En l’article de fa quinze dies explicàvem la fractura com un projecte a assolir per part de l’Estat espanyol i els seus aliats a Catalunya, per ser l’única manera de frenar l’accés a la independència republicana. El cert és que els que més en parlen són els que més la necessiten. Un partit com Ciutadans no té la seva raó de ser en les seves propostes econòmiques o socials. Va néixer el 2006 parlant d’identitat i tractant de fracturar, precisament, un dels consensos forjats en la lluita antifranquista: l’escola és el principal espai perquè tots els nens, independentment de la llengua que parlin a casa, aprenguin i usin el català.

Després del 21D encara s’ha notat més aquest ADN del partit taronja. Si bé durant la campanya la seva candidata ens intentava enganyar dient que volia ser “presidenta de tots els catalans”, la frustració d’aquests propòsits l’ha portat a difondre la idea estrambòtica de Tabarnia, els promotors de la qual segreguen grans dosis de menyspreu per la Catalunya no metropolitana.

Si l’Estat apunta cap a la fractura, ens indica que hem de redoblar esforços en defensa de la cohesió i el diàleg. I això es pot fer partint de les tres idees següents. 

Primer, sortint del marc on ens volen entaforar, segons el qual els conflictes polítics porten a insalvables enfrontaments civils. Una idea infantilitzadora de la societat, ja que resoldre —i no dissoldre o evitar— els debats socials de manera democràtica és l’objectiu. Un marc mental que recupera la por a la política, que és una idea fonamental dels discursos autoritaris.

Així, el debat seria impossible entre dues identitats que es conceben interessadament com a estàtiques, dues Catalunyes, en una de les quals el republicanisme no podria fer forat perquè, dit resumidament, la gent als bars xerra en castellà. Com si en els últims 10 anys no s’hagués produït un constant creixement, i no hagués fet caure totes aquestes barreres imaginàries. També el passat 21D: els mapes simplificadors que mostren només la força més votada, ens amaguen la tendència a créixer que arreu de les àrees metropolitanes ha tingut el vot independentista. 

La segona idea és la necessitat d’enfortir l’escola pública, que és l’espai on tothom es barreja i on es cohesiona la societat a través de l’educació i de l’ús del català. En l’anterior article parlàvem de la importància dels mitjans de comunicació com a espai que ha de permetre el debat i el dret a la informació. Per aquesta raó, els mitjans públics catalans que escapen de la influència ideològica de l’Estat estan en el punt de mira. L’escola pública és l’altre objectiu que cal abatre. Han començat amb denúncies a professors. També a Ramon Font, portaveu d’USTEC, per les seves paraules: “No renunciarem a parlar de política als centres educatius, perquè és la nostra funció, la nostra feina”. Font fa una diferència clara entre adoctrinar —“és transmetre a l’alumnat el que et dicta el poder”, deia en una entrevista— i aquest “parlar de política”, que és una manera d’educar en el pensament crític, en el coneixement dels valors i els drets democràtics. Però si precisament el que volen l’Estat i els seus aliats, com hem dit abans, és impedir el debat i la politització, entendrem aquesta campanya de por contra els nostres professors.

Finalment, la tercera idea per defensar la cohesió és potenciar l’associacionisme. Els espais de debat que es puguin donar en els mitjans públics catalans mai seran suficients amb relació a la quota de pantalla i de quiosc que tenen els mitjans fidels a l’Estat autoritari. En canvi, el creixent suport a la República Catalana ha estat perquè l’independentisme ha trepitjat molt de carrer en les seves campanyes i perquè ha construït un moviment de baix a dalt. No eren (només) els partits polítics els qui parlaven de la independència a través dels mitjans, sinó que eren els nostres veïns i veïnes.

El republicanisme necessita els espais col·lectius de sociabilitat política. El politòleg Cesc Amat va explicar fa uns anys com Ciutadans obtenia bons resultats en seccions censals perifèriques i sovint amb promocions urbanístiques de nova creació (vegeu el seu escrit “Cohesió social, identitat i perifèria”). Per contra, si prenem Barcelona com a exemple, en aquestes eleccions hem tornat a veure la força dels vots republicans en els nuclis dels antics municipis del Pla de Barcelona, on la xarxa associativa és més densa i hi ha més cohesió social, ingredients indispensables de la vida republicana.

Mitjans, escola i associacionisme, tres espais clau per a la cohesió social. L’Estat ho sap. Nosaltres també.