Quan alguns grups enceten una falsa polèmica amb ànim de confondre i dificultar el desenvolupament normal de la nostra llengua, sempre ens plantejam si els hem de deixar escaïnar i a veure si es cansen ja de perseguir la nostra desaparició, o bé respondre-hi, perquè hi ha gent que se’ls escolta que necessita arguments per defensar-se.
D’altra banda, no descobriria res de nou si digués que un professional que viu i treballa a Mallorca (per exemple) i que no aprèn català, només pot ser per males raons:
- Perquè menysté i menysprea aquesta llengua nostra que forma part de com som –i jo, la veritat, no em sent gaire segura confiant la meva salut a un metge (per exemple) que pensa que no meresc un respecte–, o bé
- Té dificultats d’aprenentatge a l’àrea del cervell que s’ocupa de la comunicació –cosa que tampoc em deixa gaire tranquil·la–, o bé
- Voluntàriament vol ser un element espanyolitzador d’aquests indígenes de la colònia d’ultramar. O bé
- Ha decidit que després d’haver aprovat la carrera ja no vol aprendre res més. No sé què és pitjor...
En fi, no tenc resolt això de les polèmiques, però el que em fa ganes avui és contar el que em va passar ahir (9 de gener de 2018). Perquè sovint deim que necessitam personal d’atenció mèdica que faciliti la comunicació amb els nostres majors, dèficit que vaig patir, per cert, quan vaig dur el meu padrí al-cel-sia a urgències, i el metge, per saber si coordinava, li va demanar:
– Hinche los carrillos.
El meu padrí va quedar tan aturat com jo mateixa, i això que encara tots dos coordinàvem! Si jo no li hagués demanat que què volia dir, el meu padrí hauria tengut un diagnòstic diferent!
Però bé, tornem a ahir i pensau que jo encara no n’he fet ni 50. Vaig anar a fer-me una revisió del fons de l’ull, a la sanitat pública, naturalment. (I aprofit per recomanar-ne a tots els que tengueu més de 6 diòptries i, per tant, la retina delicada.) I la manera més eficaç per mirar-hi és ficant l’ull, amb la pupil·la dilatada, dins un “cul de tassó”. Sí, és un artefacte de vidre amb una cavitat on, obrint-te bé l’ull, et fiquen el globus ocular. A mi aquesta situació em provoca nàusees i acubor, ho sé d’altres vegades. Li vaig demanar al metge si m’ho podia mirar amb un altre sistema (que n’hi ha) i em va respondre (en castellà) que aquest era el millor. I jo li vaig dir que d’acord, però que jo no podia estar asseguda a un tamboret:
– Perquè m’acub.
La infermera tot d’una em va acostar un poal-paperera que hi havia, supòs que va entendre qualque cosa de “cubo”. Vaig dir:
– No, que m’acub –gesticulant per imitar un acubament.
Com que vaig veure que no m’entenien, vaig cercar dins el meu diccionari intern durant un segon o dos i vaig trobar, i pronunciar, “me desmayo”.
Ho vàrem aclarir, però quan vaig haver sortit em va revenir: imaginem que aquesta era la primera vegada que em trobava jo amb el “cul de tassó” i no sabia com hi reacciona el meu cos. Imaginem que estic asseguda al tamboret amb l’ull d’aquella manera, em començ a sentir molt malament i dic:
– M’acub, m’acub...
Ningú m’hauria vengut a emparar, hauria caigut en terra amb pes mort.
