x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El Capital de Marx, en el seu 150 aniversari**

*Antoni Puig Solé és marxista i llicenciat en Administració i Direcció d'Empreses

**Aquest article apareixerà en una versió més breu al proper número La Veu de Poble Lliure.

El Capital és l'obra més important de Marx. El llibre 1r es publicà el 14 de setembre de 1867. Han passat 150 anys, un període que depassa la vida d’una persona. Això ha portat a molts a considerar-lo desfasat. Però comparar la vigència d’un llibre amb la longevitat humana no té sentit, ja que els sistemes socials s’allarguen vàries generacions. I per què ho diem? Doncs perquè El Capital està dedicat al sistema que Marx anomena mode de producció capitalista, un sistema que tots estarem d’acord a considerar ben viu i actual.

Des del pròleg, Marx ja ens adverteix de les seves intencions dient que es proposa estudiar "el mode de producció capitalista i les relacions de producció i d'intercanvi". Unes línies després afegeix: "En realitat no es tracta del grau més alt o més baix de desenvolupament dels antagonismes socials que sorgeixen de les lleis naturals de la producció capitalista, es tracta d’aquestes mateixes lleis".

D’acord amb aquest propòsit, el llibre arrenca amb la llei del valor i es clou amb la llei general de l'acumulació de capital, lleis que no han perdut vigència. Heus ací la primera raó per la qual El Capital aporta un fonament teòric que ens ajuda a entendre el capitalisme, sigui el que sigui el segle en què es desenvolupa i el lloc on ho fa.

LA LLEI DEL VALOR

La riquesa social és tota cosa útil per a garantir i millorar la vida dels humans. Generalment és produïda pel treball, a partir de materials que ofereix la natura i emprant una determinada tecnologia. Tot plegat té lloc dins d’un sistema de relacions socials, històricament determinat. A la societat capitalista aquesta riquesa social se’ns presenta sota la forma de mercaderies.

Una mercaderia és un objecte útil produït per intercanviar-se. Abans que Marx, els clàssics ja es feien preguntes sobre aquest intercanvi. Per què un rellotge d’or costa més que un pa? La diferència, deien alguns, no prové de la utilitat d’una i altra mercaderia, ja que per la majoria dels humans, el pa és més útil que les joies. Es deriva, en tot cas, de les despeses de producció, més elevades en el rellotge d’or que en el pa. Però aquest enfoc estava poc desenvolupat. A més, el desvirtuaven amb l’anomenada fórmula trinitària, que ocultava la plusvàlua, en associar els preus de les mercaderies, amb allò que ells anomenaven el preu de la terra (la renda), el preu del capital (el benefici) i el preu del treball (el salari).

Si totes les mercaderies s’intercanvien en determinades proporcions l'una per l'altra, o per diners, necessàriament han de compartir algun tret que ho faci possible, es planteja Marx. Per descobrir-ho, fa abstracció dels atributs distintius de les mercaderies i arribà a la conclusió que el que comparteixen és que són fruits del treball. També fa abstracció de les qualitats d’aquest treball distingint entre treball concret i treball abstracte, cosa que els clàssics no havien fet. A diferència de la utilitat, la quantitat de treball incorporada en una mercaderia es pot mesurar, encara que en observar la part sensorial de la mercaderia, aquest treball no s’arribi a veure mai. A partir d’aquí, Marx construeix la seva peculiar concepció del valor. La substància del valor és el treball abstracte i la magnitud, la quantia d’aquesta substància cristal·litzada en la mercaderia, conclou.

Cal tindre en compte que Marx no diu que el valor d'una mercaderia està determinat per la quantitat real de treball que conté, com insinuaven els clàssics. Ell emprà el concepte de treball abstracte socialment necessari, relacionant-lo amb la quantia de treball requerida per produir i reproduir una mercaderia en condicions laborals mitjanes, segons els nivells de productivitat i sabers existents en cada moment. Per descomptat, això significa que el treball necessari socialment està canviant contínuament, modificant el valor unitari de les mercaderies, la relació entre unes i altres i la relació entre elles i els diners. L’or té un valor considerable, perquè cal molt de treball social per obtenir-lo, en comparació al que cal per assolir altres mercaderies, com per exemple el pa. Si de cop i volta l’or caigués regularment del cel com cau la pluja, aleshores el seu valor es limitaria al temps de treball socialment necessari per replegar-lo.

Ara bé, gairebé tota la riquesa social i no només la mercaderia, sigui el que sigui el sistema de relacions socials, comparteix aquesta qualitat de ser producte del treball humà, com dèiem al començament. En canvi, el que estem investigant no és la riquesa en general. Investiguem les mercaderies en particular, que són la cèl·lula elemental de la societat capitalista, ja que tot el treball social, en les seves distintes formes, emprat en condicions capitalistes, es destina, directa o indirectament, a la seva producció i distribució. Per tant, la substància del valor no és el treball en general. És el treball abstracte, socialment necessari, organitzat sota la forma social determinada que dóna lloc a la producció mercantil; un tipus de producció que es generalitza sota el capitalisme. En conseqüència, aquesta substància, que com hem vist es desprèn del treball, és el resultat d’una relació social productora de mercaderies. Això comporta que el valor sigui un element intrínsec de la mercaderia produïda. Per il·lustrar-ho, Marx descriu el valor com una realitat fantasmagòrica o espectral, que queda camuflada darrere del cos de la mercaderia i que si bé no es veu, sempre hi és. Aquest valor intrínsec (fantasmagòric o espectral) del qual la mercaderia n’és portadora, s'expressa únicament en l’acte d’intercanvi, o sigui, se’ns apareix revestit com a valor de canvi en el mercat. Heus ací la raó per la qual la relació social, en la qual aprofundirem més endavant, brolla finalment només com una relació entre les coses mercantilitzades i entre les persones i aquestes coses. Aleshores, allò que emergeix davant del nostre nas no és el valor. Apareix el preu, aferrat a la mercaderia, i en aquest preu, a més del valor, influeixen altres factors socials (que el llibre 1r d’El Capital no analitza). Tot plegat és el que porta a Marx a parlar del "fetitxisme de les mercaderies".

EL FETITXISME DE LA MERCADERIA

El concepte de "fetitxisme" identifica la situació en què les relacions entre les persones es veuen deformades per les relacions amb les mercaderies i els diners. Aleshores, el valor intrínsec d’aquestes mercaderies, en lloc d'aparèixer com a corol·lari del treball expressat a través de l'intercanvi, sorgeix com una qualitat "natural" de la mercaderia que el transporta, amagant que aquest valor és un fenomen històricament específic, sorgit d'unes determinades relacions socials.

En termes més generals, el fetitxisme de la mercaderia neix de la il·lusió que sorgeix de la centralitat de la propietat privada en el capitalisme. L'existència d'un procés de treball encaminat a la producció de mercaderies i llurs formes d'intercanvi, determina no només com la gent treballa i interacciona, sinó també com percep la realitat i com entén els esdeveniments socials. La necessitat (real o fictícia) d'adquisició d'objectes, l'obsessió per la satisfacció material dels desitjos i l'assoliment del benestar humà o fins i tot la necessitat de preservar la nostra salut, ens porten a l'adquisició de diferents mercaderies. La priorització del creixement del PIB, que al cap i a la fi, no és altra cosa que el creixement del nombre de mercaderies produïdes, és un exemple més d'aquest fetitxisme, instal·lat en el pensament dominant.

CAPITAL I FORÇA DE TREBALL

Encara que el llibre que comentem s’anomena El Capital, no parla del capital fins després d’explicar què diantres és això del valor. Aquest retard té una explicació: Marx considera com a capital el procés de relacions socials històricament determinades que permet que una quantia inicial de valor (en general, diners) s’amplifiqui, o millor dit, entén el capital com un cúmul de valors en auto-expansió, o sigui, valors que mercès al seu recorregut, esdevenen una suma de valor més gran que la inicial. A aquesta auto-expansió Marx l’anomena procés de valorització i a l’increment de valor, plusvalor, tot i que en moltes traduccions se’n diu plusvàlua. No ens ha de sorprendre, per tant, que l’anàlisi de la plusvàlua (el plusvalor) ocupi la part central i més àmplia, dedicant-li tres de les set seccions en les que, a partir de la segona edició, va quedar dividit El Capital.

Com deia més amunt, l’economia clàssica, amb la seva fórmula trinitària, bloquejava la possibilitat d’entendre com s’origina la plusvàlua. Per desbloquejar-la, cal tenir clar primer que el capitalisme és un sistema social que ho mercantilitza tot, força de treball inclosa, com veurem tot seguit. D’aquí la importància d’haver clarificat amb antelació les particularitats de les mercaderies.

Ja hem vist que en la fórmula trinitària es diu que el salari és un dels components dels preus de les mercaderies i se’l descriu com “el preu del treball”. Marx deconstrueix aquesta formulació. El que retribueix el salari no és el treball en sí, ens diu. El salari és únicament un pagament que fa el capitalista perquè l’obrer posi llur força de treball a la seva disposició. Per tant, estem davant d'un intercanvi mercantil, regulat per un forma concreta de contracte definit com a contracte de treball. Amb aquest contracte l’obrer es compromet a treballar sota les ordres i direcció del capitalista, emprant els mitjans de producció d’aquest capitalista, siguin els que siguin, sotmetent-se a les formes d’organització del treball que aquest capitalista cregui oportunes en cada moment i accepta que el producte resultant d’aquest treball (la mercaderia) no li pertany, atès que pertany al capitalista.

Com la resta de mercaderies, la mercaderia força de treball té un valor. Aquest valor no es determina per la quantia de valor creat en ser utilitzada. Si fos així no hi hauria ni plusvàlua, ni explotació, ni capital. El salari, en tot cas, ha de permetre reproduir la força de treball, mantenir-la viva i disponible, el que és el mateix que dir que ha de garantir que l'obrer adquireixi totes les mercaderies requerides per a la seva pròpia existència i la d’una prole que en el futur l’haurà de substituir, segons els estàndards existents en cada moment i lloc. Es tracta d’unes mercaderies que com la resta, tenen un valor associat al treball abstracte socialment necessari per produir-les. Aquest sumatori és el valor que podem acoblar a la força de treball i que, en estar vinculat a un intercanvi mercantil, apareix, en general, com una quantia de diners (abans dins d’un sobre, ara en una transferència bancària).

La plusvàlua, aleshores, sorgeix perquè el valor destinat a remunerar la força de treball és menor que la capacitat creadora de valor d'aquesta força de treball.

LA PLUSVÀLUA I LES SEVES DISTINTES MODALITATS

Dir que la plusvàlua, com fan gairebé tots els manuals “marxistes”, és el valor creat pel treball excedent, o sigui, la diferència entre el treball necessari per reproduir la força de treball i el treball efectiu que aquesta força de treball porta a terme al llarg de la jornada laboral, és més o menys sensat. Però si la teoria de Marx sobre la plusvàlua es limités a aquesta definició, serviria de ben poc. Ja hem avançat que el 1r llibre d’El Capital destina gairebé la meitat de les pàgines a la investigació de la plusvàlua.

Marx fa una distinció interessant entre plusvàlua absoluta i relativa. El capital, per valoritzar-se, necessita plusvàlua. Si vol millorar aquesta valorització ha d’incrementar-la, el que equival a dir que ha d’aconseguir augmentar el treball excedent. La manera més rudimentària d’aconseguir-ho és allargant la jornada de treball i això es fa sovint precaritzant les condicions laborals i anul·lant conquestes socials. A això Marx ho anomena plusvàlua absoluta. Però aquest procediment té un límits: sol comptar amb fortes resistències per part dels obrers i mostra clarament les vergonyes del capital, tot i que a vegades s’amaguen a través de teories econòmiques “flexibilitzants” que ho justifiquen tot. La plusvàlua relativa, per contra, és més sofisticada i a més, com veurem, sovint compta amb la complicitat del moviment sindical.

Un dels capítols de la secció d’El Capital dedicada a la plusvàlua absoluta serveix per fer una interessant distinció entre el que anomena capital constant i capital variable. El primer és el que es destina a la compra de treball mort i el segon a la compra de treball viu. En altres paraules, el capital constant és la quantia monetària esmerçada en la compra dels mitjans de producció (edificis, materials, eines, maquinària, etc.) i el capital variable, és la destinada a comprar força de treball. Això permet aclarir que el valor de la mercaderia es deriva del valor transferit pels mitjans de producció (treball mort) i l’afegit pel treball viu. El valor total de la mercaderia és, per tant, la suma d’un i l'altre.

Definir què és i què no és capital és cabdal. Piketty, per exemple, tipifica el capital com "la suma total d'actius no humans que poden ser propietat o ser intercanviats en algun mercat. El capital inclou totes les formes de propietat real (incloent-hi els immobles residencials) així com el capital financer i professional (plantes, infraestructura, maquinària, patents, etc.) utilitzat per companyies i agències governamentals". Des d'aquest curiós punt de vista, el capital són els actius de tota mena, sense diferenciar entre llur funció social i el moment històric. El vaixell japonès de pesca de grans dimensions i ben equipat, amb radar i sonar inclosos, que ara opera en alta mar, setmanes i setmanes, seria capital, així com ho seria la canya de pescar d'un jubilat i llur equipament individual de pesca. La diferència entre uns actius i altres només estaria en la seva quantia, obviant llur funció social. El capital, aleshores, no és vist com un fenomen històric sinó que és presentat com una realitat eterna, ja que sempre han existit actius en mans dels humans i sempre existiran, estiguem al segle XXI, al I o al XXXI. Per Marx, en canvi, els mitjans de producció emprats en el procés de producció capitalista són capital i també ho és la força de treball aliena de la qual aquest procés disposa. Ara bé, allò que realment incrementa el valor i fa possible el procés de valorització és el treball viu, ja que a més d'afegir el valor equivalent al de la seva pròpia reproducció (salari) afegeix un valor excedent (plusvàlua).

Marx ens ve a dir que en el procés de producció, les màquines no creen nou valor. Simplement transfereixen el seu propi valor poc a poc als nous productes, a mida que se les fa servir. I el mateix val per la resta dels mitjans de producció, encara que uns el transfereixen a poc a poc, com les màquines, i altres tot d’una. Aquests mitjans de producció han de ser moguts per la força de treball. En cas contrari, no poden transmetre el seu valor i, a més, es deterioren. El ferro s'oxida, la fusta es podreix, el fil i el cotó que no es teixeixen acaben malmesos i els edificis que no s'utilitzen s'ensorren. El treball viu, doncs, ressuscita aquestes coses resultants del treball passat (mort), els dóna vida, desperta al treball mort i el transporta al món dels vius, fent arribar a la vegada el seu valor a la mercaderia produïda.

Ara bé, l'impuls dels capitalistes per mantenir-se al dia, per guanyar la partida als seus competidors i per poder prescindir d'una part dels treballadors, els porta a impulsar el canvi i la millora tecnològica. Això, com veurem, alhora els dóna la clau per arrencar més plusvàlua, a través de la modalitat que Marx tipifica de plusvàlua relativa.

El fet d’emprar el mot "relativa" pot fer creure que és una particularitat que amb el temps desapareix. El canvi tecnològic pot, certament, donar lloc a un increment puntual de la plusvàlua. Però aquest increment temporal té a veure amb l’anomenada plusvàlua extraordinària de la que també cal parlar.

El capitalista que s’anticipa en la introducció d’una millora tecnològica pot produir per sota del temps de treball socialment necessari (redueix costos, segons el seu argot) i per tant obté una plusvàlua extraordinària si ven les seves mercaderies respectant el preu que determina la productivitat mitjana. En augmentar la productivitat, augmenta el nombre de mercaderies produïdes i s'amplia l'oferta. Això pot reduir els preus, però el descens no evita que el capitalista innovador segueixi en una situació privilegiada. Per contra, amenaçarà els guanys d'altres capitalistes. Alguns s'arruïnaran i l’innovador guanyarà mercat. Pot, fins i tot, vendre per sota del valor derivat del nou temps de treball socialment necessari (atès que el seu temps de treball necessari és menor que la mitjana), obtenint la seva corresponent taxa de plusvàlua i garantint-se encara una certa plusvàlua extraordinària. Però no hi ha mal (ni avantatge) que mil anys duri. D'altres capitalistes adoptaran les mateixes o similars innovacions, augmentant llur productivitat. Aleshores, la majoria dels capitalistes produirà en condicions del treball socialment necessari, obtenint així només la "plusvàlua ordinària", que al cap i a la fi, no està gens malament. Aquesta realitat comportarà la desaparició de la plusvàlua extraordinària i animarà la recerca d'una nova innovació, que donarà lloc a una altra tanda. No cal aclarir que una tàctica habitual dels capitalistes anomenats innovadors és dedicar una fracció de la plusvàlua extraordinària (i de l'ordinària) a promocionar la innovació.

Ara bé, tot i el caràcter transitori de la plusvàlua extraordinària, en generalitzar-se la innovació productiva, la millora de productivitat pot augmentar la plusvàlua general, gràcies a l’anomenada plusvàlua relativa, i això acaba quallant. Com? L'increment de productivitat disminueix el valor unitari de cada mercaderia. Si això impacta, d'una manera o altra, en les mercaderies necessàries per a la reproducció de la força de treball, aleshores disminuirà el valor d'aquesta força en disminuir el valor de les mercaderies amb les què s’expressa. Vés per on: amb menys temps de treball es podrà garantir que els treballadors mantinguin el seu poder adquisitiu (salari real) i fins i tot pot ser que el millorin! Aquest és un dels grans miracles del capitalisme, al voltant del qual els corrents reformistes i economicistes del moviment obrer construeixen bona part de la seva estratègia. Però com veurem més endavant, el miracle també comporta els seus "danys col·laterals".

La plusvàlua relativa, doncs, és una forma particular d'extreure l'excedent, que està en relació amb un augment de la productivitat que redueix el valor dels productes de subsistència de l'obrer. Hem d'afegir, a la vegada, que la innovació tecnològica a més d’impactar sobre la productivitat, permet accentuar la dependència dels obrers vers els mitjans de producció en mans del capital. Això dóna lloc a la diferenciació entre subsumpció formal i subsumpció real de la qual parla Marx.

Els increments de productivitat poden tenir, certament, conseqüències temporalment beneficioses pels obrers i el moviment sindical n’és conscient, tot i que a vegades això l’enlluerna i li fa perdre el nord. Marx utilitza un exemple on la plusvàlua relativa ve d'una distribució diferent entre temps necessari i temps excedent que, sense modificar la durada de la jornada, permet passar d’una situació on el 50% del temps de treball socialment necessari es destinava a reproduir la força de treball a una altra en la què només cal destinar-li el 25%. Tot plegat pot semblar exagerat, però una duplicació de la productivitat, tècnicament parlant, s'ha produït més d'una vegada. Aquests guanys de productivitat, en determinades circumstàncies, es poden repartir entre capital i treball, especialment en economies poc globalitzades i en empreses més o menys monopolistes que no tenen competència. De fer-se, permetria millorar, per exemple, els salaris, les prestacions socials i el temps de vacances comportant que al final, la relació no sigui 25/75, sinó 30/70, posem per cas. De fet, quelcom similar va passar en alguns països del centre capitalista, durant l'anomenada "època daurada". Aleshores, semblaria que millorant la productivitat tots hi acabem guanyant. Ara bé, fins i tot quan ha progressat aquesta distribució “generosa” dels beneficis de productivitat, s’ha produït un procés de desvalorització de la força de treball (en passar de 50-50 a 30-70 en el nostre exemple) i en conseqüència han augmentat les diferències socials.

En tot cas, no hem d’amagar que en els darrers anys hem pogut comprovar que els capitalistes no renuncien a incrementar la plusvàlua absoluta i no volen deixar-se escapar els guanys provinents de la plusvàlua relativa. La duresa de la lluita per reduir la jornada de treball, ja ens ve a dir que l'objectiu del capital és millorar sempre i en totes les condicions, la taxa de guany i no accepta millores que soscavin la base de l'ordre construït al voltant de la subordinació de treball i de la vida del treballador, als designis del capital.

Hi ha un altre aspecte que també repercuteix en la vida quotidiana de la gent treballadora: l’increment de productivitat permet que productes que abans transportaven molt de valor i que eren considerats com de luxe, s'acabin massificant i s’incorporin a la cistella de consum dels treballadors. Seria el cas, per exemple, dels electrodomèstics, els mòbils, els ordinadors, l'automòbil, els viatges i en algunes circumstàncies, fins i tot, la segona residència. Aquest fenomen contribueix a la legitimació del sistema i a la vegada permet posar en dubte la condició proletària dels assalariats i fins i tot, se'ls fa responsables de la petjada ecològica que el capitalisme deixa en els països del centre. Es tracta d'una conseqüència directa de la producció en massa que la productivitat comporta. Amb el temps, molts d'aquests productes esdevenen imprescindibles pels treballadors i la compra incentiva les hores extres i l'endeutament, endurint, al final, la subsumpció del treball al capital. Això no evita que segueixin apareixent nou productes de luxe, reservats a les classes dominants, com són ara els iots, les mansions, determinats productes alimentaris, els automòbils d’alta gama, els viatges i hotels per les elits... o fins i tot les avionetes particulars.

Marx va ser molt crític en analitzar les conseqüències que sobre la classe obrera va tenir la incorporació de la màquina. Mitificar la tecnologia, amb els increments de productivitat, és una de les tares que arrossega actualment el moviment obrer. Vol això dir que hem d'oposar-nos a aquests progressos? No, ni molt menys. Hem d'oposar-nos, en tot cas, a l'ús que en fa el capital i ser conscients dels perjudicis que aquest ús acaba comportant per als treballadors.

LA LLEI GENERAL DE L’ACUMULACIÓ DE CAPITAL

Marx defineix l'acumulació de capital com el procés en què el capital creix, transformant una part o la totalitat de plusvàlua en nou capital que, com a tal, iniciarà un procés de valoració més ampli que l'anterior. Això és inherent al capitalisme, un sistema en continua expansió. El capital és en si, com ja hem vist, un procés d’ampliació, a través de la valorització. A més, els capitalistes han d'acumular i estendre constantment els seus tentacles per preservar el seu capital i competir. Han d’expandir-se contínuament per seguir sent capitalistes. Si no ho fan, són destruïts pels competidors. Aquesta expansió eventualment es produeix a nivell mundial, perquè els capitalistes han de portar el seu mode de producció per tots els racons del món. En tot cas, es una expansió amb alts i baixos, ja que el capitalisme és un sistema travessat per moments de crisi.
L'acumulació capitalista crea riquesa i pobresa a la vegada. És a dir, l'acumulació conté una unitat de contraris. Aquesta és la veritable causa que es troba darrere les creixents desigualtats socials, que s'han reconegut darrerament en diversos estudis.

L’acumulació incentiva el procés de desvalorització de la força de treball a través de la innovació tecnològica, engreixa l'exèrcit de reserva (població excedent), on la misèria i el pauperisme creixen a mida que ho fa la riquesa en mans del capital. A més, l'acumulació de capital transforma el lloc de treball en un entorn despòtic, degradant, alienant, que mutila el treballador. La pobresa i la misèria no provenen de la negligència del capitalisme sinó que són el seu imperatiu, les seves conseqüències són inevitables. Tot plegat posa al descobert el caràcter antagònic de la producció capitalista. Heus ací per què Marx ens defineix l’acumulació com una llei del capital, l’única que apareix sota aquest nom en un capítol d’El Capital i que eleva a la consideració de llei general.

Aquest és el missatge principal de Marx sobre el capital i sobre el procés d'acumulació capitalista. Un missatge que reforça aquell crit final del manifest comunista, quan animava a tots els proletaris a que s’uniren per modificar llur destí expropiant els expropiadors.

Valora
Rànquings
  1. 313 anys després la monarquia borbònica torna a reprimir el color groc per Sant Jordi
  2. El vídeo "Es tanzt ein Bi Ba Butzemann" (Viva Puigdemont) rep més de 200.000 visites en 24 hores
  3. La CUP inicia una recollida de signatures contra el nomenament de Santi Vila com a director general d’Aigües de Banyoles
  4. Abans es trencarà Catalunya?
  5. La por ha canviat de bàndol i Catalunya se'n va... a poc a poc, però se'n va
  6. Banc Sabadell finança un fabricant de bombes de dispersió, tot i estar legalment prohibit a l’Estat espanyol
  7. Viena es solidaritza amb Catalunya
  8. Tothom a la mani del 15A #LlibertatPresosPolítics
  9. Reflexions en la Diada del 25 d'Abril
  10. Il·legalitzar Catalunya
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid