Dissabte vaig rebre un missatge que em va sobresaltar. Un conegut m'avisava que ell i un amic seu a qui conec des de fa anys, havien estat apallissats durant la passada matinada per dos individus d'estètica ultradretana. Tot plegat al bell mig de l'eixample de Barcelona: Els dos amics s'acomiadaven quan van ser violentament colpejats i atacats amb un líquid urticant llançat a la cara al crit de «catalufos». Així de simple, així de primari, així d'inquietant.
Aquest cas del qual en vaig tenir constància dissabte va ser la culminació d'una setmana de notícies similars que, una darrere l'altra, m'anaven arribant ja sigui a través de les mateixes víctimes o de coneguts seus. Dilluns fotografiava a la Verneda un pis tirotejat amb una arma d'aire comprimit amb el resultat d'una finestra trencada i una família amb dues criatures molt espantada. Tenien una estelada a la finestra i era el segon cop que els hi feien el mateix. Dimecres es repetia la seqüència dels balins contra una finestra amb una estelada, en aquest cas a Santa Perpètua de Mogoda i al domicili d'una militant de la CUP que va rebre cinc perdigonades a la finestra d'on i penjava una bandera independentista.
Però això no és tot. Dijous vaig rebre el missatge d'una mare molt angoixada. El dia abans van agredir el seu fill de 9 anys perquè duia un llaç groc —aquell dia, arran de la celebració escolar del carnestoltes, tocava dur un llaç del color que volguessin al cap o al coll— però un home gran el va increpar preguntant-li ¿Y los calzoncillos, también los llevas amarillos? i tot seguit i va clavar un cop de paraigua a les cames, en plena llum del dia, al Mercat de Santa Caterina, mentre els nens de la seva classe feien una sortida amb l'escola. Divendres una dona de 57 anys era atacada al barri de les Corts de Barcelona per dur un llaç groc a la solapa de la jaqueta. Un home la va agafar per les espatlles i la va llançar a terra, al mig del carrer, sense dir-li ni una sola paraula. Amb la cara d'odi que va fer l'home quan va veure que la víctima duia el llaç, ella ja en va tenir prou per entendre què va motivar l'atac. Odi. Odi ideològic, a la llengua que parlem, a la terra que t'estimem. Odi majúscul que impunement agredeix, amenaça i coacciona un dia rere l'altre, sense treva i sense que ningú faci res per aturar-ho.
Precisament dijous vaig presentar al Col·legi de Periodistes un informe inclòs a l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics 2017, que duu el mateix nom que aquest article: En nom d'Espanya. Un reportatge fruit de dos mesos de feina de compilar, investigar i contrastar desenes d'actes violents que partidaris de la unitat d'Espanya han fet durant aquesta tardor a Catalunya. L'estudi pren una mostra de 95 dies i situa fins a 139 fets violents entre amenaces, agressions, coaccions i fins i tot delictes sexuals amb una motivació política clara. Una petita mostra d'una realitat molt més gran que necessàriament he hagut de destriar, agafant només els casos més greus, perquè si no m'hagués estat totalment impossible completar-lo jo sol. Tots els casos fan esgarrifar, ja sigui pel menyspreu bolcat contra les seves víctimes o pel silenci d'uns mitjans de comunicació que, seguint el dictat de la Moncloa, han ignorat totalment el dolor de qui ha patit aquesta violència.
Cal que dels laments i l'escàndol passem a l'acció, i que a més ho fem des de tots els àmbits possibles. Per tal d'eliminar aquesta violència és necessari denunciar-la, visibilitzar-la i combatre-la d'arrel. És per això que cal urgentment que neixi un Observatori de la Catalanofòbia —l'odi que sens dubte hi ha darrere de la majoria d'aquests fets. És imperativament necessària una organització que es dediqui a fer un seguiment i a denunciar públicament tots aquests casos i que a més presti assistència legal a un seguit de víctimes que, tal i com demostra l'estudi que vaig presentar, majoritàriament no s'atreveixen a denunciar per la via judicial. Tot plegat hauria d'anar acompanyat del compromís de les administracions, ja siguin locals o de la mateixa Generalitat —més motius, encara, per espavilar amb la investidura— de presentar-se com a acusació popular en tots i cadascuns dels casos d'un fenomen que ni és puntual ni és anecdòtic ja que obeeix a la lògica supremacista del !a por ellos¡. Ja n'hi ha prou de callar davant de tanta intolerància i de llepar-se les ferides a cada pallissa. Només hi ha una manera de combatre la irracionalitat d'un odi atàvic: conjurem-nos com a societat i diem prou. Que ningú ens digui mai més com hem de pensar.
