Aquesta tardor la Fundació Josep Irla, en la seva lloable tasca de recuperació i difusió de la nostra història i cultura nacional, ha editat l’opuscle de 22 pàgines que duu per títol, Aurora Bertrana. Un esperit lliure i compromès. En un espai reduït els responsables de l’edició, Arnau Albert i Josep Vall, amb l’ajut de Xavier Carmaniu, com a assesor històric, ens apropen a la figura d’una dona liberal, cosmopolita, progressista i europea, que alhora és una de les grans escriptores catalanes contemporànies. Resseguir la seva trajectòria intel·lectual, és una excursió pel darrer tram de la història de Catalunya del segle XX, la monarquia borbònica, la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), la Generalitat Republicana (1931-1939), i la resistència cultural durant el franquisme.
Aurora Bertrana neix a Girona. El seu pare és el conegut novel·lista i dramaturg Prudenci Bertrana (1867-1941) que amb la novel·la Josafat (1906), que neix envoltada d’escàndol, va rebre el reconeixement com a escriptor adscrit a una literatura popularitzant i esquerrana, oposada al Noucentisme. L’any 1912 P. Bertrana accepta l’oferta per a dirigir els setmanaris, La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa, i la família es trasllada a Barcelona.
A. Bertrana estudia francès i a l’Escola Municipal de Música es decanta pel violoncel, estableix contacte amb el món intel·lectual de la ciutat, alhora que actua com a concertista en els cafès del Casc Antic. L’any 1923 marxa a Ginebra per a estudiar a l’Institut Jaques-Dalcroze, una pedagogia musical basada en el moviment corporal. Dos anys més tard es casa amb un enginyer suís, el 1926 el matrimoni s’instal·la a Tahití. El 1928 l’escriptora comença a enviar articles sobre les seves experiències a la Polinèsia a la premsa catalana, Mirador, La Nau, l’Opinió, La Publicitat. Publica el recull dels seus articles en forma de llibre, Paradisos oceànics (1930), el text té molt bona acollida pel seu tema exòtic en una societat oberta al món com la catalana, se’n fan diverses edicions i traduccions.
El 1930 retorna a Barcelona i col·labora a la premsa, Mirador, La Humanitat. Seguint amb la descoberta de noves cultures, el 1935, la Publicitat accepta la seva proposta de fer un seguit de reportatges a l’Àfrica que es publiquen en forma de llibre, amb el títol de, El Marroc sensual i fanàtic (1936)
Amb la Generalitat republicana, A. Bertrana es vincula al projecte de l’emancipació de la dona mitjançant l’educació, amb la creació d’una universitat obrera femenina, que es concreta el juliol del 1931 en la inauguració del “Lyceum Club de Barcelona”, del qual n’esdevé presidenta. El “Lyceum”, amb la seva activitat de conferències sobre educació, vot femení, salut, sessions de teatre, poesia, gramàtica catalana, contribueix a la construcció d’una modernitat política i artística, seguint el model d’altres capitals europees. El Manifest de les dones, a la revista, Dona catalana, és un reflex de la participació de la dona en el projecte polític del Govern català i de la seva integració en l’activitat pública.
A.Bertrana manté posicions molt avançades a la seva època, sobre la prostitució, defensa l’amor passional dins el matrimoni, i el dret de la dona a ser activa i gaudir de la pròpia sexualitat. Idees potser més progressistes en aquest camp, que el feminisme anarcosindicalista de “Mujeres Libres”. Col·laborà amb la” Lliga Femenina Catalana per la Pau i la Llibertat”, defensant en un míting, el 15 de gener del 1935, el desarmament universal. El 1932 l’escriptora inicia un apropament a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), i signa un manifest per a la constitució del “Front Únic Femení Esquerrista de Catalunya”, iniciativa de la secció femenina d’ERC, que defensava la sobirania popular, la laïcitat,la llibertat de culte i l’educació universal. Esdevé candidata d’ERC a les eleccions del Congrés de Diputats el novembre de 1933.
Alhora que esclata la guerra i la revolució, se separa del seu marit alineat amb els feixistes. Junt amb Carme Nicolau dirigeix la col·lecció, La novel·la femenina. Enmig de dificultats econòmiques, accepta el càrrec de redactora en cap de la revista Companya, editada per la “Unió de dones de Catalunya”, el control polític del PSUC sobre la revista l’obliga a plegar després d’un any. El juny de 1938 obté un visat per anar a Ginebra, on viu en una situació de penúria econòmica, tot i l’ajut d’alguns amics suïssos i exiliats catalans. Del 1946 al 1948 viu a Prada de Conflent on coincideix amb Pau Casals i Pompeu Fabra.
El 1949 torna a la Catalunya del primer franquisme, amb les presons plenes, les depuracions, la tuberculosi, el racionament, les delacions i els afusellaments periòdics al Camp de la Bota que seguiran fins al 1952. Treballa com a correctora a “l’Editorial Joventut” i fa classes de francès. Publica a la “ Nova Col·lecció de Lletres” Camins de somni (1955), Tres presoners (1957), La nimfa d’argila (1959) i Ariatea (1960), que guanya el Premi Fastenrath, en els Jocs Florals de l’Alguer (1961). Fou gràcies al suport i a la creació literària de l’exili europeu i americà, que la resistència cultural de l’interior va poder superar l’intent de genocidi cultural franquista.
L’escriptora estableix relacions amb les noves fornades d’escriptors, el 1967 és homenatjada per la seva tasca d’aportació a les lletres catalanes. Segueix treballant en la seva obra, en aquest cas en les seves memòries, Memòries fins al 1935 (1973) i Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya (1975). Mor al Bergadà el setembre de 1974 com a conseqüència d’una malaltia del cor.