Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Déu és espanyol
25/02/2018 Hemeroteca
Andreu Pujol. Font: El Temps. Andreu Pujol. Font: El Temps.

El president d'RTVE, José Antonio Sánchez, ha signat un conveni amb l’Instituto Cervantes per fer un programa que difongui l’ús de la llengua castellana. No sé si a la llengua castellana li calen programes que difonguin el seu ús, com tampoc sé si tot això seria un dispendi i hauria estat immediatament desmantellat pel 155 si ho fes la Generalitat de Catalunya, però en qualsevol cas entenc que la llengua i la cultura són també una eina de poder. Aquesta és una idea que els habitants d’aquests territoris  que parlem un idioma que “ens ha donat la terra aspra” hauríem de no oblidar. 

El més interessant de la signatura d’aquest conveni no ha estat el fet en si mateix, sinó les declaracions xovinistes de Sánchez. S’ha atrevit a dir, per exemple, que “no hi ha ningú a Nova York que necessiti l’anglès per a res” i, també, que Carles V del Sacre Imperi parlava a Déu en espanyol. La frase que s’atribueix a l’emperador és la que diu, més o menys, així: “S’ha de parlar a Déu en castellà, als homes en francès, a les dones en italià i als cavalls en alemany”. No és que Sánchez estigués fent simplement una demostració d’erudició, sinó que expressava obertament un pensament que ja és tota una tradició de diversos segles i que diu que Déu és espanyol. Així ho han cridat fanàticament en retransmissions esportives els mitjans de comunicació espanyols, tal com ho va dir l’almirall holandès Filips van Hohenlohe-Neuenstein després de perdre la batalla d’Empel contra els Terços l’any 1585 pretesament per culpa d’un miracle.

No en va, Luis Martínez de Galinsoga, director de La Vanguardia, va marxar indignat d’una missa, el 21 de juny de 1959, cridant que tots els catalans eren una merda perquè el rector feia el sermó en llengua catalana. Si es podia parlar de les coses de Déu en català, com podia ser “Caudillo por la gracia de Dios” algú que perseguia aquella parla? La llengua com a eina de poder i Déu com a justificació d’una supremacia: és més vell que l’anar a peu. L’any 1858 una pastora occitana, Bernadeta Sobirós, va afirmar haver presenciat diverses aparicions de la Verge en una gruta prop de la població de Lorda. Segons va explicar, la Mare de Déu li va donar diverses indicacions sobre la vida cristiana. Després d’aquestes revelacions, la pastora va ser interrogada per uns tribunals formats per civils i eclesiàstics que allò que més van posar en dubte va ser que la Verge s’hagués adreçat a la noia en l’única llengua que coneixia, l’occità. La Verge hauria d’haver parlat en francès o en llatí i no pas en aquell idioma de pagesos analfabets.

No és atzarós, doncs, que mentre avui encara algú apel·li a l’espanyolitat divina hi hagi qui defensi que els funcionaris de l’Estat no haurien de saber català per exercir als territoris de parla catalana, tal com ho ha fet Ciutadans al Congrés dels Diputats, o que l’aranès –aquesta forma de l’occità de la Vall d’Aran- no pugui ser considerat la llengua preferent del seu territori perquè ho dictamina el Tribunal Constitucional. No és fortuït que Francisco Camps s’encomani a Déu a la porta dels jutjats mentre el seu partit fa escarafalls a les Corts Valencianes quan es procura que tots els nens tinguin accés a l’aprenentatge del català. Una cosa va amb l’altra i hi ha llengües que només han de servir per pasturar el ramat i, d’altres, que són per tractar amb nostre senyor. Les primeres solen ser les dels que són manats i saquejats i les segones les dels que manen i saquegen. Doble infortuni. 

Amb això em ve al cap un capítol dels Simpson, aquesta sèrie de dibuixos animats que tot ho ha explicat i tot ho ha predit, en el qual s’hi recrea el judici a Joana d’Arc. En un determinat moment la santa, personificada en Lisa Simpson, explica que Déu li va ordenar que combatés contra els anglesos i guiés els francesos cap a la victòria. Aleshores apareix una llum celestial de la qual n’emana una veu greu que corrobora les paraules de Joana. Fins que surt un anglès retraient a la veu celestial que a ell també li havia ordenat que guiés els anglesos amb l’objectiu contrari. I la llum marxa del judici entre titubejos i excuses.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid