No falla: així que comença a haver-hi un canvi en la ideologia hegemònica que propicia l’avenç en els drets d’un col·lectiu que fins llavors en tenia menys, hi ha un moviment ferotge de l’statu quo per defensar-se. Les actrius més poderoses del món ja no han de callar per por de perdre la feina o ser ridiculitzades; des del capdamunt de la seva muntanya de diners, prestigi i independència es poden permetre el luxe de denunciar els agressors sense témer-ne les conseqüències. Això fa molta por: els agressors ja no són impunes, han perdut el control. El sistema que ha mantingut les dones callades fins ara s’ensorra i és previsible que cada dia n’hi hagi més que entenguin que no els cal continuar callant.

L’statu quo es defensa, i una manera d’ofegar la nova idea que comença a imposar-se és pervertir-la per intentar desactivar-la. Això és el que ha passat amb el manifest de les cent famoses franceses contra la campanya #MeToo (a casa nostra, #JoTambé), en el qual miren de fer passar bou per bèstia grossa.


No, senyores. Exigir que no t’assetgin no és puritanisme, és sentit comú. En cap cas defensem la destrucció de la seducció, sinó tot el contrari: volem una seducció en què no hi hagi caçadors i caçades, sinó que qui hi participi ho faci amb el desig com a motor, i no la por. Una seducció esperonada pel desig de l’altra part, en què sigui inconcebible forçar res que no sigui correspost. Una seducció que porti a relacions sexuals no només consentides, sinó entusiastes. Quina mena de persona gaudeix de tenir relacions sexuals amb algú que no se’n mor de ganes? No volem destruir la seducció, volem jugar-la, viure-la, gaudir-la.

Tampoc no odiem els homes, no us enganyeu. A moltes ens encanten alguns homes. Els homes que són al nostre costat, que saben que som persones. Els que ens tracten com a companyes, i no com a conills que cal per caçar, com a panys que cal forçar, com a fortaleses que cal conquerir, perquè llibertat sexual és escoltar el propi desig, no "cedir" al d’algú altre. No odiem els homes, ni tan sols odiem els pesats del bar que no ens deixen fer una copa tranquil·les si troben que estem "massa soles". El que odiem són els violadors, els assetjadors, els abusadors. I volem que desapareguin de la terra.

Té gràcia que s’acusi a les feministes "radicals" de puritanisme, quan precisament és gràcies al feminisme "radical" que avui dia les dones podem ser subjecte de desig, i no només objectes. Són les nostres mares, les nostres àvies, les que van reivindicar el dret al propi cos que ens permet gaudir del sexe si és el que volem. I el dret al propi cos vol dir exactament això: em toca qui jo vull, quan jo vull, com jo vull. I viceversa. No és puritanisme exigir reciprocitat en els intercanvis sexuals, és el més evident del món.

No sé quins interessos tenen les que han signat aquest grapat de fal·làcies, més enllà de sentir-se molt guais i molt modernes, més enllà del copet a l’esquena dels col·legues, més enllà dels beneficis que sol reportar aliar-se amb els poderosos. Sí que sé que les continuaran assetjant igual, és pura estadística que entre aquestes cent n’hi hagi un bon grapat que, si no han estat violades ja, ho siguin durant la seva vida. Llavors, les feministes que elles diuen que no les representen les defensarem. Defensarem el seu dret a seduir i ser seduïdes, a respectar i ser respectades. Perquè no és puritanisme defensar el dret a follar com, quan i amb qui et dona la gana, si et dona la gana.