Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
No són res sense el poble - Noves maneres de pensar i de fer

Declaració de febrer 2018

En pocs mesos han passat un reguitzell de fets que ens permeten establir certes tesis sobre què és el que cal tenir en compte a l’hora d’elaborar una estratègia que faci possible bastir la República catalana independent.

La primera fa referència al marc en què desenvoluparà la seva activitat el govern català:

a) L’estat espanyol actuarà cada vegada amb més intensitat com a poder ocupant i incrementarà la repressió. Suposant que es formés un govern i que es derogués l’article 155, aquest serà substituït per l’accentuació del control de les finances de la Generalitat que impossibilitarà qualsevol política social, i l’ús i abús reiterat dels recursos al Tribunal Constitucional que afectarà l’activitat legislativa del Parlament i una persecució penal sistemàtica i perversa de ciutadans i polítics que seran presos com a ostatges.

b) Tots i cada un dels ciutadans de Catalunya, patiran les conseqüències de l’ocupació en tots els camps de la seva vida quotidiana, una situació que es veurà agreujada per la crisi política, social i econòmica d’un estat espanyol en fallida.

c) No hi haurà ni diàleg, ni distensió, ni negociació. El govern espanyol i les elits administratives i econòmiques han copsat que la República catalana és regeneració política, aprofundiment de la democràcia i reparació social de les injustícies. Ni tenen arguments ni res a oferir; tan sols es proposen la derrota i la humiliació del poble català.

d) Defensaran aferrissadament els seus privilegis. Sense regles: l’arbitrarietat és la norma. No vacil·laran a utilitzar les forces de seguretat, carregar-se les traces de democràcia que puguin restar, violar els principis sobre el que se sustenta el dret i abusar de la llei tant com els convingui amb la complicitat de aquells jutges que s’hi avinguin.

Tot això es així perquè a Catalunya la monarquia monopolista i autoritària i tots els seus acòlits s’estan jugant la seva existència, basada en la depredació de l’estat, la corrupció i l’ús i abús de les institucions de les quals es consideren propietaris.

Els aparells de l’estat han anat conformant progressivament aquest marc d’actuació que s’expressa en un miler de persones encausades, dos membres del govern empresonats abusivament juntament amb els dos Jordis que representen la societat civil, mentre romanen a l’exili el President i consellers de la Generalitat.

Tanmateix cal valorar el creixement constant del nombre de ciutadans que veuen en la República catalana independent una oportunitat per a poder construir lliurement el seu present col·lectiu i s’organitzen i mobilitzen per a fer-la realitat. Fet substancial perquè és el poble el que impulsa i dona el suport imprescindible a la confrontació amb l’estat espanyol i dona força i fa possible el procés sobiranista a les institucions, atorgant legitimitat democràtica als seus representants parlamentaris. Sense el ferm suport popular els nostres representants polítics esdevindrien febles davant la repressió de l’estat. Sense el poble no són res. Un fet fonamental, que en ocasions, el polítics professionals semblen oblidar.

També cal valorar molt positivament que la mobilització popular i l’acció dels nostres representants a l’exterior hagin aconseguit que la internacionalització del conflicte és, ara, un fet.

S’ha de reconèixer que la política catalana actual té un fort caràcter reactiu i defensiu que ens podria portar a un estancament. Cal, doncs, passar a l’ofensiva i recuperar la iniciativa, perquè resistir és important però no sempre és vèncer. Cal observar que la participació a les eleccions il·legítimes del 21 de desembre es va abordar com un xoc per la legitimitat republicana i ara hi ha qui es proposa acontentar-se amb la recuperació de l’administració autonòmica passada pel 155. Ben lluny de la voluntat popular!

Volem creure que els nostres representants polítics, després d’haver provocat un desconcert notable, seran capaços, d’arribar ben aviat a un acord coherent amb la voluntat popular i que no dificulti l’avanç cap a la materialització de la independència i la República catalana.

Els canvis profunds en la situació política actual i en la lluita per l’alliberament nacional i la República catalana ens porten a reflexionar indefugiblement sobre si l’estratègia de la transició “de la llei a la llei” i l’anomenada “revolució dels somriures” no són una mica ingènues. Hem de qüestionar-nos sobre si són útils i, si no és així, haurem de decidir què cal fer.

El conjunt de col·lectius i persones que formem el moviment popular per la República Catalana independent hauríem de deixar a banda el que es quotidià i per contra examinar, i si és necessari redefinir en profunditat, el nostre pensament i la nostra acció. Amb aquesta finalitat, hauríem de formular-nos preguntes com aquestes:

  1. Quines accions, mobilitzacions i formes organitzatives cal fer servir per enfortir ara l’independentisme i frenar l’escalada de repressió i d’ocupació?

  2. Com podem crear condicions materials per a consolidar i construir la República Catalana independent i desenvolupar la seva acció de manera duradora?

  3. De quin instrument ens dotem per donar coherència i direcció política al conjunt del republicanisme català, i quin paper han de jugar el parlament i el govern (actualment sota control de l’estat i sotmesos a vigilància judicial permanent)?

La resposta a la primera i a la segona preguntes va vinculada a superar una acció política reactiva, és a dir defensiva, per a passar a portar la iniciativa, a una acció ofensiva. Mutar del pacifisme passiu a una resistència activa no violenta. Fixar objectius d’arrelament i crear espesses xarxes republicanes que controlin el territori i ampliïn la base social de l’independentisme republicà. Al mateix temps cal llançar iniciatives que denunciïn, debilitin i posin en crisi l’estat espanyol i tot el conglomerat d’interessos que l’utilitzen en el seu propi benefici: la monarquia, la casta funcionarial, judicial i de defensa, els monopolis i la banca, els capitals de naturalesa extractiva i la jerarquia eclesiàstica, tots ells arrelats en les formes de fer del franquisme. La fixació d’aquests objectius haurà de comportar també canvis organitzatius que caldrà emprendre.

En aquesta línia de renovació del moviment cal veure on es troba el seu centre de gravetat, i per tant, caldria tenir clar que la seva direcció ja no ha de recaure en el Parlament autonòmic, que és una institució que es troba en una situació de vigilància inquisitorial i coacció penal permanent per part de l’aparell repressiu de l’Estat espanyol. La direcció (o, millor dit, coordinació) del moviment no pot ser responsabilitat única d’institucions o de partits que tenen la seva actuació (i fins tot el seu pensament) estretament limitat per la vigilància repressiva de l’estat espanyol. La nova organització del moviment ha de poder funcionar, tant en el fons com en la forma, fora del control obsessiu d’aquest aparell hostil. El moviment popular per la República Catalana independent ha de posseir una capacitat de coordinació superior i també ha d’incrementar la seva capacitat d’enquadrament. Des d’alguns sectors s’ha proposat la necessitat de construir un nou marc unitari per a la nova fase, una Assemblea de Catalunya per la República, per exemple, que permetés agrupar esforços des d’un àmbit d’agrupació renovat.

Considerem, doncs, molt important (i també urgent) que el conjunt del moviment faci un esforç de reflexió entorn de la seva renovació, una renovació que hauria d’abastar també diferents aspectes de línia política que s’han vist abandonats aquests mesos passats, com són la dinamització de debats republicans arreu del territori com a preparació dels debats constituents que haurem d’abordar ben aviat; i també el tractament polític de la lluita contra la repressió que s’ha abandonat a les concepcions de les defenses jurídiques individuals dels represaliats. Cal, doncs, treballar per a enfortir la consciència política entorn de l’objectiu republicà; i cal una lluita antirepressiva de caràcter polític i col·lectiu, que s’organitzi en funció de les necessitats d’avanç del moviment.

Drassanes per la República Catalana

Països Catalans, febrer 2018

http://drassanesxlarepublica.cat

info@drassanesxlarepublica.cat

@DrassanesCAT

facebook: Drassanes per la República Catalana

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid