“Somos la puta ley aquí en Barcelona!” crida un comandament policial en evident estat etílic (llegeixi’s borratxo) a un cambrer quan s’adverteix a tan il·lustrada clientela que és hora de tancar el bar. Els nens i els borratxos pequen de sinceritat: “somos la puta ley”.
Quatre individus que s’identifiquen com a guàrdies civils són identificats pels Mossos en un cotxe policial de paisà després d’haver arrencat pancartes i estelades de diferents balcons de cases particulars. “Somos la puta ley”. Arriben furgones policials a un poble de carrers silenciosos, baixen, es passegen els guàrdies civils pel centre i fotografien de manera ostentosa les façanes i els balcons que llueixen pancartes. “Somos la puta ley”.
Els clients d’un hotel del centre de Calella escupen des des de les finestres a una cinquantena de manifestants que protesten per la brutalitat policial. Surten al carrer amb porres extensibles, passen de llarg el cordó policial de Mossos i reparteixen cops als manifestants. 14 ferits. “Somos la puta ley”. Unes furgones passegen pel centre de Barcelona fent sonar els clàxons i les sirenes exhibint banderes espanyoles. “Somos la puta ley”.
Són els agents uniformats de l’Estat. El “guerrero” que xiuxiueja a la tempesta que s’ha trencat una ungla després de deixar 1066 ferits. Els de les croquetes, “que nos dejen actuar!” i l’”A por ellos!”. Per això llegim dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge que “somos la puta ley”.
Juan Luís Cebrián, el patriarca de Prisa – El País al mes de febrer avisava: “La Guàrdia Civil està pel que hagi d’estar”, després d’aclarir que “la clau és si els independentistes tenen o no tenen el poder. I no el tenen. L’Estat, sí”. L’explicació de l’octogenari és un “somos la puta ley”, en versió acadèmica de ciència política bàsica.
El propietari d’un gimnàs demana a uns guàrdies civils que si no omplenen la fitxa de client correctament, més val que no tornin: delicte d’odi. El propietari d’un bar anuncia a la pissarra dels menús que no servirà a agents policials espanyols: delicte d’odi. El d’un restaurant de carretera demana als policies que se’n vagin, que no són benvinguts: delicte d’odi.
Un mecànic li diu a una agent de policia que no està disposat a arreglar-li el cotxe i que es busqui un altre taller: delicte d’odi. Un ajuntament signa una declaració on lamenta que la presència de policies allotjats al centre de la ciutat afecti la convivència: delicte d’odi.
Llegim dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge delictes d’odi.
“Es preferible la injusticia al desorden, decía el abuelo al abrocharse el uniforme”, cantaven els Def con Dos. O amb lletra actualitzada del coronel Diego Pérez de los Cobos en declaració judicial: “El cumplimiento de la ley está por encima de la convivencia ciudadana”.
El manual és conegut des dels anys 70 en els cercles parapolicials de l’extrema dreta europea. L’anomenada “quarta esfera de la guerra”. Després de passar per “terra, mar i aire” s’ocupa d’anul·lar les voluntats. Buscar la derrota psicològica de l’enemic. Vèncer l’individu i que se sàpiga vençut.
