L'Estat espanyol fa olor a podrit i aquí, Catalunya, ningú és perfecte. M’explico: Esquerra Republicana de Catalunya acaba de cometre, al meu parer, un error tàctic de considerables dimensions, en prendre el President del Parlament la decisió de deixar en suspens la celebració formal de la investidura del President de la Generalitat.
I si ho considero una errada greu, no és tant pel to emprat en el discurs -encorsetat i fred- sinó per els efectes nocius sobre els més de dos milions de persones que el passat 21-D vam votar per la República. Perquè nociu és actuar- conscient o inconscientment- inoculant el virus de la divisió i obrint bretxes que poden debilitar i molt el recorregut a la plena sobirania de la nostra Nació.
Junts per Catalunya, com abans Junts x Si, ni Esquerra Republicana de Catalunya, ni la Candidatura d’Unitat Popular-Crida Constituent, són perfectes. No els hi demanem que ho siguin, doncs ja sabem que això no és possible, però si demanem que s’equivoquin el menys possible, que siguin fidels al seu poble. I, sobretot, que no ens menteixin ni enganyin.
No és temps, encara, d’analitzar a fons el succeït dins les dues principals forces polítiques abans citades durant els fets de setembre i sobretot d’octubre de l’any passat. Però si sabem que els principals líders, llavors dins de Junts x Si, ens havien assegurat abastament que disposàvem de totes les eines per a poder ser i actuar com a Estat. Fonamentalment de les econòmiques, que són les que suporten totes les estructures que vertebren un Estat.
Sóc dels que penso, em sembla que en som pocs, que sí hi havia -i segueix havent-hi- el mínim suficient d’estructures d’estat sobre les que avançar en la construcció de la República. Son, aquestes estructures, les que ja te consolidades la Generalitat. Funcionaran millor o pitjor, però ja les tenim per a poder perfeccionar-les. El que si sembla que no tenim, són els recursos financers sobre els que funcionar com un Estat. O potser, i més ben dit, el que ens manca és la capacitat d’obtenir-los, tenir- los i usar-los. Aquest si que és un gravíssim problema que cal resoldre per avançar en la construcció de la República.
I no penso que aquest gravíssim problema el puguem resoldre quedant-nos en ser una “autonomia” de l’Estat Espanyol. La situació en que ens col·loca la decisió presa per ERC, per boca del President del Parlament, és delicada. Torno a insistir en el mot divisió, no ens el podem permetre de cap manera. Cal amb urgència trobar la fórmula de fer desaparèixer les esquerdes incipients i cal trobar i acordar, amb la mateixa urgència, la millor manera possible de constituir un Govern d’unitat Republicana.
Cert que aquesta decisió comporta separar-nos de les lleis espanyoles, però dins d’elles que hi podem esperar?. Algú creu que qualsevol fórmula de Govern de la Generalitat Autonòmica que bastíssim ens permetria anar més enllà del que ja coneixem que ens han deixat fer i ser?.
Jo, no. Espanya necessita moltes dècades de tenir governs oberts de ment, progressistes al servei del seu poble i, sobretot, no lligats o supeditats a interessos econòmics i financers, per a estar en disposició de compartir sobiranies i solidaritats. Mentre, penso que tenim una societat prou madura per encetar ja el nostre propi camí com a Nació. Cal que els partits polítics que representen l’opció republicana siguin valents i sense dilació tornin a reconèixer en la persona de Carles Puigdemont el càrrec de President de la República Catalana, a la vegada que constitueixen un Govern d’unitat i publiquen en el Butlletí Oficial de la República, i si cal en el darrer DOG de la Generalitat, l’acord que es va adoptar de proclamació de la República. Prendre aquesta decisió comporta l’assumpció de perills i riscos, certament, però perfectament podem mantenir a l’exili al President, amb un gabinet de suport, mentre tenim a Catalunya un Vicepresident, estigui o no a la presó, i els Consellers necessaris per exercir i garantir les tasques de govern.
S’han avaluat els perills i riscos?, segur que sí perquè ja són ben coneguts. Però s’han avaluat els antídots d’aquest perills i riscos?. No seria el reconeixement oficial de Catalunya com a Estat per part d’altres nacions l’antídot millor per evitar l’actuació repressiva dels poders de l’Estat Espanyol?. Quines dificultats hi ha per a que no es produeixi aquest reconeixement?.
Segur que amb el reconeixement internacional progressiu el Govern de la República estaria en condicions d’obtenir fons de finançament i s’obligaria al Govern d’Espanya a negociar un acord de repartiment d’actius i passius tal com havia comentat en moltes ocasions el Vicepresident Oriol Junqueras.
Prendre aquesta decisió comporta l’assumpció de perills i riscos, certament, però prendre la decisió de mantenir la Generalitat autonòmica no en comporta també per el País i per els que decideixin què hem de posar en peu la República?. I quina garantia hi ha de que els poders de l’Estat Español deixin els actuals presos polítics en llibertat?. I quina garantia hi ha de que aqueta Generalitat autonòmica disposi de tots els recursos necessaris per a exercir com a bon govern que respon a les necessitats de la seva població, sobretot la més vulnerable i desemparada?.
I quina garantia poden donar els/les partidaris/es de donar continuïtat a Generalitat autonòmica, de què seguir aquest camí ens permetrà en un temps més o menys relativament curt, ampliar la base social partidària de la independència?. De quines eines i instruments pensen podran disposar per a assolir-ho?.
Acabo retornant al principi: L’Estat espanyol fa olor a podrit i aquí, a Catalunya, ningú és perfecte. Hem de refer la unitat i que cadascú assumeixi les responsabilitats que li pertoquin i vulgui assumir amb totes les conseqüències corresponents. I si ho fem així, tindrem la República a les mans del Poble de Catalunya.