Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Activistes contraris a la independència provoquen, en tres mesos, 139 incidents violents a Catalunya, entre els quals 86 agressions físiques
En nom d’Espanya
11/02/2018 Hemeroteca
Actes vandàlics, insults, amenaces i pallisses són només alguns dels atacs amb motivació espanyolista que hi ha hagut durant la tardor del 2017, especialment després de l’1 d’octubre. Si bé els seus autors són una petita minoria entre totes les persones que s’han manifestat a favor de la unitat d’Espanya, la violència ha esdevingut més transversal i ha estat una tònica en una gran part de les mobilitzacions dels contraris a la independència. Militants d’extrema dreta han protagonitzat un bon nombre d’incidents, però ni de bon lluny tots: en molts casos més, l’únic denominador comú entre els agressors és l’exhibició de simbologia o consignes proespanyolistes. La majoria dels grans mitjans de comunicació amb seu a Madrid han ignorat aquestes agressions i han alimentat un relat anticatalanista que les ha fet encara més impunes.

Entre el 8 de setembre i l’11 de desembre de 2017 es van produir a Catalunya almenys 139 incidents violents que tenien una motivació política en defensa de la unitat d’Espanya (sense incloure-hi l’acció de les forces de seguretat de l’Estat al voltant de l’1 d’octubre per impedir el referèndum). D’aquests —podeu consultar la llista completa d’incidents a l’annex final d’aquest reportatge—, la majoria (86) són agressions, que han provocat un total de 101 víctimes amb ferides de diferent consideració. La resta dels delictes són de diversa tipologia, però principalment hi trobem amenaces, coaccions, actes vandàlics, violació de la propietat privada i com a mínim dos casos de violència sexual.

La investigació d’aquests incidents per a l’Anuari Mèdia.cat s’ha basat en la recerca i el contrast a través de fonts periodístiques, policials i testimonials i, sempre que ha estat possible, a través de les mateixes víctimes. No se’n publiquen els noms perquè s’ha volgut protegir-ne al màxim la identitat, malgrat que en alguns casos la seva projecció pública ho fa difícil. El nombre d’incidents recollit podria augmentar, perquè moltes accions violentes no s’han denunciat o no s’han recollit a través de testimonis. La voluntat d’aquesta recerca és visibilitzar els casos de violència en clau de denúncia periodística, respectant en tot moment el curs judicial dels diversos processos ja iniciats, així com d’aquells que ens consta que s’iniciaran. De la mateixa manera, el focus o la mirada d’aquest treball se situa sobre els fets i no pas sobre els autors, atès que aquesta tasca correspon a les parts, així com als operadors jurídics.

Cal no oblidar que també hi ha hagut violència tant abans com després dels 95 dies que inclou aquest informe. Diversos fets que podrien haver-s’hi inclòs s’han descartat pel fet d’estar fora del període analitzat, per la impossibilitat de verificar algunes informacions o també pel dubte —tot i els indicis— sobre la motivació política del delicte. És el cas, per exemple, dels actes vandàlics que es van produir la nit del 3 d’octubre, en què van aparèixer més de 160 vehicles amb les rodes punxades a la demarcació de Girona. També s’han descartat, per motius d’envergadura —hauria estat impossible determinar-ne l’abast—, els actes delictius fets a través de les xarxes socials, però sí que s’hi inclouen tres casos on aquestes han tingut un paper destacable i que han derivat en persecució pública o en l’afectació de negocis relacionats amb les víctimes. Tampoc no s’han inclòs en l’informe els incomptables actes vandàlics contra seus de partits, associacions, cases particulars, escoles i monuments. Sí que s’hi han incorporat els casos en què les pintades eren amenaces de mort o els actes vandàlics havien causat danys majors. Així mateix, s’han descartat aquells fets que, malgrat estar directament relacionats amb l’onada de violència arran del referèndum de l’1 d’octubre, han passat fora del Principat de Catalunya. Tenint en compte el cribratge que s’ha fet per acotar la mostra, cal dir que un estudi amb més profunditat podria fer augmentar aquesta xifra de manera considerable.

 

Un relat que deshumanitza l'independentisme

El clima de tensió i de violència contra l’independentisme —i contra els partidaris del dret a l’autodeterminació— ha generat una onada de catalanofòbia i d’anticatalanisme que ha anat més enllà del Principat i que s’ha fet notar arreu del territori dels Països Catalans sota domini de l’Estat espanyol. Al País Valencià es van reportar 15 incidents entre el setembre i el novembre, com les agressions de militants ultradretans durant la marxa del Nou d’Octubre, que van deixar diversos manifestants i periodistes ferits. A Palma, el 7 d’octubre, l’assalt contra la paradeta de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca al pas d’una manifestació per la unitat d’Espanya va provocar diversos danys materials i com a mínim una persona ferida.

En menor mesura, en diversos punts de l’Estat espanyol també s’han produït fets similars, com l’escarni espanyolista a Saragossa del 24 de setembre contra un acte de Podemos en defensa d’un referèndum pactat, on es va agredir la presidenta de les Corts d’Aragó i es va atacar un cotxe de TV3. Més enllà dels Pirineus, un exemple de la violència espanyolista va ser la ràtzia organitzada a través de les xarxes socials per arrencar banderes independentistes d’habitatges al barri londinenc de Camden i les amenaces d’organitzar “una nit dels vidres trencats” si no retiraven les estelades, fets pels quals la policia londinenca va iniciar una investigació.

Tant a Catalunya com a fora, difícilment s’explica aquest clima generalitzat de violència sense analitzar el relat creat durant la tardor del 2017 des del poder judicial, el món policial, el mateix Estat i, en gran mesura, uns mitjans de comunicació amb seu a Madrid on les veus crítiques amb l’argumentari del Govern espanyol en relació amb la qüestió catalana eren les grans absents. La demonització del moviment independentista, dels mitjans públics catalans, de l’escola catalana i dels Mossos d’Esquadra ha contribuït a deshumanitzar els independentistes i a justificar la violència policial contra els partidaris del referèndum. Com a símbol, el famós “¡A por ellos!”, el crit amb què els partidaris de la unitat d’Espanya animaven els agents policials desplaçats a Catalunya per intentar aturar la votació de l’1 d’octubre. Precisament, les dades demostren que és a partir de la jornada del referèndum quan es dispara el nombre d’incidents, coincidint amb l’onada repressiva d’aquell mateix dia, que es va saldar amb 1.066 ferits. El mes d’octubre és el que engloba la majoria dels fets estudiats, un total de 80.

La creació d’aquest relat mediàtic és, justament, una de les causes de la violència contra l’independentisme, segons l’historiador Carles Viñas, especialitzat en extrema dreta i nacionalisme català i doctor en història contemporània per la Universitat de Barcelona, on fa de professor. Viñas hi afegeix dos motius més: d’una banda, l’orfandat dels nacionalistes espanyols davant la manca de resposta política dels seus  representants parlamentaris, que neguen la legitimitat del referèndum i abandonen el Parlament els dies 6 i 7 de setembre, i, de l’altra, la constatació per primer cop per part dels partidaris de la unitat d’Espanya que les aspiracions independentistes són una amenaça seriosa. Aquesta constatació propicia durant la tardor les grans manifestacions espanyolistes que seran caldo de cultiu de molts dels incidents violents que recull aquesta recerca. Aquest estudi demostra que durant les jornades del 8, del 12 i del 29 d’octubre, coincidint amb les tres grans manifestacions que Societat Civil Catalana (SCC) va fer a Barcelona, es produeixen 34 episodis violents.

 

La violència espanyolista guanya transversalitat

Aquesta violència no és un fenomen nou a Catalunya. Viñas n’exposa com a mínim dos antecedents: els atacs per part de militants espanyolistes contra membres d’Unió Catalanista i d’Estat Català, que van causar diversos morts les dues primeres dècades del segle passat, o l’aparició dels caps rapats neonazis, la incorporació del racisme en el discurs ultradretà espanyol i els xocs amb un independentisme combatiu que acabava d’eclosionar als anys vuitanta del segle XX. Tot i això, l’actual onada violenta té un fet diferencial, segons Viñas: aquests fets delictius ja no són patrimoni exclusiu de l’extrema dreta militant, tal com havia passat durant la dècada dels vint i dels vuitanta del segle passat. Aquesta vegada, els agressors no sempre poden ser classificats com a ultradretans, ja que la violència ha traspassat el seu entorn clàssic —l’extrema dreta— cap a un espanyolisme més transversal.

En molts incidents analitzats no és possible establir un vincle entre els agressors i una ideologia concreta, ja que el seu únic denominador comú és l’exhibició de simbologia o consignes sobre la unitat d’Espanya. Tant és així que fins i tot ha canviat el prototip d’agressor: el gènere, l’edat i una estètica concreta ja no són un patró comú. Aquesta conclusió també és compartida pels Mossos d’Esquadra, que apunten que la majoria dels identificats i detinguts relacionats amb aquests fets no tenien antecedents delictius derivats de la seva activitat política, sinó un historial policial de delinqüència comuna. A banda d’això, també és particularment alarmant que en quatre casos es té constància que els agressors serien agents de la Policia Nacional o de la Guàrdia Civil, en tres dels quals fora de servei. A diferència de la violència policial al voltant de l’1 d’octubre, aquests successos s’han inclòs en el recompte pel seu component anticatalanista o directament catalanòfob.

Un altre element destacable, que es repeteix especialment en incidents ocorreguts durant les manifestacions, és que les víctimes expliquen que altres manifestants que, en un primer moment, s’atansaven a separar les parts o a socórrer les víctimes, després de l’agressió acabaven justificant l’actitud dels violents. Altres víctimes relaten passivitat policial d’antiavalots —tant dels Mossos d’Esquadra com de la Policia Nacional— mentre s’estaven produint agressions.

Cal destacar també que, en un nombre important dels casos de violència, 28, les persones afectades han preferit no denunciar. Segons els seus propis relats, principalment ha estat per tres motius: per por, ja sigui de tornar a tenir contacte amb l’agressor o que aquest pugui obtenir dades personals de la víctima de resultes dels tràmits del litigi; per desconfiança en un sistema judicial lent i sovint ineficaç amb delictes d’aquesta mena, i, a l’últim, per les despeses econòmiques i el temps invertit que suposa. No sempre ha estat fàcil verificar si s’ha interposat denúncia. És per això que trobem un gran nombre de casos en què es desconeix si s’ha cursat, 59, per sobre dels 52 en què sí que consta la denúncia.

La majoria de les agressions, amenaces i altres fets delictius d’aquesta recerca es podrien incloure entre els anomenats delictes d’odi perquè han estat motivats per la ideologia de la víctima (independentistes, partidaris del referèndum), directament pel seu origen o sentiment identitari. A més, el missatge d’odi es trasllada en forma d’avís a la resta de les persones de similar ideologia política o origen. També és rellevant que entre els 139 casos estudiats n’hi ha 30 en què les víctimes són periodistes, bona part de mitjans públics. Entre les víctimes també hi ha set casos en què hi ha implicats Mossos d’Esquadra que han patit agressions, amenaces o injúries i un vuitè cas amb un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona ferit per activistes d’ultradreta. Set d’aquests vuit casos que afecten la policia catalana van succeir després de l’1 d’octubre, coincidint amb el debat mediàtic sobre el paper dels Mossos durant la jornada del referèndum. A l’últim, cal subratllar la gran quantitat de pintades que hi ha hagut en diferents centres educatius del país, insultant el professorat o el sistema educatiu català, tots ells fets no inclosos en l’informe pels motius ja explicats, tot i que sí que hi apareixen dos professors agredits dins d’un centre educatiu.

Tots els incidents que recollim han passat pràcticament inadvertits per una part majoritària dels mitjans de comunicació d’abast estatal. Especialment, han estat ignorats per la mateixa premsa espanyola que —a excepció d’alguns casos— comprava de manera acrítica l’argumentari que ha dut l’aparell judicial a empresonar els líders associatius Jordi Sànchez i Jordi Cuixart per sedició, un delicte que comprèn l’aixecament públic, tumultuari i amb violència, tot i quedar més que demostrat el caràcter pacífic de les manifestacions que han liderat.

 

Cronologia d'incidents

Llistat complet de fets violents amb motivació política a favor de la unitat d’Espanya registrats a Catalunya entre el 8 de setembre i l’11 de desembre de 2017. Els incidents s’han detectat i contrastat a partir de fonts periodístiques, policials i testimonials, així com parlant amb les víctimes sempre que ha estat possible.

8 de setembre. Les, Val d’Aran.

Una diputada de la CUP va haver de tancar la casa rural que regenta amb el seu germà, després d’una campanya de desprestigi feta per mitjans de comunicació espanyolistes, en rebre durant setmanes insults i amenaces greus per la seva condició de dona i d’independentista a les xarxes socials, per correu electrònic i al seu telèfon particular, fins al punt d’advertir-li que li cremarien la casa.

9 de setembre. Tarragona, Tarragonès.

Un objecte de vidre llançat des d’un edifici va impactar als peus d’un home i la seva filla menor d’edat, quan sortien d’una concentració davant de la caserna de la Guàrdia Civil en protesta pel registre d’aquest cos armat al setmanari El Vallenc.

10 de setembre. Balsareny, Bages.

Els Mossos d’Esquadra van denunciar un activista d’ultradreta per intentar boicotejar la Marxa de Torxes i un altre per tinença d’armes prohibides. La policia va evitar que una quinzena d’espanyolistes rebentessin l’acte tal com tenien previst.

20 de setembre. Barcelona, Barcelonès.

Una dona, que es dirigia a la concentració contra l’operació de la policia espanyola a la seu nacional de la CUP, va ser agredida per un individu amb indumentària espanyolista. Mentre retreia als agents de la Policia Nacional que no actuessin amb més contundència, l’agressor va increpar-la perquè anava a donar suport als cupaires i la va insultar fent referència al seu físic, la seva ideologia i la seva condició de dona. En retreure-li ella, l’espanyolista li va pegar una bufetada a la cara.

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid