Imaginem una Espanya a l’inrevés. A la història, veuran, les coses han anat d’una altra manera i resulta que Barcelona, pam, n’és la capital. Connectada amb trens d’alta velocitat de manera radial amb un munt de capitals de provincia, mentre que Madrid està unida amb València amb un bonic ‘Euro-meseta’ que fa goig a les fotos però que fa el que pot per una via única, i Sevilla i Bilbao són al seu abast només mitjançant ‘intercities’ una mica atrotinats. El govern espanyol, amb seu a Barcelona, ha signat dotzenes de tractats bilaterals amb estats de tot el món per tal que els vols intercontinentals s’enlairin i aterrin a El Prat i només a El Prat, i d’això en diem lliure competència. Com que tenim aquesta excel·lent xarxa de comunicacions, Barcelona no fa més que atreure i concentrar seus de multinacionals de tot el món, i d’això en diem lliure mercat i ho atribuïm a l’encant i atractiu natural de la nostra capital.

En aquesta Espanya a l’inrevés, la llengua oficial a tot l’Estat és el català, i el castellà té un règim de cooficialitat en tres comunitats on encara es conserva, sobretot a les àrees rurals, on mantenen més vives les tradicions. En els darrers tres-cents anys, el castellà ha passat molt més temps prohibit que no pas legalitzat, però el nostre cap d’Estat surt dient que el català mai no ha estat llengua d’imposició. Des de Barcelona emeten desenes de canals de televisió estatals en català, i a Madrid en tenen un en castellà que des dels nostres altaveus, dominants a tot l’Estat, critiquem per tancat, provincià, sectari i per anar en contra del signe dels temps i de la convivència.



Shakira ha estat fa poc linxada a les xarxes perquè havia enregistrat un tema del grup local madrileny El Canto del Loco, gens conegut fora de la seva comunitat, en una doble versió, no només en català sinó també en castellà, i això lògicament ha indignat la majoria dels espanyols. El web institucional de l’estat català és en totes les llengües oficials, cosa que vol dir català, castellà, andalús, murcià, gallec i basc. La majoria dels espanyols no tenim gaire clar que el castellà de Madrid, el de Saragossa i el de Sevilla sigui la mateixa llengua. I, francament, ens interessa poc. Madrid té gairebé la mateixa població que Barcelona, encara que, com que en una dictadura de fa un anys, a Barcelona se li va permetre annexionar municipis, i a Madrid no, sembla que Barcelona sigui el doble de gran.

Criticar els madrilenys dona vots al conjunt de l’Estat, i tota l’arquitectura política d’Espanya bascula al voltant d’aquesta força que els partits modulen a cop d’enquesta, i quan un madrileny aixeca el dit per queixar-se, el titllen d’il·luminat, de victimista i de sentir-se el centre del món. I en aquesta Espanya a l’inrevés, poc a poc, a Madrid i a determinades comarques de Castella, van sorgint unes onades de protesta que des de Barcelona, des d’on hem fet sempre l’estat espanyol a la nostra mida, titllem de nacionalista.

Aquest moviment primer mira de canviar l’estructura de l’Estat espanyol i de discutir el centralisme barceloní i compartir centres de decisió, però com que veu que no hi ha res a fer, canvia de tàctica i defensa la independència de Madrid. I des de Barcelona, com no pot ser d’una altra manera, ens posem les mans al cap, els diem que això de tenir un estat propi és un anhel anacrònic, cosa del segle XIX, que no val la pena, però que si gosen intentar-ho, abans es dividirà Madrid que no pas es trencarà Espanya.