Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Podemos i la República Catalana
07/01/2018 Hemeroteca

Al gener es compleixen quatre anys del naixement de Podemos. En aquest temps s’han donat a Catalunya sis convocatòries electorals, la consulta del 9-N i el referèndum. La intensitat d’aquests anys permet fer balanç amb força elements del projecte que venia a “assaltar el cel”. Una experiència política que en el camp de l’esquerra ha servit, tan sols en aquest breu període de temps, per generar abundants aprenentatges i també frustracions. En quina mesura han pesat més els primers o les segones, ho jutjarà cadascú. Ara bé, si una conclusió pot ser àmpliament compartida, és que en els plans de Podemos per assaltar el cel no encaixava el moviment de Catalunya cap a la República.

Això és una paradoxa, ja que moltes de les idees que Podemos va voler desenvolupar per renovar l’esquerra i per assolir el poder són elements constitutius del moviment independentista. Per exemple, el propòsit de construir un moviment transversal a partir de noves antinòmies, i no de les categories d’esquerra i dreta. Errejón, gran seguidor de Laclau, és qui més ha explicat aquesta necessitat d’articular el discurs polític a partir d’un nou antagonisme, que ells van situar entre “els de baix” i “la casta”.

Sense renunciar, qui se’n considera, a la tradició de l’esquerra, el cert és que el moviment independentista ha pogut construir una identificació més àmplia consolidant la idea del conflicte democràtic entre el poble català i les oligarquies de l’Estat espanyol (l’Íbex 35). Precisament aquesta identitat política és quelcom envejable a ulls dels teòrics de Podemos: el títol del llibre fet a quatre mans entre Errejón i la seva altra gran referent, Chantal Mouffe, es titulava Construir pueblo.

Les seves idees renovadores van fer forat en el moment oportú, i a la irrupció en les eleccions europees del maig del 2014 (8% del vot) la va seguir un ascens fulgurant en les enquestes que a finals d’any els situaven com a primera força amb un 27%.

Aquest creixement es basava en el fet d’haver eixamplat, certament, la base del projecte més enllà de la gent d’esquerres, a través del màrqueting polític, prioritzant els missatges senzills emesos a través dels mitjans de comunicació. Però com també assenyalaven les enquestes, aquest electorat era relativament poc polititzat i d’aquesta manera, quan a l’oligarquia se li van inflar els nassos, va poder impulsar un tallafocs que copiava alguns dels missatges de Podemos (especialment, contra la corrupció) i que ha resultat un èxit per regenerar el règim del 78: Ciutadans. Així ho havia expressat el banquer català Oliu: calia crear un Podemos de dretes.

És així com la famosa finestra d’oportunitat (la crisi del règim del 78) ha quedat, si bé no tancada del tot, amb un grau d’obertura força més petit. La falca més emprenyadora per als qui volen tancar aquesta finestra és el moviment republicà català, que sosté un pols de llarga durada, i que enfonsa les arrels en una cultura política molt més profunda (antifranquisme sociològic, en podríem dir) no tant dependent de les idees que difonen els mitjans de comunicació.

Aquest moviment té encara algun altre avantatge respecte al que projectava Podemos: la seva fortalesa fora de l’àmbit metropolità, que és on l’esquerra espanyola perd les eleccions. Si bé comparativament el moviment català ha tingut un llast, ja que el PDeCAT encara arrossegava massa continuïtats amb la corrupció de l’antiga CiU. Que no tot l’independentisme pogués fer bandera del combat a la corrupció ha estat un fre.

Tanmateix, aquesta Catalunya que reuneix tots els ingredients per aprofundir la crisi del règim, i per fer la ruptura democràtica, ha estat més aviat una nosa en els plans de Podemos. I per això ha hagut de desenterrar l’eix esquerra-dreta, que havia de ser superat segons les tesis fundacionals. L’aliança d’ERC i la CUP amb el PDeCAT ha estat una de les principals línies d’atac dels comuns, mentre que ells obrien la porta a pactar amb el PSC-PSOE, puntal del règim del 78.

Un atac en va, ja que l’electorat d’esquerres català és majoritàriament independentista. També a les zones metropolitanes. A Rubí, on Iglesias va apel·lar desafortunadament el 2015 a la “gent de barri que no s’avergonyeix de tenir avis andalusos”, els vots d’ERC i la CUP multipliquen per 2,4 els que va treure En Comú Podem.

Comptat i debatut, per a Podemos seria millor aliar-se estratègicament amb el republicanisme català que no pas tractar de desgastar-lo. I amb el conjunt de nacions sense estat, que és allà on elecció rere elecció, els liles treuen millors resultats: Països Catalans, Euskal Herria i Galícia.

Valora
Rànquings
  1. La CUP, ICV, ERC i PDeCAT d'Argentona aniran junts a les municipals
  2. S'ha acabat el crèdit
  3. La CUP impulsa una Proposta de Resolució conjunta per fer front a l’estratègia electoralista de Cs
  4. "Li demano a Puigdemont que no posi un peu al coll de qui està sent trepitjat"
  5. De governs efectius, investidures esguerrades i vots eixorcs
  6. Cim de les invisibilitzades en suport a la Tamara i l'Adri i Mallorca s'agermana a Cims per la Llibertat en solidaritat a Valtònyc
  7. La CUP fa possible la modificació de la llei que permet les Iniciatives Legislatives Populars
  8. Poble Lliure afirma que l’independentisme no té estratègia ni direcció política
  9. La Maternitat d’Elna
  10. Presentació de la sectorial d'Ensenyament: "La República comença a les aules"
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid