autoritària, que té les seves arrels en el franquisme, conté elements feixistitzants clarament identificables: la criminalització d'un enemic interior per a unificar la resta de la població sota la bandera d'un nacionalisme excloent, la unitat d'acció entre els poders executius, legislatius i judicials, la connivència governamental amb els mitjans de comunicació, l'exaltació de les forces armades, la permissivitat policial amb les agressions d'extrema dreta, la implementació de mesures tendents a l'anorreament de la dissidència —amb empresonaments arbitraris i il·legalització de formacions polítiques inclosos—, i la limitació de la llibertat d'expressió, fase prèvia a la censura. Al regne d'Espanya es pot parlar ja obertament d'una democràcia autoritària que dissol la lluita de classes en la lluita de nacionalitats internes, i que sota un prima pàtina de normalitat (la convocatòria regular d'eleccions), no dubta en saltar-se la seva pròpia legislació i en vulnerar drets individuals fonamentals per tal d'implantar l'agenda econòmica del capitalisme.
El problema català, doncs, no se solucionarà mai de manera negociada, per la senzilla raó que a Espanya no li interessa solucionar-lo. Ni a Europa probablement tampoc.
Israel Calvache, escriptor.
Regidor pel grup municipal Estimem Aiguafreda i militant de la CUP Aiguafreda.