Fa més o menys 10 anys vaig fer una estada de recerca al Canadà i durant un parell de dies vaig visitar Montreal, capital del Quebec. Sempre havia estudiat que el Quebec era un territori sociolingüísticament comparable a Catalunya, i per això fer recerca etnogràfica in situ m'era d'allò més interessant. La meva topada amb la realitat va arribar de seguida. Just quan encara estava a l’aeroport de Montreal vaig viure una experiència sociolingüísticament sorprenent. Mentre m'estava esperant a una parada de bus (a 20 graus sota zero), dubtava si estava esperant el bus correcte per anar cap al centre de la ciutat i vaig preguntar (en anglès) a un noi d’uns 15 anys, quina era la millor opció per anar al centre de Montreal. El noi em va respondre: “no parles francès? és que el meu anglès és molt dolent…”. Xoc. Pujo al bus, pregunto al conductor... resposta, única i exclusivament en francès. A partir d’aquí vaig veure clarament que el Quebec no és Catalunya. Us imagineu que a l'aeroport de Barcelona un noi de 15 anys demana que li parlem en català perquè el seu castellà és molt dolent? Que preguntis a un conductor de bus de l'aeroport de Barcelona en castellà i et respongui en català, com la cosa més normal del món? A l'apunt d'avui us explicaré cinc trets del Quebec que el fan "lleugerament" diferent de Catalunya:
1. Demolingüística. La població nascuda al Quebec es distribueix entre un 60% nascuts al territori i un 40% nats fora, i d'aquest el 18% són estrangers. Pel que fa a Catalunya, el 65% de la població ha nascut al territori i un 35% són nats fora, i d’aquests un 14% són estrangers. Fins aquí podríem dir que Catalunya i el Quebec s'assemblen moltíssim. Ara bé, aquí ve, la dada que ho canvia tot. Al Quebec el 78% de la població són francòfons, és a dir, que tenen el francès com a primera llengua. I en el cas de Catalunya només el 31% de la població és catalanoparlant inicial. En poques paraules, el Quebec és un territori molt més homogeni sociolingüísticament que Catalunya.
2. Bilingüisme. A la major part del Canadà, els territoris són monolingües predominants en anglès o francès. Hi ha molt poques zones on les dues llengües es barregen regularment, només en el cinturó entre el nord d'Ontario i el nord de New Brunswick, i en algunes altres àrees aïllades. En el mapa següent podeu veure les zones on hi ha presència de població anglòfona (color groc fort, (1), en color marró fluix (2) les zones bilingües anglès i francès, color marró fosc (3) les zones amb ús predominant o exclusiu de francès, i la resta de color groc clar són àrees molt poc poblades (<0,4 persones per km2). En resum, tal com passa també en el cas de Bèlgica (excepte Brussel·les) o bé Suïssa, parlem de solituds, és a dir, territoris on hi predomina majoritàriament un única llengua. Tenim poques llengües en contacte "real", per molt que parlem d'estats bilingües o plurilingües. No, passa pas el mateix a Catalunya, on les dues llengües competeixen diàriament per ocupar els mateixos espais.
3. Estructura social i econòmica. Fins l’any 1960 es pot descriure el Quebec com una societat força decadent de la resta Canadà, no era pas el motor econòmic del país. Hi havia una clara dominació anglòfona de l’economia del territori, i els immigrants que s'hi instal·laven preferien aprendre l’anglès abans que el francès. L'exclusió econòmica dels francoparlants del Quebec era considerada com un problema molt greu al Quebec fins a les reformes polítiques de l'anomenada Revolució Tranquil·la. Va ser en aquell moment quan hi van haver canvis polítics i econòmics rellevants: el govern va crear empreses i bancs nacionals, i després va imposar la legislació per reconèixer el dret de treballar en francès. Si ho comparem amb Catalunya, el principat sempre ha sigut el motor econòmic de l'Estat espanyol, la burgesia catalana va donar cert prestigi a la llengua, i fins ara el català ha estat associat a la mobilitat social ascendent. Ara bé, no pas per una intervenció política en l'àmbit del món del treball que segueix sent molt poc permeable amb temes de política lingüística.
4. Estructura política: oficialització i reconeixement. A l’any 1968 la llengua francesa va ser cooficial al costat de l'anglès a tot el Canadà. I l’any 1976 es va aprovar la Llei 101 per la qual el francès seria l'única llengua oficial del Quebec, de treball i de l'ensenyament no universitaris (amb excepció els alumnes de famílies anglòfons). A més a més, l’any 2006 el parlament canadenc va reconèixer als quebequesos com a nació dins Canadà amb la voluntat de promoure el Quebec com una “societat diferenciada” dins l'estat canadenc. Igual que Catalunya...
5. Educació. L'educació pública al Quebec és en francès des de la Llei 101, excepte per les famílies d’origen anglòfon del Quebec que sí que tenen la possibilitat de seguir l’escolarització en anglès. És a dir, és un model per línies però els únics que poden triar són els anglòfons "històrics". L'objectiu principal del model desenvolupat l'any 1976 era escolaritzar en francès els nous immigrants. Sense aquesta legislació, segurament els nous ciutadans haguessin triat l'escolarització en l'anglès, una decisió molt lògica ja que el Quebec està totalment envoltat de territoris anglòfons...Avui en dia es pot qualificar d'èxit la Llei 101 perquè les noves generacions parlen i es comuniquen perfectament en francès. Tot i així, els últims debats que hi havien dins el món educatiu era que els joves francòfons no tenien una competència suficient en anglès...
