Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Valoració dels resultats electorals del 21D
Endavant-OSAN Endavant-OSAN

El govern espanyol va convocar les eleccions autonòmiques amb l’objectiu de derrotar electoralment l’independentisme i substituir el govern autonòmic per un nou govern format per partits d’àmbit espanyol. Amb els resultats a la mà, el govern espanyol ha fracassat.

L’independentisme ha estat capaç de resistir aquesta ofensiva i obtenir una segona victòria electoral consecutiva en unes eleccions autonòmiques, que es sumen a la victòria social i electoral del referèndum de l’1 d’octubre.

Com materialitzem la República?

Ara bé, l’independentisme continua tenint el mateix problema que es va plantejar el 27 d’octubre. Malgrat que hi hagi una majoria social contrastada partidària del projecte independentista, no hi ha la suficient correlació de forces, ni respecte l’estat ni en el sí de l’independentisme, per a poder transformar aquestes victòries electorals i aquesta majoria social en una república independent.

Els resultats electorals han premiat, en el sí de l’independentisme, la candidatura de Carles Puigdemont. Per tant, és ell a qui pertoca donar resposta a com es pretén materialitzar la República. És ell qui ha d’explicar quines estratègies proposa per a capgirar la correlació de forces que actualment impedeix materialitzar la República. És ell qui ha de respondre amb sinceritat si pretén mantenir una via unilateral per materialitzar la República o bé la seva estratègia passa per gestionar l’autonomia i mantenir l’enfrontament polític amb l’estat en vista a forçar un procés de negociació. És ell qui ha de respondre amb sinceritat si planteja que el procés constituent només es pot fer amb posterioritat a la ruptura o bé es vol convertir el procés constituent en un debat polític col·lectiu sense traducció efectiva directa en el marc d’una gestió autonòmica. Ja no val demanar confiança cega a un poble que ha posat el seu cos per a defensar els seus drets fonamentals.

Per tant, considerem que parlar de «govern republicà» sense tenir aquestes respostes és un error i és tornar a caure en la trampa emocional que explota les pors de l’independentisme a través de l’espantall del fracàs per culpa de «manca d’unitat». Creiem que l’esquerra independentista només pot afrontar el debat sobre el «govern republicà» un cop tingui resposta sobre quina és l’estratègia que planteja Carles Puigdemont, de forma pública i transparent, evitant el secretisme dels últims temps i les decisions a porta tancada a Palau que han portat a xantatges i a disjuntives entre el “tot o res”.

Els resultats des d’una òptica d’esquerres

Els resultats electorals no permeten mostrar la dimensió real de la voluntat de canvi social en un sentit d’esquerres, ja que aquest no s’ha traduït automàticament en un vot a opcions que tinguessin un programa explícit de canvi social. Així, bona part dels votants d’ERC i JxCAT han assumit un discurs antioligàrquic i una crítica a la UE estranyes a aquestes dues tradicions polítiques. De la mateixa manera, Ciutadans ha silenciat completament el seu programa neoliberal per a presentar-se com el vot útil i circumstancial per aturar la independència.

Sí que és evident que amb els resultats electorals la capacitat de fer valdre els plantejaments d’esquerres en el debat parlamentari quedaran tocades, però l’experiència dels darrers cinc anys ens demostra que aquesta capacitat depèn molt més de la conflictivitat que es pot generar al carrer que no pas de la correlació de forces parlamentàries. Els decrets i lleis suspeses pel TC sobre pobresa energètica, habitatge, fracking o impostos a les nuclears van ser emeses en la legislatura 2012-2015, quan el pes determinant de l’esquerra al parlament era menor però la mobilització al carrer era molt major.

Pel que fa als resultats electorals de Ciutadans, constatem la capacitat d’una opció propulsada pels mitjans de comunicació per a captar vot de dretes i d’esquerres, en zones riques i zones pobres, en base a la capitalització de la identitat nacional espanyola.

La candidatura de Ciutadans ha recollit un vot que difícilment haguessin recollit conjuntament PSOE i PP amb tota la motxilla que porten després de nou anys de crisi. Aquest triomf creiem que es basa sobre dos factors, i en cap d’ells existeix una recepta màgica per a revertir-lo. D’una banda, la potència i l’arrelament de la identitat nacional espanyola entre amplis sectors de la població catalana. De l’altra, la dificultat de penetració dels discursos d’esquerres en un context de desaparició o minorització de les organitzacions populars a les zones metropolitanes de classe treballadora. Aquests dos factors, que als Països Catalans sota administració espanyola està capitalitzant actualment Ciutadans, són similars a processos que es viuen en altres països europeus i als quals l’esquerra catalana sovint hem prestat poca atenció.

Rebutgem frontalment el discurs que culpabilitza l’independentisme, i en especial la CUP, de la pujada de Ciutadans. I rebutgem igualment la tesi que si no hi hagués obert el conflicte nacional les forces d’esquerres haguessin estat les clares vencedores de les eleccions. Creure això és en primer lloc negar cap opció a un programa de ruptura -que sempre genera fortes oposicions en contra, i molt sovint provinents d’una part de les classes populars-. I en segon lloc, és tancar els ulls davant l’evidència que després de l’experiència grega d’estiu de 2015 els programes polítics de l’esquerra sobiranista tenen unes enormes dificultats per a generar adhesions i credibilitat.

En aquesta conjuntura, els resultats electorals tornen a demostrar la necessitat que el projecte de República compti amb un programa clar de millora de les condicions materials de vida. Només des d’una proposta política clara i concreta que abordi temes estructurals com els serveis públics, les pensions, l’habitatge, els salaris i les condicions de treball des d’un punt de vista de recuperació de les sobiranies serà possible trencar els dics de contenció que les diferents cares de l’espanyolisme han sabut posar a l’expansió del projecte independentista.

Valoració dels resultats electorals de la CUP-Crida Constituent

Els resultats electorals que hem obtingut la CUP-Crida Constituent són uns mals resultats electorals. Ho són perquè la nostra posició determinant en l’articulació de majories parlamentàries ha perdut força i ventall de possibilitats. I ho són perquè no hem pogut arribar a nous segments d’electorat situats fora del bloc independentista. Assolir aquests dos objectius era molt important per a capgirar la correlació de forces, concretar la ruptura i materialitzar la República de l’1 d’octubre.

Per contra, cal posar en valor que malgrat el context electoralment advers en tots els sentits, gairebé 200.000 persones hagin optat per la CUP-CC. Aquesta és la base sobre la qual podem construir les noves passes i a la qual hem de donar eines d’enquadrament, participació i autoorganització que vagin més enllà de votar cada quatre anys o participar passivament a les assemblees obertes de la candidatura.

Al nostre entendre, els mals resultats electorals no són fruit de cap càstig a l’estratègia de la CUP-CC en matèria d’autodeterminació, sinó de factors de conjuntura i de plantejament de l’oferta electoral.

El vot perdut per la CUP-CC ha estat un vot que en bona mesura ha escollit reforçar les opcions majoritàries en la pugna amb Ciutadans i també expressar una lògica antirrepressiva i anti155. Però aquest mateix vot que al final no ha optat per la CUP, molt majoritàriament creu que la CUP ha estat determinant per a que hi hagi hagut 1 d’octubre i 27 d’octubre, i avala la tasca feta per la CUP en matèria d’autodeterminació en aquesta darrera legislatura. Això no només és l’apreciació subjectiva que rep la nostra militància en les converses quotidianes d’aquests darrers dies, sinó que també es plasma en tots els estudis demoscòpics de les darreres setmanes, on l’índex de simpatia i la valoració de les cares visibles de la CUP és molt elevat en bona part del votant independentista.

Hi havia un ampli consens al sí de l’esquerra independentista sobre el fet que capitalitzaríem electoralment haver estat claus en la convocatòria del referèndum. Aquesta percepció s’ha demostrat equivocada. En un context en què hem arrossegat, amb el reconeixement i l’aprovació de la majoria de l’independentisme, el govern autonòmic a mantenir obert el conflicte amb l’estat, aquesta majoria independentista ha optat per reforçar electoralment aquest govern autonòmic. Per contra, tenim el convenciment que si Puigdemont hagués convocat eleccions el 26 d’octubre, els resultats de la CUP-CC haguessin superat amb escreix els obtinguts l’any 2015. Però aleshores la derrota de l’independentisme hagués estat molt difícil d’esmenar i de poc haguessin servit uns excel·lents resultats electorals de la CUP-CC.

Esmenar els errors, continuar la construcció de la unitat popular

Per tant, creiem que cal que fem un procés d’anàlisi profund sobre les causes que no ens han permès assolir els objectius polítics que ens plantejàvem en aquestes eleccions, i també sobre com dur a terme tàctiques polítiques i organitzatives que ens permetin construir i ampliar la unitat popular.

Aquest procés d’anàlisi i debat, però, creiem que no pot basar-se en lectures esbiaixades o en lectures simplistes que acaben reforçant tòpics que paralitzen qualsevol avenç tàctic. I sobretot pensem que aquest procés no pot donar ales a cap pulsió liquidacionista.

Avui podem afirmar que obtenir bons resultats en el context en que ens movíem era molt difícil. Però sí que creiem poder assenyalar ja alguns errors que, de no haver-los fet, ens haguessin de ben segur permès acostar-nos més als nostres objectius. Aquests errors no podem atribuir-los en exclusiva al disseny tècnic-propagandístic de la campanya electoral, sinó que en essència provenen d’inèrcies i plantejaments que fa dos o tres anys que estan en marxa.

Creiem que els errors que hem comès són principalment quatre:

  • No haver sabut posar el nostre projecte de ruptura al centre del debat polític, de manera que interpel·lés i posés en contradicció les forces majoritàries, i així reforcés la idea que el vot a la CUP-CC era imprescindible per a garantir que es materialitzaria la República.
  • Un tancament de files monolític amb la resta de bloc independentista que ens ha impedit poder disputar segments electorals nous. La conjuntura antirepressiva i la lògica de col·laboració amb el govern des de l’aprovació dels pressupostos pel 2017 han dificultat revalidar la imatge de la CUP com una organització que ataca de cara els polítics corruptes i els poders fàctics, sobretot en aquells segments de població que no comparteixen el discurs independentista majoritari.
  • Un plantejament del discurs massa enfocat a remarcar els aspectes democràtics en detriment dels aspectes materials del conflicte obert amb l’estat. Hem cregut, perquè ho hem patit, que la repressió i la conculcació dels drets democràtics de la població serien un motor prou potent per a poder arribar a nous segments, però això no ha estat així. L’efecte de la propaganda televisiva sobre el «cop d’estat separatista» ha contrarrestat les imatges de l’1 d’octubre. En canvi, un discurs molt més enfocat als aspectes materials, molt més antioligàrquic i d’atac al poder econòmic ens hagués permès posar en major dificultat el discurs espanyolista.
  • Una renúncia implícita a sortir a disputar-li a Ciutadans un determinat vot jove, urbà i de classe treballadora. Això, a més, hagués permès imprimir un aire nou al nostre discurs i resoldre bona part de les mancances provocades pels anteriors errors, ja que hagués obligat a trencar la lògica discursiva de l’independentisme majoritari i introduir molts més aspectes materials en el discurs polític.

Per poder esmenar les causes d’aquests quatre errors, creiem que cal anar a buscar-les en inèrcies polítiques que fa més de dos anys que ens arrosseguen. Pensem que aquestes són:

  • La desmobilització de les estructures d’autoorganització social construides entre 2010-2013, que tanta importància van tenir en l’èxit electoral de 2012, ha dificultat poder continuar incorporant nous segments socials a la construcció de la unitat popular.
  • Un discurs i una pràctica cada vegada més reclosa i endogàmica en l’àmbit parlamentari. En aquesta segona legislatura hem tingut una certa dificultat en amplificar les problemàtiques del carrer a través de l’altaveu parlamentari. Això ha estat fruit tant d’una desmobilització del carrer com d’una inèrcia que ha focalitzat la tasca de l’esquerra independentista excessivament en l’àmbit institucional, ja sigui municipal o autonòmic.
  • Malgrat haver criticat l’independentisme màgic, hem practicat el «procés-constituentisme» màgic. És a dir, hem sublimat les qüestions de classe que provocaven contradiccions en la nostra tàctica d’autodeterminació en un procés constituent que ho havia de resoldre tot. Creiem que això ens ha allunyat de fer creïbles o de treballar amb més rigor diversos fronts de lluita social.
  • La dificultat per a exposar projectes i estratègies polítiques alternatives o antagòniques a l’independentisme majoritari sense que això suposi un conflicte intern que acaba desdibuixant aquestes propostes i la pròpia imatge del moviment. Més enllà de les decisions conjuntes amb la candidatura de Junts pel Sí i les votacions tàctiques de cada moment, la crítica als diferents passos fets per les dues formacions majoritàries que integraven la candidatura (ERC i PDeCAT) amb els quals no estàvem d’acord s’ha quedat massa vegades portes endins i no s’han visualitzat les discrepàncies clau amb determinades apostes del Govern.

Totes aquestes errades i inèrcies ens interpel·len i són responsabilitat de tota la militància i totes les organitzacions del moviment, i des d’Endavant les assumim amb totes les seves conseqüències. Tot i que algunes d’elles ja les havíem assenyalat anteriorment, no hem tingut la capacitat o l’encert per a revertir-les a la pràctica. Ara toca resoldre-les entre tots i totes.

I malgrat que els resultats no han estat bons, creiem que no cal perdre de vista que el paper de l’esquerra independentista al parlament ha estat clau per a poder plantejar la batalla que el nostre poble està lliurant contra l’estat. Sense qüestionar la presidència d’Artur Mas, sense haver fet una lectura crítica del 9N, sense haver-nos plantat i amenaçat que o es convocava un referèndum o s’acabava la legislatura, sense la pressió feta per tal que el referèndum es materialitzés… tenim el convenciment que l’escenari que estaríem vivint no seria l’actual sinó algun de molt més desfavorable per als interessos del projecte independentista d’esquerres. I aquesta és la tasca que creiem que continuaran fent els diputats i diputades de la CUP-CC al parlament de Catalunya.

Països Catalans, 2 de gener de 2018

Endavant (OSAN)

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid