La literatura radical anglesa del tombant dels segles XIX i XX solia remarcar, en parlar de les “coses de França” d’una sèrie de dualitats paradoxals. Allò de “la història de les dues ciutats”, per fer servir l’expressió de Dickens del 1859 sobre el contrast entre la Reforma Anglesa i la Revolució Francesa, era traslladat a l’interior de la França de la Tercera República. Així, per exemple, H. M. Hyndman podia contrastar el relatiu subdesenvolupament econòmic d’una França dominada per la petita propietat agrícola amb el relatiu sobredesenvolupament dels mitjans radicals parisencs que, ja en el 1871, havien fet el primer intent d’estat obrer. Contrastos, doncs, entre la capital i els departaments; entre la forma republicana de l’estat i l’ascendència dels moviments monàrquics; entre el laïcisme militant i el concepte de França com a “filla gran de l’Església”; etc.
L’Afer Dreyfuss, especialment entre la primera condemna del 1894 i l’absolució completa del 1906, polaritzà aquestes contradiccions en dos camps socials i polítics, “dreyfusards” i “anti-dreyfusards”.
Aquest esquema, però, exigeix nombroses puntualitzacions. Prenguem, per exemple, el diputat socialista, elegit pel Departament de Tarn el 1893, campió dels miners de carbó de Carmauç i que en un famós discurs del 30 d’abril del 1894 havia denunciat la política repressiva del govern contra socialistes i anarquistes mentre tolerava la propaganda violenta dels ultracatòlics. Doncs bé, aquest mateix Jaurès, en un altre discurs, del 24 de desembre declara:
“El capità Dreyfus, convicte de traïció d’acord amb un veredicte unànime, no ha estat condemnat a mort, mentre que el país veu com a s’afusella sense pietat simples soldats culpables d’un minut de distracció”.
Jaurès, doncs, és un “anti-dreyfusard” en aquest primer moment. Creu en la culpabilitat de Jaurès i considera insuficient la sentència de deportació. Alhora, però, fa servir aquesta sentència per blasmar la incoherència de la justícia militar. Jaurès comparteix la idea que Dreyfus no havia estat condemnat a mort per la campanya a favor seu que havia menat el moviment jueu.
El 20 de gener del 1898, quan ja feia una setmana que “L’Aurore” havia publicat el “J’acusse” d’Émile Zola, Jaurès exposa el seu rebuig als dos camps, dient que no vol anar ni amb els uns (“les ‘cléricaux’ qui voudraient utiliser l’Affaire contre les Juifs, les protestants ainsi que les libres penseurs”) ni amb els altres “les ‘capitalistes juifs’ qui, discredités par de nombreux ‘scandales’, cherchent à se réhabiliter”).
Encara el juny del 1898, tornava sobre la qüestió jueva, dient que “la raça jueva, concentrada, apassionada, subtil, sempre devorada per una mena de febre de guany quan no ho és per la febre de la profecia, manega amb una habilitat particular el mecanisme capitalista, mecanisme de rapinya, mentida, corrupció i extorsió”.
La confessió i suïcidi del coronel Hubert-Joseph Henry a final d’agost del 1898 sobre proves falses fabricades contra Dreyfus fou allò que modificà la posició de Jaurès quant al cas. Aquesta revelació, però, com la sentència del 1894, el condueix a reiterar la seva oposició a la justícia militar.
Fins i tot després d’agost del 1898, no hi mancaven socialistes que, com Jules Guesde, consideraven que tot l’Afer els era irrellevant, i que no podia considerar-se prioritària la defensa d’un “oficial burgès”. A això, Jaurès responia:
“Si Dreyfus ha estat condemnat il·legalment i si, en efecte, és innocent, ja no és ni un oficial ni un burgès: és despullat, pel mateix excés de desventura, de tot caràcter de classe; ja no és més que la humanitat mateixa, al més alt grau de misèria i desesperança que hom pugui imaginar. Podem, sense contradir els nostres principis i sense faltar a la lluita de classes, escoltar el plor de la nostra pietat; podem en el combat revolucionari considerar les entranyes humanes; no som pas obligats, per romandre en el socialisme, de fugir de la humanitat”.
Hom ha atribuït a aquesta posició “dreyfusard” que Jaurès perdés l’escó. Però igualment hom ha considerat que aquesta mateixa posició és la que li va valdre recuperar-lo quatre anys més tard.
Conclòs l’Afer Dreyfus en el 1906, esclataria en el 1907 la revolta dels vinyaters. Jaurès, a l’Assemblea, seria el diputat més dur contra la repressió sagnant desfermada a Narbona.
La revolta del 1907 posava de manifest, però, una altra contradicció: la del Nord vs. el Sud.
L’estiu del 1910, Jaurès s’ocupa precisament de “la tesi dels qui creuen poder ressuscitar a França una civilització meridional autònoma”. Aquest moviment incloïa els qui volien “fer de la llengua i de la literatura del Llenguadoc un gran instrument de cultura”. Per Jaurès això tenia “una gran part de quimera”, ja que “la llengua i la literatura de França ja eren i seran com més va més per a tots els francesos el mitjà essencial de civilització”.
Alhora, Jaurès analitzava la composició social d’aquesta “empresa meridional”. Segons ell, no era realment ni “popular” ni “espontània”, sinó que en gran part era “l’obra premeditada de burgesos cultivats, penetrats per les lletres clàssiques i que havien retrobat i reanimat tant per erudició com per inspiració fonts llargament adormides”.
L’estiu següent, el del 1911, Jaurès tornava a la qüestió amb un article a “La Dépêche” del 15 d’agost titulat “L’Education Populaire et les ‘patois’”. En aquest punt reiterava les opinions expressades l’estiu anterior, però alhora també afirmava que “aquest moviment del geni meridional” podria utilitzar-se per a la “cultura del poble del Migdia”:
“Per què no aprofitar-se del fet que la major part dels infants de les nostres escoles coneixen i parlen encara allò que hom anomena amb el nom groller de “patuès”? Això no seria pas negligir el francès: seria millor per a aprendre’l, al contrari, comparar-lo familiarment en el seu vocabulari, sintaxi, mitjans d’expressió, amb el lengadocià i el provençal. Això seria, per al poble de la França del Migdia, l’estudi lingüístic més viu, més familiar, més fecund per a l’esperit”.
Jaurès defensava que aquesta “comparació sistemàtica del francès i del lengadocià o del provençal” permetria el alumnes de “reconèixer el fons comú de llatinitat del qual emanen el dialecte del Nord i el dialecte del Sud”. I això sense necessitat d’aprendre llatí:
“Seria una doble i grandiosa lliçó de tradició i de revolució... La revelació que tot subsisteix i que tot es transforma... La parla de Roma ha desaparegut però demora fins i tot en el patuès dels nostres pagesos com si els llurs pobres masos haguessin estat construït amb les pedres de palaus romans”.
Segons Jaurès, els mestres ho tenien fàcil per mostrar com, en els segles XII i XIII, “el dialecte del Migdia era un noble llenguatge de cortesia, de poesia i d’art” i que si bé “ha perdut el govern dels esperits per la primacia política de la França del Nord” hi subsisteixen recursos meravellosos:
“És una de les branques d’aquest arbre magnífic que cobreix de fulles l’Europa del sol, Itàlia, Espanya, Portugal. Qui conegui bé el nostre lengadocià i sigui advertit per alguns exemples de les seves particularitats fonèstiques que el distingeixen de l’italià, de l’espanyol, del català, del portuguès, es trobaria en posició d’aprendre ben ràpid una d’aquestes llengües [...] Quina joia i quina força per la nostra França del Migdia si, per una coneixença més racional i més reflexiva de la seva pròpia llengua i amb algunes comparacions ben simples amb el francès d’una banda, amb l’espanyol i el portuguès de l’altra, sentís fins a dins de l’organisme la solidaritat profunda de vida amb tota la civilització llatina!”.
Aquestes línies, explica Jaurès, les escriu des de Lisboa, on no pot més que fer una reflexió sobre els destins de la llengua portuguesa i de Lisboa i els destins del lengadocià i de Tolosa:
“El nostre lengadocià i el nostre provençal no són gaire més que badies abandonades, per on ja no passa el gran comerç del món; però s’obren en la gran mar de llengües i de races llatines [...] Cal ensenyar als infants la facilitat de passatge i mostrar-los més enllà de l’escull una mica ensorrat tota l’obertura de l’horitzó”.
Des de Lisboa, Jaurès viatjà “a l’altra banda de l’Atlàntic, on el geni llatí és en plena expansió”. De tornada, Jaurès, ja el mes de setembre, passà uns dies a Donibane Lohizune (Lapurdi). Li sobta el fet que la llengua basca domini el carrer, tant entre la burgesia com entre el poble. I li sobta més que això passi en una població rica en llibreries, però on no hi troba ni una sola gramàtica o diccionari bascos. Això li empeny a escriure un article, que apareixerà com a “Méthode comparée” a la “Revue de l’Enseignement Primaire” del 15 d’octubre del 1911.
Jaurès reflexiona que, ja que els infants de Donibane Lohizune, parlen dues llengües, el basc i el francès, caldria que a l’escola aprenguessin a comparar-les. El mateix defensa per a Bretanya, amb el bretó i el francès, i:
“Això encara seria més clar per a les nostres llengües meridionals, per al llemosí, el llengadocià, el provençal! Aquestes, com el francès, són llengües d’origen llatí, i tindria gran interès habituar l’esperit a escatir les similituds i les diferències, i a identificar amb exemples familiars les lleis que han presidit la formació de la llengua francesa del Nord i de la llengua francesa del Migdia”.
Jaurès en aquest article aprofita per exposar la seva noció internacionalista:
“De la mateixa manera que l’organització col·lectiva de la producció i de la propietat suposa una forta educació dels individus, tot un sistema de garanties dels esforços individuals i dels drets individuals, la realització de la unitat humana no serà fecunda i gran més que si els pobles i les races, en associar els llurs esforços, en engrandir i completar la cultura pròpia amb la cultura dels altres mantenen i revifen en la vasta Internacional de la humanitat, l’autonomia de la llur consciència històrica i l’originalitat del llur geni”.
Jaurès mateix cita com el seu coneixement del francès i del llengadocià li ha facilitat les coses en el seu viatge a l’Amèrica Llatina, en familiaritzar-se a través d’analogies amb el portuguès i l’espanyol. Fins i tot diu que, en els carrers de Lisboa, en escoltar els passavolants, en llegir els rètols, “em semblava ésser a Albi o a Tolosa”. O, potser més aviat, “em semblava més d’una vegada que em passejava en una Tolosa que hagués romàs una capital, que no hagués patit en la seva llengua una disminució històrica i que hagués guardat, tan en el frontó dels seus edificis com davant de les botigues més modestes, els mots d’altre temps, populars i reials”.
Caldria esperar quaranta anys, l’11 de gener del 1951, per veure entrar en funcionament la Llei Deixonne, que autoritzava l’ensenyament facultatiu del basc, del bretó, del català i de l’occità (https://www.legifrance.gouv.fr/jo_pdf.do?numJO=0&dateJO=19510113&numTexte=&pageDebut=00483&pageFin=).
El mètode comparat és el que anima actualment el projecte de la Calandreta:
“Calandreta utiliza lo metòde d’immersion lingüística tre la mairala, per fin de valorizar e desvolopar las capacitats d’enfants joves d’aquesir una segona lenga e de mestrejar doas lengas d’un biais equivalent [...] La practica del bilingüisme aboriu dobrís naturalament a las autras lengas e cultures romanas e a totes las autras” [...] En primari, lo programa Familhas de Lengas apòrta un estudi mai aprigondit de las correspondéncias entre las lengas, ço que mena los enfants a descobrir la diversitat dins lo respecte de las diferéncias” (http://calandreta.org/oc/la-pedagogia-calandreta/)
Periòdicament, es reobre el debat sobre l’ensenyament de les llengües regionals. Fou en aquest marc, el novembre del 2006, que el col·lectiu Gardarem la Terra recuperava els dos textos citats de Jaurès (http://gardaremlaterra.free.fr/article.php3?id_article=29).