Se li entela la mirada quan ho recorda: "Fins passat els 20 anys jo no tenia terra. No em sentia d'enlloc. Havia nascut a Múrcia i m'havien portat al barri del Carmel de Barcelona, i després al de Sant Crist de Badalona. Però jo només vivia aquí. No em sentia la terra com a meva. I vaig tenir clar que no volia que als meus fills els passés el mateix. Volia que se sentissin d'aquí". El Jesús Martínez ho explica amb evident emoció. Va arribar a Catalunya el 1948, quan només tenia 3 anys, de la mà del seu pare. La família buscava la porta que deixés enrere la misèria de la postguerra. En la seva infància l'apel·latiu "xarnego" en la seva forma més despectiva no li va resultar aliè. Amb el temps, va convertir-se en conductor d'autoescola a Santa Coloma de Gramenet, la ciutat que va veure néixer les primeres proves d'immersió lingüística. En bona part, per culpa de la pressió de famílies com la seva. Immigrants castellanoparlants.

"En aquella època, a Santa Coloma no hi havia res", recorda el Jesús. "Estava tot per construir. Ara hi tenim de tot", somriu. Alberto Alonso, nascut a Extremadura i arribat a Catalunya el 1965, hi afegeix: "A finales de los años 70 en Santa Coloma quizá había un 15% de catalanohablantes. Pero mi mujer y yo teníamos claro que Amanda, nuestra hija, tenia que ser escolarizada en catalán. Queríamos que se integrara como antes a una sociedad que nosotros ya amábamos". Amb l'impuls de pares com el Jesús i l'Alberto va néixer, a principis dels 80, l'escola Rosselló-Pòrcel, el primer centre públic de Catalunya creat des del principi sota un model d'immersió. En aquell temps, si es volia donar educació en català havia de ser en un centre privat.

Les mestres de l'època reconeixen que era un projecte molt precari. Que amb prou feines tenien la pissarra i l'espai físic. "Els pares van acabar omplint els buits. Ens duien cadires i jocs de taula. I construïen joguines de fusta pels petits. És que en aquella època no teníem ni llibres de text!". L'Alberto hi està d'acord. Si no hagués estat per la il·lusió que hi van posar els pares, l'escola no hauria arribat enlloc. Alts funcionaris de la Generalitat d'aquella època també subratllen que la posada en marxa de la prova pilot de la immersió va generar moltes tensions amb el govern espanyol, "però també amb alguns funcionaris de la Generalitat, que deien que el que estàvem fent era il·legal".

Dissabte passat, el Jesús i l'Alberto, dos pioners, van explicar tot això al Via Lliure, en una conversa que recomano recuperar, al costat de dos dels ideòlegs de la immersió i també d'una de les primeres mestres que van ensenyar en català. Els seus testimonis, ara, 30 anys després són reveladors. "Aquí hay una manipulación política clarísima. Antes me lo miraba con ojos de padre y ahora lo hago como abuelo. Pero aviso: si perdemos la inmersión por la que luchamos tanto, sufriremos un retroceso enorme, que nos hará volver a los años 70. Es inadmissible y hay que combatirlo", ressalta l'Alberto. I el Jesús ho rebla: "Per mi no són els pares els qui tenen drets lingüístics. Són els fills. I tenen dret a conèixer la llengua de la seva terra d'acollida.

Tres dècades després, l'escola d'arrel catalana, el factor diferencial que va permetre superar diferències de classe a través de la llengua torna a ser al centre d'un debat esquitxat amb poca traça i molt d'electoralisme des de Madrid. La immersió va foragitar en bona part el fantasma d'"ells i nosaltres" i alguns dels que la volen morta són els que ara atien l'"ells i el nosaltres" amb una frase que ho resumeix tot: "A por ellos, oeee, a por ellos, oee"

La immersió va ser la lluita desesperada d'uns pares que volien que els seus fills tinguessin un marc de referència estable i ampli, sense guetos ni fronteres construïdes amb la llengua ni amb la classe social. Si encara s'han de donar les Creus de Sant Jordi, una candidatura interessant seria la seva. En representació de les desenes de famílies nascudes lluny d'aquí i que van entendre que la millor forma de respectar l'entorn i a un mateix és l'interès cap al del costat. Lliçons que haurem de revisar a fons.