No sumisa ni obediente / mujer fuerte insurgente / independiente y valiente / no pasiva ni oprimida / mujer linda que das vida.
Anita Tijoux- Antipatriarca
Novembre lila encara i nadal postFrozen a la vista. Fins i tot Barbie s’ha tornat feminista. Després d’engreixar-li els turmells perquè pogués anar per la vida sense talons i reinventar-la amb quatre tipus de cos i set colors de pell, ara Mattel fa vídeos amb papàs jugant amb les seves filles i les seves Barbies i els estrenen als descansos dels partits de la lliga de futbol americà. No és màgia. És màrqueting, rebranding i dadvertising es diu i ho han fet perquè les vendes no paraven de caure. Que el feminisme comenci a ser rendible és un bon senyal, però tenim pressa. Ens hi va la vida i en són 44 aquest any #Niunamenys.
Si el blackfriday dura tota la setmana, estirem el 25-N tot el mes i més enllà per compensar, i per no ennuegar-nos amb la ràbia ni oblidar-nos-en. Si al 2013 l’OMS deia que la violència de gènere era un problema de “proporcions epidèmiques”, que afectava 920 milions de dones, al 2014 van saltar totes les alarmes quan l’Agència dels Drets Fonamentals de la UE va confirmar que una de cada tres europees havia estat víctima d'una agressió sexual. Al 2015, Eurostat parlava de 215.000 denúncies de crims sexuals, de 80.000 violacions a l’any i de 200 violacions diàries a la vella Europa. I a Catalunya, sempre tan europea, el 2016 es va denunciar una agressió sexual cada 12 hores, segons els Mossos. I gràcies a l'Enquesta de Violència Masclista de Catalunya sabem que una de cada tres barcelonines ha patit “fets de violència molt greus” al llarg de la seva vida.
Una de cada tres europees. Una de cada tres barcelonines. Una de cada tres i encara massa homes no s’ho creuen perquè no s’adonen de com la violació forma part de la seva educació sexual i sentimental. Voleu dir? De debò? Tants abusos? La majoria mai no van voler entendre la importància del test de Bechdel (nois: busqueu a google), ni per què preferíem llençar-nos al precipici amb Thelma i Louise que deixar-nos enxampar per un sistema que ens castigava quan ens atrevíem a respondre a les agressions (nois que sabeu que Ridley Scott va dirigir-la però que no teniu ni idea de qui la va escriure: busqueu a la meva columna del mes passat). Uma Thurman? Sí nois, també a ella. A la núvia venjativa de la katana no la violaven només a la ficció. “És misericòrdia, compassió i perdó el que em falta, no racionalitat”. Mentre Tarantino li feia dir frases memorables, Harvey Weinstein, el productor, el que decidia quines històries ens explicaven, abusava d’ella. A la dura i obscura Claire Underwood de House of Cards també la van violar. Cap dona resulta prou interessant sense un assalt sexual al currículum.
Una de cada tres europees, una de cada tres barcelonines, i ens costa reconèixer-ho. No és una punyetera tendència. Les sèries “femenines” arrasen, però el canvi pot ser tan en fals com el de la Barbie empoderada. El Center for the Study of Women in Television & Film diu que estem igual que fa 20 anys. Només el 23% dels que manen a la indústria són dones. I a l’Estat espanyol només hi ha un 21% de conselleres a les empreses informatives importants i tenim molts poquetes directores als mitjans. Que fa un mes van organitzar un congrés de columnistes sense dones columnistes! Hem normalitzat els abusos i la seva cua llarguíssima d’efectes secundaris. I sense directores, guionistes i dones columnistes que en parlin mai no arribarem a tenir una consciència clara del què significa ser, o poder ser, aquesta una de cada tres.
Ho sé perquè sóc una d’elles. #Metoo. Jo també vaig consentir que un tio em violés perquè no em violés. Vaig quedar amb un noi sensible i encantador que em va escriure el que sempre havia volgut que m’escrivissin. L’havia conegut a través de la pàgina de contactes d’Ajoblanco, aquella revista tan progre. Ell volia ser escriptor i jo vaig ser una presa fàcil. Em va tancar a casa seva. De fascinada a espantada en zero coma. Vaig veure aquella mirada metàl·lica i fosca que se’ls posa als tios que estan a punt de perdre el control. I vaig començar a actuar a la patètica peli porno que havia imaginat. I després, esperar que s’esgotés i calcular el moment per sortir corrents. I no escoltar res més que la sang bombejant al cervell. I no tornar a respirar fins trepitjar el carrer. I fugir. Fugir d’ell, però no del record fastigós d’haver fet el que no volies fer. I sentir-te bruta, culpable i idiota. Per córrer riscos. Per “anar de llesta”. I jurar-te que mai més. Que a tu mai més, ningú. I després, anys per governar l’ansietat i l’autoestima i la desconfiança. I després, viure en guerra permanent amb la teva feminitat i amb la teva vulnerabilitat.
Però després, també, més viva, més lliure i més rebel que abans. Perquè l’elecció no pot ser entre deixar de fer o deixar-se fer per por. Perquè ser valentes i ser rebels, arriscar o atrevir-nos, no pot ser sempre més difícil per a nosaltres. Ni una, ni dos, ni tres. Ho aturarem. A cada barri, a cada reunió, a cada columna. Nois: aparteu-vos. Deixeu-nos espai. Que ens aixecarem i aixecarem la república i arreglarem el món.
